Les joies del Paradís. Donna Leon

Aquest és el meu primer Dona Leon que no és “Dona Leon”. M’explico millor, aquest és el meu primer llibre de Dona Leon que no és de Brunetti. Vaig descobrir Donna Leon i Andrea Camilleri alhora, comprant un pack del Cercle de Lectors on hi havia als dos llibres. Tots dos són de novel·la més o menys policíaca, tots dos tenen un comissari com a protagonista i tots dos passen Itàlia. Les diferències hi són . però durant un temps vaig estar barrejant els autors i em costava molt saber qui era qui. Això ja no em passa però no puc evitar fer paral·lelismes entre ells. Una vegada més caic en la trampa i el primer que he pensat en començar el post és que el primer llibre de Camilleri que vaig llegir sense Montalbano no em va agradar en canvi el primer Donna Leon sense Brunetti ,sí. Potser perquè no tenen res a veure i mentre Camilleri al seu Sense títol feia un retrat d’una època i d’uns fets, Dona Leon deixa de banda Brunetti però no el seu tarannà i segueix presentant-me una història on cal descobrir algun misteri.

Caterina, musicòloga i especialista en barroc, deixa la seva feina a la universitat de Manchester per tornar a la seva Venècia natal on treballarà per encàrrec d’una fundació no massa coneguda de la ciutat. La seva tasca serà la d’estudiar tot el que contenen dos baguls segellats de fa tres segles. Aquests baguls són el llegat del músic Steffani. Dos avantpassats seus estan interessants en conèixer qui dels dos té dret sobre el contingut del baguls. La feina però, no resulta ser exactament el que esperava; condicions especials,  falta de recursos ... Tot i així, Caterina intenta descobrir quin és el llegat de Steffani.

El llibre m’ha agradat, m’ha fet passar una estona entretinguda però em fa la sensació que té un final precipitat. Durant més de mitjà novel·la se’ns presenta als actors: Caterina l’investigadora, Moretti l’advocat, els dos cosins amb intencions poc clares, Rosanna la directora en funcions de la fundació,fins i tot alguns personatges secundaris com la germana de Caterina i algun antic amic seu... Tots els personatges queden ben dibuixats. Ens presenta a personatges amb volum que ens obren preguntes, ens presenta fets històrics que requereixen explicació, comença fils argumentals que volem veure conclusos i tot acaba precipitant-se i sense tancar. No m’acostuma a passar però en aquest llibre l’hi falten pàgines.