Mirar post antics és una mica com agafar l'àlbum de fotos i anar a munt i avall recordant moments i deixant anar somriures.
( Obro parèntsis, no venia a tomb però a vegades se m'escapen coses. Perquè només fotografiem els moments alegres de la vida? Suposo que són els que volem recordar. Sembla mentida com utilitzem de manera diferent les eines d'expressió que tenim. La majoria de nosaltres utilitzem l'escriptura per tot, compartir i guardar els bons moments, descaboriar-nos quan hi ha quelcom que ens atabala. Compartir la nostra joia, per també la nostra tristor , les enrabiades... Sovint utilitzem l'escriptura com a eina terapèutica. No cal que siguem escriptors per utilitzar la lletra. Amb la fotografia no passa el mateix. Només l'utilitzem per immortalitzar bellesa, joia o sovint per exemplificar quelcom que expliquem. Gairebé ningú dels que no sent fotògrafs portem la càmera sempre a sobre, utilitzem les imatges per exterioritzar el nostre malestar. Suposo que perquè es tracta d'un mitjà que no dominem, però també perquè ni tant sols ens ho hem plantejat. Tanco parèntesis).
Aquesta retrospectiva de post és una mica deguda al post d'ahir de l'Assumpta i que fa dies que em pregunto qui ve a visitar-nos des de Sant Antonio Texas des de Vila Galícia. Voltant per d'informació del Analitics, de tant en tant em dona, he anat a parar al post més llegits i d'aquí allà i d'allà a més enllà... fins que he acabat rellegint post i comentaris ,amb el somriure tonto a la cara. Últimament no estic molt activa a la blogosfera i algun d'aquest dies que em fa mandra, m'he preguntat fins quan durarà el blog. Avui, després de rellegir coses velles crec que encara en te per una mica, m'agraden els records que hi he trobat.
( Obro parèntsis, no venia a tomb però a vegades se m'escapen coses. Perquè només fotografiem els moments alegres de la vida? Suposo que són els que volem recordar. Sembla mentida com utilitzem de manera diferent les eines d'expressió que tenim. La majoria de nosaltres utilitzem l'escriptura per tot, compartir i guardar els bons moments, descaboriar-nos quan hi ha quelcom que ens atabala. Compartir la nostra joia, per també la nostra tristor , les enrabiades... Sovint utilitzem l'escriptura com a eina terapèutica. No cal que siguem escriptors per utilitzar la lletra. Amb la fotografia no passa el mateix. Només l'utilitzem per immortalitzar bellesa, joia o sovint per exemplificar quelcom que expliquem. Gairebé ningú dels que no sent fotògrafs portem la càmera sempre a sobre, utilitzem les imatges per exterioritzar el nostre malestar. Suposo que perquè es tracta d'un mitjà que no dominem, però també perquè ni tant sols ens ho hem plantejat. Tanco parèntesis). Aquesta retrospectiva de post és una mica deguda al post d'ahir de l'Assumpta i que fa dies que em pregunto qui ve a visitar-nos des de Sant Antonio Texas des de Vila Galícia. Voltant per d'informació del Analitics, de tant en tant em dona, he anat a parar al post més llegits i d'aquí allà i d'allà a més enllà... fins que he acabat rellegint post i comentaris ,amb el somriure tonto a la cara. Últimament no estic molt activa a la blogosfera i algun d'aquest dies que em fa mandra, m'he preguntat fins quan durarà el blog. Avui, després de rellegir coses velles crec que encara en te per una mica, m'agraden els records que hi he trobat.
Quan tenim mals moments no pensem en la càmera de fotos que portem a la bossa, implicaria treure-la, treure la funda, aixecar-la, enfocar... massa feina, i segurament no tenim aquest temps. En canvi, quan ens quedem sols després del fet, ja no podem fotografiar-lo, però sí escriure'l per recordar-lo o allunyar fantasmes.
ResponEliminaTot i així, en alguna situació dolenta que he viscut també vaig fer fotos, però millor no parlar-ne.
Jo també em pregunto quan durarà tot això. Estic molt còmode a la catos i tinc ganes de seguir escrivint i llegint, però algun dia s'haurà de plegar, no? Ja arribarà, si cal. El que sí que em ronda és que no cal tancar el blog, perquè a part de que es va a temporades, ningú no et marca cap ritme. Si en un futur no tenim temps o ganes d'implicar-nos tant, simplement escrivint quan surti alguna cosa digna ja està bé, hi ha qui escriu molt de tant en tant però segueix sentint el seu blog com una cosa molt seva. Temps al temps. De moment, endavant, no?
Si que en fas de fotos, i el resultat és un altre i es nota.
ResponEliminaEl blog és ell nostre diari, només que públic. No cal obligar-se a tenir un diari (públic o no), no cal obligar-se a tenir un blog. Com diu en XeXu, qüestió d'anar fent mentre hi ha ganes. Que n'hi ha menys, o gens? doncs vacancetes i quan tornin, s'hi torna.
