Fa poc que m'he aixecat i amb el ulls mig clucs faig un post. Ahir a a la nit vam anar a casament d'uns bons amics i avui encara no hi som del tot ( estem adormits,cansats i amb ganes de no fer massa res) .El cafè i el passeig matinal per la platja amb la gossa ens ha deixondit una mica però tot i així...
El casament feia il·lusió i també molta mandra, perquè negar-ho: Barcelona sempre és lluny. Els nuvis encantats i encantadors, la companyia agradable i la festa triada amb bon gust.
A mi aquestes festes amb tanta gent m'atabalen força, haver-se de mudar, tot el dia amb talonets.... ufff!!! Només de pensar-hi ja m'agobio. Però la veritat és que n'hi ha alguns - no tots, ni la majoria- que amb el temps els recordes amb "carinyo". És que els casaments tenen molta història; hem anat a casament de tota mena des dels super-protocol·laris amb tots els ets i uts ( missa, fotos, entrada de nuvis, de pares, de plats, de pastis, balls i repartiments de rams, nuvis, bebès .... ahhh!!) i d'altres amb que la mare del nuvi acaba repartint autan pels mosquits i jerseis de xandall perquè la nit és fresca.
Nosaltres, quan ens van decidir vam provar de fer una cosa més aviat informal: poca gent, casa de turisme rural,catering, els nens amb cangur i aprofitar la casa per quedar-nos a dormir i fer una costellada l'endemà amb els amics... Res d'entrades de nuvis, fotògrafs que t'atabalin, discursos i aquestes coses. A més la casa era xulíssima, no us sembla?
El casament feia il·lusió i també molta mandra, perquè negar-ho: Barcelona sempre és lluny. Els nuvis encantats i encantadors, la companyia agradable i la festa triada amb bon gust.A mi aquestes festes amb tanta gent m'atabalen força, haver-se de mudar, tot el dia amb talonets.... ufff!!! Només de pensar-hi ja m'agobio. Però la veritat és que n'hi ha alguns - no tots, ni la majoria- que amb el temps els recordes amb "carinyo". És que els casaments tenen molta història; hem anat a casament de tota mena des dels super-protocol·laris amb tots els ets i uts ( missa, fotos, entrada de nuvis, de pares, de plats, de pastis, balls i repartiments de rams, nuvis, bebès .... ahhh!!) i d'altres amb que la mare del nuvi acaba repartint autan pels mosquits i jerseis de xandall perquè la nit és fresca.
Nosaltres, quan ens van decidir vam provar de fer una cosa més aviat informal: poca gent, casa de turisme rural,catering, els nens amb cangur i aprofitar la casa per quedar-nos a dormir i fer una costellada l'endemà amb els amics... Res d'entrades de nuvis, fotògrafs que t'atabalin, discursos i aquestes coses. A més la casa era xulíssima, no us sembla?
Si que fa mandra, si, anar de casament. Després necessites una setmana per recuperar-te, al menys jo. Tret del de la meva germana que va ser més així, perque llavors no es "portaven" els grans "bodorrios" ni els "bodorrios" en general, la resta dels que he anat, i en tinc d'experiència en el ram, sempre han estat de ram i nuvis i fotos i de tot, preu per preu, sabates grosses. Si que hi ha dels que els recordes amb carinyu i que t'ho passes bé. però no deixa de ser cansat.
ResponEliminaLes bodes em fan venir urticària. Si mai em decideixo a casar-me, sens dubte, pels avantatges fiscals, ho faré a la teva manera. Amb casa rural, amb costellada, sobretot amb amics, i mira, si al final ens oblidem de casar-nos, millor que millor.
ResponEliminajeje, no em parlis de talonets... el dia del meu casament, en quan vaig arribar al lloc on vam menjar, em vaig treure les sabates i vaig anar descalça tota l'estona! El problema és que les vaig perdre... sóc un cas ;)
ResponEliminaVeig que la ressaca postcasament està essent molt dura, no? :P
ResponEliminaAcabo d'entrar al blog del teu germà i veig que a tu se t'ha encomenat d'ell i no fas cap entrada nova. És una passa? És genètic? Ja diràs, jejeje.
ResponEliminaEstic totalment d'acord amb tu. A mi també m'agraden les coses senzilles i al camp (si pot ser). La sofistificació i el luxe em sobren. La teva proposta és ideal
ResponEliminaJoana: ja saps prou bé la mandra que em fa
ResponEliminaXexu: t'asseguro que per viure amb parella el més senzill i econòmic és casar-se. El món està muntat així i per fàcil, fàcil casar-se per l'església
Anna: mira que prendre les sabates. Una bona anècdota. Jo en portava una de comodíssimes ( i mones) Era tant còmodes que la meva cunyada se les va posar pel seu una vegada ja havien fet les fotos i aquestes coses
L'espolsada: no és ressaca de casament és massa feina i molta mandra
Maria Jesús: benvinguda al blog