La primera pràctica. Albert Villaró

Fa un temps ja vaig ressenyar un llibre d'aquest autor, Blau Prússia . Va ser una descoberta inesperada , una compra per casualitat i un llibre que em va agradar força. La compra d'aquest segon ha estat més intencionada, volia veure si també m'agradava i res a veure amb el primer. No, no és dolent això que dic només que el primer era una novel·la de lladres i serenos , una història de crims i assassinats i aquest és una història petita. Bé, més aviat dues.

Villaró aparca els seus policies i assassins i els canvia per un jutge de crims del SXVII i un estudiant de viola a finals dels SXX. Dues històries petites que comparteixen un lloc i una sonoritat. La població de Lagrau acull les dues històries, dues vides, dues maneres d'entendre i de veure el món separades per tres segles. Dos rèquiems enllacen els dos protagonistes. En Roger participa en un curs de Música antiga a la mateixa ciutat on tres segles enrere el jutge de crims Peremàrtir i el Mestre de capella Joan Areny viuen els moments convulsos de la Guerra dels Segadors.

Tot i que en les primers capítols em va costar entrar una mica a la història – potser perquè vaig perdre el llibre i vaig trigar uns dies a trobar-lo – a mesura que passen les pàgines el relat es fa més interessant i la història et va embolcallant. Els personatges es fan més properes amb els seus neguits i les seves alegries, amb els seus dubtes i contradiccions...

Una història curta, no arriba a les 300 pàgines, que passa de forma ràpida i planera.