Escapant de la crítica

El segon dels Relats Conjunts que faig, no sigueu molt rigorosos que he anat molt de bòlit i ho he escrit en menys de mitja hora, sense revisions, retocs ni res...Per tant és molt probable que quan ho rellegeixi sigui jo qui vulgui escapar.

La Bèstia em persegueix, no em deixa la petja.,per més que corro és més ràpida que jo, s’acosta cada vegada més. Sóc molt jove per morir, tot just acabo d’emprendre el meu camí, de prendre consciència que soc un ésser únic, especial... Però la Bèstia em persegueix, he de trobar una sortida, un lloc on escapar!! N’havia sentit parlar, se’n parlava abans que jo existís, però sempre m’havia semblat una quimera, només per espantar a aquells que no eren prou agosarats. Però ara la tinc a tocar, amb la seva llengua bífida que pot escopir el verí més terrible o les paraules més dolces, les seves urpes que deixen escrit en sang el seus designis i el pitjor de tot; la capacitat d’hipnotitzar , d’aconseguir que tothom cregui , pensi i repeteixi allò que ella vol. Així és la Bèstia de la que fujo, jo , tant vulnerable.
Segueixo fugint, ja no puc més, pensava que podria evitar-la i n’he estat incapaç i ara no puc deixar de córrer buscant un lloc on fugir.... Per fi, la llum, una escletxa, un espai on saltar a una altra dimensió i perdre’m en l’oblit i poder per fi escapar de la Bèstia: LA CRÍTICA