Els corbs II o com les històries poden ser una altra cosa

Aquesta vegada he volgut fer una prova amb el relat anterior i com que amb l'edat perdo la vergonya he acabat publicant-ho com a relats conjunts II,

Obro la finestra de bat a bat. Avui és el primer dia en moltes setmanes que surt el sol. Cal aprofitar per ventilar les habitacions abans de fer els llits. Els nens ja han esmorzat i han sortit a fora, necessiten córrer. Des de la finestra estant, els veig jugar darrera la plaça de l'església, just al costat de la tanca on comença el bosc i el rierol. S'està tant bé aquí, amb el solet a la cara, les rialles de la canalla, l'aire fred però agradable... Semblava que aquest hivern no s'acabaria mai. Potser només és una treva però s'agraeix tant.. i em mantindrà amb forces fins que la primavera arribi. Cal disfrutar el moment: solet, rialles ,xicles.. Els nens criden. Obro els ulls i el veig córrer. Corren cap a casa i assenyalen els arbres que tenen darrera. Em quedo parada mirant-los, la nena cau,però s'aixeca i segueix corrent, sense deixar de mirar enrere. Els nens estan entrant el patí, d'una revolada el meu cos ha pres la iniciativa i tanca porticons, finestra i balda. Baixo les escales corrents i els trobo allí al mig de la sala,als ulls esbatanats. Vaig a la cuina i per tota la sala comprovo que no entri ni una escletxa de llum. Torno a la sala i me'ls trobo allà, drets immòbils. La nena porta les pantalons esquinçats i un fil de sang li baixa camal avall, però un immens somriure als llavis. M'acosto i els abraço fort. Ella aixeca el cap i en mira:

-Mama, els corbs han tornat. Ara és quan entra el meu pastís d'aniversari ,oi?

Un altre invent amb la proposta de Relats conjunts