I no és maco anar amb rodalies

Surto 10 minuts abans de la feina, avui toca tren ; els paletes encara no han acabat l'entrada del pàrquing! Vaig més carregada del que tenia previst. Tot i que no m'he endut l'ordinador, només m'hagués faltat això. Baixo a pas ràpid direcció a Sants, sinó puc agafar el tren de tres quarts de set, m'hauré d'esperar fins al d'un quart de vuit i ja fa masses hores que sóc fora de casa. Quan vaig a buscar el tren, sempre hi vaig de pressa, patint... com si fes tard. No em puc treure mai la sensació que arribaré tard ( potser em ve de quan a Hostalric només passava el tren cada 2 hores i si en perdies un...). Baixo ràpid per Tarradellas, vaig pel centre que amb les branques dels arbres i fa una mica més de fresca. La bossa comença a pesar, me la canvio de braç però serveix de ben poc. Ja veig l'estació i sembla que vaig prou bé de temps, són dos quarts . Arribar a l'estació des de l'avinguda sempre és llarg, has de fer la volta per tots els passos de vianants o jugar-te la vida entravessant pel mig. Opto per ser prudent.

Ja sóc a l'estació, fa temps que no agafo el tren aquí i l'accés a vies ha canviat moltíssim. La setmana passada quan vaig venir no m'hi vaig fixar a l'arribada i per tornar ho vaig fer en cotxe. Busco un panell informatiu per saber a quina via he d'agafar el tren, abans eren a 1 o a la 2 però ara veig que a aquestes hi ha les sortides de l'Ave i dels trens de llarg recorregut. Ja ho veig; via 8. Són dos quarts i cinc i els tren surt a tres quarts, molt just per anar a buscar alguna cosa per menjar. Ja ho faré a l'andana en una d'aquelles màquines expenedores horribles. Tinc gana, he dinat de gust, però era poc consistent( macarrons quatre formatge, carpaccio i sorbet de meló). Baixo les escales i comprovo que estic a la via correcte, sí .Busco la màquina expenedora i sorpresa! Ja no n'hi ha ! I jo morta de gana. Opto per veure aigua per enganyar una mica la sensació...però encara falta una hora i mitja per arribar a casa, no sé si n'hi haurà prou. Hauria d'haver comprat un croissant a la fleca del costat de la feina quan he sortit. M'estic dreta i vaig vigilant el panell, ohoh! El tren ve amb retard ,falten menys de 10 minuts i segueix posant l'hora i no els minuts que falten, no pinta bé. Ara han canviat l'hora, l'endarrereixen 10 minuts. Busco un seient per fer temps mentre espero, la bossa em pesa. Truco a en Martí:

-Hola,arribaré tard, el tren va tardíssim.

..............

-Encara ets a la feina. Molt bé, ens trobem a casa. Fins ara!

Segueixo esperant: anuncien trens amb múltiples destinacions que parem a aquesta via. Abans de que surti el meu que arriba fins a Maçanet-Massanes ( sempre m'ha "agradat" aquesta estació, al mig del no-res ,ni a Maçanet ni a Massanes i a més d'enllaç, coses de Renfe) en surten uns quants que em portaríem fins a mitat de trajecte. Sembla que ja surt el compte enrere al panell,. Ha costat ,ja era hora! Ja l'anuncien, m'aixeco , però he de córrer vies endavant perquè el tren no para allà on hauria, mitja estació corrent... Ja són un quart de vuit, no calia tanta pressa per agafar aquest tren. Pujo ràpid, tinc sort i puc seure. Em col·loco les bosses entre les cames i trec al llibre i l'ipod. Ja està, un senyor es seu davant meu.

-Que l'hi molesten les bosses?- pregunto

Mirada extraviada, no em deu haver sentit.

-Va a Calella ,aquest tren. A Calella?- em pregunta sense mirar-me.

Ara me n'adono; mirada perduda, poca atenció... edat indefinida. És una persona amb una intel·ligència límit. Tants anys treballant amb un centre de deficient psíquics i he trigat mig i minut a veure-ho. Perdo facultats.

-Sí, aquest va a Calella

-Va amb retard,i jo no vaig a Calella, però he d'agafar el que va a Calella. Tu vas a Calella?

-No , a Malgrat.

-Puges cada dia , amb tren. Jo hi vaig cada dia...no vaig a Calella però he d'agafar el que va a Calella

-No, no

Ja veig que si no el tallo no hi haurà maneres de llegir. Així doncs en un moment de pausa aprofito per col·locar-me l'ipod i obrir el llibre. Començo a llegir, el senyor torna preguntar-me:

-Treballes a Barcelona, tu?

-Sí- no és veritat del tot, em sento incomoda mentint, pero és massa llarg d'explicar

La senyora que tinc al costat s'aixeca, incomoda i prefereix quedar-se dreta. Sovint em costa entendre aquestes reaccions.

-És aquest no, el tren que va a Calella. Em torna a preguntar

-Sí, no et preocupis. Ja estàs al tren que toca.