ResponEliminaEn qualsevol cas, és bonic tenir un lloc on anem plasmant les nostres sensacions, els nostres pensaments en un moment determinat, oi? :)
El de Vila Galícia és en McAbeu!!! :-DDD
ResponEliminaHo sé segur!! :-))
Això dels orígens de connexió dels blogueros del Feedjit o similars té errades clamoroses i jo sé de casos de gent que ha desconfiat d'algú perquè deia que era a VIC (per dir alguna cosa) però cada vegada que entrava apareixia com si ho fes des de TARRAGONA...
Normalment a mi em dóna REUS, que és on sóc, però puc aparèixer des d'un munt de localitats properes (durant un temps les guardava en retalls de pantalla, en volia fer un post hehe) però una vegada jo mateixa vaig aparèixer a MADRID!! (quasi m'agafa un atac), unes quantes des de BARCELONA... i alguna vegada des de LAS PALMAS!! (tomaaaaa!!)
Per cert, un molt bon post... probablement a l'escriptura li donem un aire més terapèutic que no donem a la fotografia... Quan porto la càmera penso "quina cosa tan bonica!" i hi faig una foto...
Ara bé, he d'admetre que ahir al migdia vaig passar per un carrer ple de vasos de plàstic i brutícia (restes de botellón de la nit abans) i li vaig fer una foto per enviar-li a l'alcalde (el pobre home deu estar fart de mi)... Tot i així, no serà una de les fotos que, amb el temps, m'agradarà mirar :-))
no hi havia pensat en això que fotografiem allò positiu que vivim i en canvi sovint sols ens desfoguem amb escrits d'allò que ens neguiteja.
ResponEliminaCom em semblava que sempre escrivia coses més negatives, per això vaig decidir fer un apartat: els bocins de dimecres. Durant la setmana vaig apuntant les petites coses que em fan somriure, i així, almenys, també escric positiu.
Tots tenim ratxes amb el blog. No sé si té data de caducitat, ja es veurà. Però quan arribi el moment, ho sabràs. tindràs necessitat de plegar. Mentre estant (i desitjant que sigui d'aquí moooolt de temps) sols dir-te que és un plaer llegir-te, escriguis més sovint o menys.
Una abraçada
Justament la setmana passada, mentre preparava el post del 2on aniversari del meu blog, ho vaig fer això de rellegir apunts antics. Ho vaig començar a fer per recordar-me dels fets concrets que necessitava pel post de l'aniversari però vaig acabar passant-me gairebé tota una tarda rellegint els posts i els comentaris, recordant els bons moments també amb un somriure a la cara. :-)
ResponEliminaI l'ASSUMPTA té raó el teu visitant "gallec" sóc jo! :-DD
Costa deixar un blog i més quan és un tros de la nostra vida.
ResponEliminaTambé m'agrada mirar aquests àlbums. I el somriure... també se'ns queda a tots!
ResponEliminaFins quan viurà el bloc? no ho sé, però segur que ens sabria molt greu tancar la paradeta. Quants bons amics perdríem???
*Sànset*
XeXu: Potser tens raó. La fotografia té la immediatesa i en alguns moments ni et passa pel cap. També crec que no cal fotografia el fet en si per transmetre un sentiment; però ens és molt més difícil.
ResponEliminaNo cal tancar el blog encara que no s’hi escrigui gaire però també es cert que si una cosa la vas deixant, la vas deixant arriba un moment que s’apaga sola. No tinc cap intenció de tancar el blog, ni m’ha passat pel cal. Només que si que veig que segurament tindrà un final.
Joana: no t’entenc, estic espessa. Vols dir que tu fas fotos buscant representar sentiments tristos o no tant alegres. Jo no acostumo.
Ferran: Potser sí que és una mena de diari. Els primers temps vaig intentar que no ho fos, no explica la meva vida, obra i miracles però és impossible que no hi hagi una part d’un mateix.
Assumpta: El tema dels orígens de connexió és genial i poc de fiar , ho sé. Però sempre em crida l’atenció. Quan veig que algú es connecta des de Reus penso que ets tu o des de Berlín en Ferran. Des de Barcelona és més complicat... Però aquests dos concretament amb cridaven l’atenció perquè són de fora de Catalunya i van apareixent d forma regular. En Mac , ja està fitxat. Queda esperar Sant Antonio dona senyals de vida.
El tema de la fotografia trobo que només ( la majoria) fem fotos de coses que ens agraden o coses que volem ensenyar ( coma exemple o denuncia) però que no sabem utilitzar-la per expressar estats d’ànims. Ni tant sols pensem que ho podem fer.
Rits: M’encanten els teus bocins de dimecres, fins i tot vaig estar a punt de copiar-los. És una bona manera d’obligar-nos a veure les coses bones que ens passen. Sovint les oblidem.
Ara com ara no tinc cap intenció de plegar, només era un pregunta que em ve el cap de tant en tant.
McAbeu:Jo em pensava que eres escocès i no gallec ;) Veig que no sóc l’única que l’hi agrada revisar post antics. M’agraden les caixes amb records i el blog n’és una.
Jordi i Sànset: Sembla mentida però renunciar el blog és més que deixar d’escriure de cara a fora.