Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.
Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.
Aquesta mena de paraules són les que fan retrobar-se amb un mateix.
ResponEliminaQuan era joveneta (i somiava en convertir-me en una gran escriptora), sempre anotava aquestes "paraules encantades" que descobria tot llegint o sentint converses... Ui, quins temps!
ResponEliminaSalut, llibres i moltes paraules encantades!
gripaublau; benvingut al blog. Sí la veritat és que sovint donem molt poca importància al llenguatge
ResponEliminaSu: Tu que te les apuntaves; a veure si trobes la llibreta i en un post me'n fas cinc cèntims, que segur que n'hi ha de molt interessants
Ho intentaré, Mireia, però no et prometo res, perquè les paraules encantades estan repartides en un munt de llibretes!
ResponEliminaUn petó i gràcies per la idea!
SU
Hi ha una paraula, que deia el meu pare, jo la utilitzo sovint i em miren com si estigues dient un disbarat: malaguanyat
ResponElimina