Aquest és un llibre que vaig llegir fa moolts i moolts i
anys i per culpa o gràcies a una proposta d’aquí, l’he tornat a llegir . D’acord,
l’havia de llegir pel club de lectura de la Bajoqueta durant el gener i estem a
la primavera... mira coses que passen; però l’he acabat. No acostumo a llegir
libres, però no entenc perquè. Sovint
amb el temps, tot el record que em queda d’un llibre és si em va agradar o no
.Sovint no recordo els arguments , ni com acaben, ni qui era el dolent ... Em
passa el mateix amb les sèries o les pel·lícules. A mesura que vaig avançant en
la trama , vaig recordant de mica en mica i abans d’arribar al final tinc una
idea de com acabarà . Tot i així podria rellegir-los sense problemes perquè hi
ha tantes coses que no em sonen que no m’avorreixo.
També us passa ? O la rara sóc només jo?
Anem per feina amb el llibre. Wilkie Collins és considerat
el primer escriptor de novel·la de detectius.
La veritat és que té molts dels tòpics del gènere que en aquells moments devien ser considerats
autèntiques novetats. Els personatges
ben dibuixats, i una trama entretinguda i enginyosa fan que les quasi 800 pagines del llibre vagin passant
sense complicacions. Al inici de la novel·la el llenguatge enfarfegat de l’època
molesta una mica però a mesura que avancen les pàgines t’hi adaptes i el trobes adequat.
Walter Hartright és un professor de dibuix de Londres a qui l’hi ofereixen una feina temporal molt ben retribuïda a Limmeridge. La seva tasca és fer-se càrrec
de la col·lecció privada del propietari i
fer classes de dibuix a les seves nebodes. Just la nit abans de marxar, es topa tornant a
casa amb una misteriosa jove, vestida de
blanc, que fuig direcció a Londres i que l’hi anomena Limmeridge i la seva ja
difunta propietària. També l’hi anomena un baronet a qui té pànic perquè la vol
tancar de nou del manicomi d’on ha fugit.
Amb l’estat d’ànim estrany que el deixa aquesta trobada i la
coincidènica, Walter marxarà cap al seu nou destí. L’endemà,
una vegada a la seva nova feina, coneixerà Laura i Marian, les seves deixebles.
El record de la dama de blanc l’hi
tornarà per la semblança tant física com de vestir entre ella i Laura.
Descobrirà que la mare de la Laura era la persona que anomenava la desconeguda
, que havia viscut una temporada al poble. Durant el temps que està a
Limmeridge, Walter s’enamorarà de Laura i farà amistat amb Marian. Laura està promesa amb Sir Percival Glyde i
poc abans que aquest arribi a la finca per enllestir els tràmits previs el
matrimoni arriba una carta anònima a la casa advertint a Laura sobre el seu
promès. Al mateix vespres veuen un fantasma d’una dama de blanc prop de la
tomba de la mare de Laura. A partir d’aquí la història ja no es pot explicar.
Una
novel·la molt recomanable, amb passatges divertits, alguns amb certs punts d’ironia
i amb uns personatges que es fan estimar, o odiar
No en tinc ni idea del llibre, però tinc una sensació, sigui pel nom, per la portada, que és el que podriem dir un "llibre més de dones que d'homes". Es així?
ResponEliminaA mi em va agradar moltíssim, ara que, rellegir-lo, uf, no sé si podria.
ResponEliminaA mi em va agradar força. De fet, els que he llegit del Wilkie Collins m'han agradat.
ResponEliminaMartí: no és un llibre per dones, la portada enganya.
ResponEliminaQuadern:jo el vaig llegir fa més de 15 anys... per tant poca cosa recordava
La: jo només he llegit un parell i tots dos m'han agradat
Jo tampoc crec que tornaria a rellegir-lo.
ResponEliminaHe tingut un ensurt quan he llegit "No acostumo a llegir libres" jajaja. Entenc que volies dir rellegir.
Jo de vegades ho faig amb alguns que m'han agradat molt, però no amb gaires. I de vegades també m'ha arribat a passar el que dius tu... si llegim tant i veiem tantes pelis, sèries, etc. al final és normal que ens anem oblidant.
Ara mateix poso el teu enllaç al meu blog així la gent tindrà més opinions si se'l vol llegir.
Gràcies!