Una capseta d’espígol a tres quarts de vuit

Fa temps que tinc aquesta sensació de pèrdua, que estem perdent la batalla i que no ens adonem de com d'important n'és. Recordo situacions que em van fer prendre consciència que el català no era una llengua com qualsevol. No perquè fos ni millor ,ni pitjor sinó perquè era tractada amb menyspreu per gent que viu en la seva àrea d'influència. Recordo perfectament el dia que vaig decidir que jo no canviava més de llengua quan el que s'adrecés a mi visqués a qui; que jo parlo català i no tinc perquè avergonyir-me. Perquè aquestes van les paraules que un adult va dir a una nena que venia números pel viatge de 8è. Que era una mal educada i que m'hauria de fer vergonya preguntar-li en català si volia un número. Mai més! Ha passat algunes vegades, però poques. Jo parlo en català i a quin no li agradi que s'hi posi fulles.

No en tinc cap d'espígol

Sempre he sentit el català com part de mi, de la meva manera de ser, d'entendre el món, de veure'l i de viure'l. Potser per això em sap tant greu quan veig com el maltractem. Ja no parlo dels atacs que ens venen de fora, sinó de com els mateixos catalanoparlants, ens justifiquem, mirem de fer una català més fàcil perquè tothom ens entengui i anem perdent riquesa de vocabulari a mesura que passa el temps. Cadascú de nosaltres posen el nostre granet de sorra; però les institucions no tinc tant clar que facin el mateix. L'altre dia vaig fer un post molt indignada amb la política lingüística de TV3. No sé fins a quin punt és una cosa pensada i decidida però sigui com sigui, tinc la sensació , i no sóc l'única ,que cada vegada parlen pitjor. Els llibres estan mal traduïts, algunes biblioteques compren més llibres en castellà que en català. Aquests canvis en el món de la comunicació ens afecten a tots. Miro de parlar un català mitjanament correcte però cada vegada se'm fa més difícil. A mesura que vas sentint expressions, paraules que són incorrectes de manera habitual ja t0hi acostumes i arriba un punt que no saps quina és la correcte. De la mateixa manera que fa uns anys vaig aconseguir canviar el "bocadillo" per l'entrepà, cada vegada em "lio" més que m'embolico, ja no distingeixo entre capsa i caixa . Aquesta em sembla a mi que és una situació bastant habitual i que no només em passa a mi.

Crec fermament en que les llengües són canviants, i que han d'evolucionar però no tinc clar que la manera sigui aquesta. Utilitzant sempre les expressions més properes a altres llengües perdem un munt de paraules que eren més exactes i sovint més boniques. Perquè hem hagut de deixar de dir a l'espígol, espígol per anomenar-lo lavanda? Perquè em regalen una caixa de bombons en comptes de la capsa de tota la vida? Perquè no puc quedar a tres quarts de vuit i ho he de fer a les nou menys quart? No creieu que això només fa que cada vegada la nostra llengua , ja prou maltractada, es vagi fent petita, petita i vagi quedant pobra, pobra fins que un dia ens adonarem que l'hem volgut fer tant fàcil, l'hem adaptada tant perquè tothom l'entengui que ja no pot dir tot el que volen dir i llavors ja no hi podrem fer res.