Aclariment a aquest post:
XeXu, ens hem apropiat del teu nom però nosaltres sí que som de pa sucat amb oli.
Des de l’estació de l’estació de
trens de Planoles a l’inici de la ruta
hi ha una pujadeta,tot escales i cap a munt. No està massa clar el punt de partida
però trobem la font de la Serra que ens indica el principi del camí.
La primera
part fins a travessar la carretera de la collada transcorre entre camps i
herbes molles per la pluja del dia abans Hi ha boires altes entre les muntanyes però fa sol i s’hi està
bé. Travessada la carretera seguim la pista ascendent que porta fins al poble
de Ventolà. Tot molt suau, fàcil i tranquil.
Sortint del poble trobem el
corriol que ens portarà fins a les mines de
Can Paloca. Aquí el camí ja no és tant clar i hem de parar atenció a
les marques grogues que ens indiquen la ruta; ja que si te les saltes pots posar-te en un fangar. En el nostre cas,
literalment. El camí semblava que girava cap a la dreta i allà hi havia una
gran bassa. La Bruna hi va entrar i era tot fang i bastant profunda , mig pam
com a mínim. Si ets a mig camí i et trobes un obstacle així, mires de
sortejar-lo com pots perquè tornar enrere es fa molt feixuc. La bassa ocupava
tot el camí i més, i al voltant tot eren arbres i esbarzers. Així doncs ja ens
veus fent equilibris...
Després d’una bona estona,
sabates xopes i esgarrinxades , arribem
a l’altra banda apunt per continuar. Encara no hem fet 30 metres veiem que el
camí es va tancant al voltant nostre fins que ens és impossible avançar. Alguna cosa no hem fet bé! Ja ens veus doncs
tornant enrere , repetint la bassa i a buscar on ens hem equivocat. No ens costa massa trobar de nou el camí ,si
no contem la mitja hora perduda .
 |
| Ribes al fons, al fons de la vall |
Anem jugant a cuit i a amagar amb Ribes
que es va veient a estones molt al fons de la vall. El camí no hi ha maneres que emprengui la baixada, fins que s’hi decideix
i hi ho fa amb ganes. El pas s’ha convertit en un camí de cabres; tot
rocs, pedres molles , arbres i matolls. La Bruna corre contenta amunt i avall
com una desquiciada. Ella és quatre per quatre però nosaltres no, trobem a faltar el pals que ens hem deixat al
cotxe. No hi pensem mai i algun dia els
trobarem a faltar. Serà avui?
Continuarà....
