Ahir contestant els comentaris del blog em vaig trobar somrient, i no és un fet estrany. Sovint quan llegeixo els vostres posts o comentaris somric, no ho puc evitar. Se'm queda aquell mig somriure tonto a la cara, del que és feliç perquè sí. De vegades la cosa va a més, i ric sola davant l'ordinador. És ben estrany el món dels blogs. Sort que no acostumo a connectar-me a la feina o en llocs públics perquè sinó més d'una vegada m'haurien pres per boja. Això també em passa anant en cotxe, m'hi passo moltes hores i sovint oblido que no és un lloc privat; vaig cantant o ric amb la radio i si coincideix en algun semàfor la gent et mira "raro". Sovint se'm fa estrany aquesta sensació de proximitat entre blogaires, com si ens coneguéssim. Sé que és habitual però de vegades, com em va passar ahir, em sorprenc. Potser és que sóc de fàcil sorpresa. Ja sé que el post no ve massa a res, però ahir em vaig quedar amb aquesta sensació i no me n'he sabut estar de compartir-la. Mira, que hi farem, sovint utilitzo el blog per les meves neures.
Encantadora reflexió! Bona setmana!
ResponEliminaNo em negaràs que és més gratificant llegir i comentar els companys blogaires, i rebre els seus comentaris, que construir granjetes lamentables... ho sento, ho havia de dir...
ResponEliminaA mi també em passa molt sovint!! ;-))
ResponEliminaSense anar més lluny, l'altre dia TU vas ser una de les implicades ;-) Quan, a cal Mac, hi havia aquella endevinalla de les caquetes de gos... a cada comentari més ximple meu i a cada resposta vostra, jo anava rient :-))
És maco :-)
Subscric totalment el cometari d'en Xexu.
ResponEliminaA la feina, tothom davant de l'ordinador, és fàcil veure als companys riure davant la pantalla :)
ResponEliminaEm sembla que tots hi aboquem part de les nostres neures, en els nostres blogs. Això d'una banda. De l'altra, penso que s'acaba creant algún tipus de relació, que potser no té tant a envejar de les coneixences presencials com podriem pensar.
ResponEliminaTu rius, reacciones a comentaris, a idees... a mi també em passa, i estic segur que a tots els qui apareguem per aquí. I per això aquí seguim!
Bona setmana, Mireia.
una més a la que li costa mantenir-se seriosa al davant de la pantalla i no cal dir que jo també canto i ric sola a dins del cotxe. O sigui que podem fer una secta i tot els ximplets :D
ResponEliminaBuf...això de les neures..mira, millor passar-les escribint no? I a mi tb em passa...que de vegades em faig uns tips de riure... :)
ResponEliminaJa passa, això, ja, de sentir-te propera a gent que, en realitat no coneixes!
ResponEliminaM'has osat sentimental amb aquest post, i més si tenim en compte que visc (espero que temporalment) fora de Catalunya. La família se m'ha quedat lluny però als "amics blogaires" us continuo tenint a l'habitació(= l'ordinador)
Kweilan: Amb una setmana de retard, però espero que tu també hagis tingut una bona setmana i que aquesta en què entrarem vagi molt bé.
ResponEliminaXeXu: La veritat és que sí; però la il•lusió que fa quan acabes l’estable o quant neix un vedell rosa també és genial ;)
AssumptaLa veritat és que no em vaig poder estar de “picar-te”. De vegades sóc mala persona, eh?
Joana: però si t’ho passaries genial, que ens coneixem....
martaJo sort que a la feina no miro blogs ni faig granjetes, perquè se’m notaria de deu hores lluny. Millor fer-ho quan sóc a casa.
Ferran:Home, Ferran, i tant. Deu fer uns dos anys i mig que tinc blog i la veritat és que els blogs que visito sou com de la família. A més com que en Martí també els visita, a vegades quan parlem sembla que ho fem d’ algú que coneixem en 3D( he copiat l’expressió d’ algú i ara no recordo de quin blog).
ClidiceM’apunto a fer un secta, potser millor un grup al face, no?
Fe:somriures per a tu també.
La:Sempre va bé riure.
Mireia: Bentornada al món dels blogs. Sembla mentida ara que físicament estàs més lluny, més propera et trobem nosaltres. Coses de la tecnologia.
Aquesta pensada em sembla que tots l'hem tinguda en algun moment.
ResponEliminaFa una estona, m'he fet un fart de riure per un comentari referent a mi en un altre bloc, fet amb tota simpatia.
Crec que mica en mica es van creant afectes, sense que ens n'adonem, però es va fent una mena de teranyina entre tots que tot i tenir uns fils molt prims ens va unint i, francament, és molt agradable.
Un petó, maca!
Jajaja no, no ets mala persona... de fet jo tinc proves de que sóc més mala persona jo que tu i que tu ets bastant bona persona ;-))
ResponElimina