Aquestes situacions no m'haurien d'agobiar, fins no fa pas tant ( uf ,7 anys potser sí que és molt) era el meu pa de cada dia, i això si era un bon dia. Però avui preferia estar tranquil·la i llegir. Em torno posar als auriculars i provo de continuar amb Brunetti. Una altra senyora s'aixeca perquè és la seva parada. Plaça Catalunya. Enlloc seu pugen dos italians, joves i força escandalosos. Possiblement vagin a Calella o Lloret hauré de patir la seva xerrameca tot el trajecte.

Sembla que finalment puc concertar-me en el cas del comissari venecià. Vaig fent. El tren s'atura. On som? No estem a cap estació . Es sent el soroll de reinici del Windows i les pantalles, que fins aquell moment no m'havia adonat que hi fossin, es queden negres. Es para l'aire i s'obren les portes. El tren no es mou. Com es d'esperar per megafonia no donen cap explicació. Ningú s'immuta tampoc, és Renfe, ja se sap.

-S'ha parat l'aire i no ens movem. Sempre van malament els trens. Em diu el senyor

-Sí, ja se sap que Renfe sempre va malament.-Desconnecto l'ipod. No confio en poder continuar llegint fins que el tren continuï.

-Trigarem molt, segur que arribem tard. Trucaré als meus pares, perquè tinc mòbil ,jo.

-No és mala idea. Val més avisar si es fa tard.

Vaig mirant per la finestra i me n'adono que tot just ens em parat una miqueta abans de l'estació de Montgat. Les pantalles de l'ordinador continuen reinciant-se i amb cada reinici sona el piip-piip-piip i es taquen les portes del vagó . Finalment el tren es posa en marxa i fem els pocs metres que falten fins l'estació. Pugen i baixen passatgers i reiniciem el trajecte. La sensació és que ha pujat molta més gent que no pas la que ha baixat i cada vegada anem més estrets. Començo a notar que no em puc moure i l'única opció que em queda és intentar tornar a concertrar-me en la lectura. Connecto l'ipod i torno a Venècia. Em Brunetti està dinant a casa amb la família i jo que encara estic morta de gana. A més se m'hi afegeix la set. Intento moure'm per obrir la bossa que tinc a terra, entre les cames. Impossible, no puc treure l'ampolla d'aigua i encara falten tres quarts d'hora ben bons per arribar a la meva parada. Provo de tornar a la lectura , però cada vegada estic més de mal humor. El senyor de davant s'està posant nerviós i no pot evitar de fer d'anar picant amb els dits a la finestra i després tocar-se un queixal.

-Clec-clec i el dit al queixal

-Clec-clec i el dit al queixal- ho torna a repetir

-Clec-clec i el dit al queixal- només em falta això, moviments sincopats i que fan soroll. Per acabar de posar-me més nerviosa

-Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, -Clec-clec i el dit al queixal.

Apreto les dents i em poso nerviosa per moments. Com podia aguantar coses així cada dia, ja he perdut la paciència...El senyor treu el mòbil de la butxaca i truca. Faig la xafardera i escolto la conversa. No ha trucat a casa, ha trucat a algun company del centre i queden demà. Això el tranquil·litza i deixar de picar la finestra. Amb la seva tranquil·litat ve la meva i procuro tornar a lectura. Es fa difícil, intento seguir la conversa dels italians, però parlen molt tancat i no els entenc; alguna cosa sobre el preu de la pasta Rana als supers d'aquí. A mesura que ens acostem a Mataró cada vegada puja menys gent i la cosa sembla que millora , ara no semblem sardines, potser només seitons. A Mataró però es torna a omplir. Va, que amb mitja horeta podré baixar i veure aigua! Ja no llegeixo més, tinc el llibre obert sobre la falda però no avanço pàgines. Miro la platja , entre els caps i cossos de la gent del vagó i veig que el mar està molt blau.

Arenys el senyor de davant meu baixa i al seu lloc s'hi posa un dels italians, al lloc dels italians s'hi ha assegut una senyora amb una nena d'uns 10 anys a la falda. Encara anem més estrets que abans , tot i que el vagó s'ha buidat una mica. Ja queden poques estacions. Estic temptada d'aixecar-me i acabar de fer el recorregut dreta , però la cama que tinc al costat de la finestra s'ha quedat tot el trajecte immòbil i el genoll em fa mal. A Calella es buida força , però dels meus seients no baixa ningú. A Pineda baixa la mare amb les dues criatures, el fill més gran anava dret. Però l'italià no es mou. Ja som a Santa Susanna, veig les paradetes del passeig a través de la finestra. Aquest cap de setmana potser hi podríem anar a fer un volt. Una vegada el passeig ha canviat de nom i ja no és el de santa Susanna, sinó el de Malgrat començo a guardar l'ipod i a tancar el llibre, demano disculpes per poder-me aixecar i m'espero dreta que el tren arribi a l'estació . Perd velocitat, frena, s'atura , obre les portes i la gent ens empenyem educadament per poder baixar. Per fi sóc a terra, gràcies a deu. Em penjo la bossa a l'espatlla i enfilo cap a casa pensant en quina vergonya de país vivim on es triguen dues hores i mitja fer un recorregut de 60 quilometres amb transport públic. I després ens diuen que no agafem el cotxe!