Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.
Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.
Tinc ganes de fer un post sobre el tema i no sé com encarar-lo; em passa sovint, ja ho sabeu. Ahir el vespre vaig tenir una sopar amb excompanyes de facultat. Érem set i feia un any que no les veia. La setmana havia sigut durilla i agafar el cotxe un divendres a la nit amb pluja em feia molta mandra, però quan només et trobes un cop l'any no és qüestió de trobar excuses.
a set anys que vam acabar la carrera i des de llavors pràcticament no les havia vist. Entre elles les coses havien anat diferents perquè compartien pis, o v
ivien a prop i no havíem perdut el contacte. El meu cas era diferent. La veritat es que sempre ha sigut diferent: sóc las iaia del grup. Vaig començar a estudiar Història de l'art com a segona carrera per tant la meva vida era molt diferent de la seva: per elles era el primer any d'universitat, jo ja estava llicenciada. Elles eren joves i vivien la vida universitària plenament i jo treballava, estudiava i vivia amb en Martí. Però tot i així, sempre vaig tenir la sensació que tenia un grup, que formava part de les seves aventures. I ara em fa il·lusió retrobar-les, saber de la seva vida, de com els hi van les coses. És divertit haver de fer una primera ronda de torns de paraula perquè tothom pugui explicar les novetats de l'any i posar-nos al dia. Després queda temps per les xafarderies ( tot i que jo no recordo mai a ningú i em perdo la meitat de la conversa) i també pels records: qui estudiava més, qui feia una apunts millors, qui no parava de xerrar, quin professors era el més rotllo i quines assignatures les més dures...
La veritat és que retrobar-te de tant en tant amb el passat m'agrada! I ara fins l'any vinent. Sort del correu electrònic, el Messenger i ara el facebook.
Altre cop tirant de clàssics, però no em pensava que tant!. Quan vaig agafar el llibre i vaig veure que estava escrit del 1950 vaig anar a la Viquipedia a comprovar-ho, i no només m'ho a confirmar sinó que em va explicar que era un recull de contes escrits entre el 1940 i 1950.
Tots hem vist l'Afganistan post-talibans, alliberats pel mon occidental.Però com és realment aquest món per dins. Això es el que ens mostra l'autora, que va decidir conviure una temporada amb una familia afganesa.
La familia triada es la del llibreter Sultan Khan, "un patriota afganès i cap de familia"
Li van cremar els llibres,"primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujahidins em van arrassr la botiga, finalment els talibans me'ls van tornar a cremar",
el van empresonar"Quan el van deixar anar encara estava més convençut de la seva causa: lluitaria fins el final per difondre el coneixement de la cultura i la història afganeses. Va continuar venent escrits prohibits, tant els de la guerra islàmica com els de l'oposició comunista filoxinesa, però ho va fer amb més prudència que abans."
Però sota aquesta aparença lliberal, progresista i de lluita per la cultura trobem a un patriarca dominador a un nivell que aquí seria impensable, però no és només ell, és tota la societat afganesa, de la que costarà anys i panys sortir "La Leila és una filla autèntica de la guerra civil, del govern dels mul.làs i dels talibans. Una filla del terror. Plora per dins. L'intent d'escapar, de ser autònoma , d'apendre alguna cosa ha fallat. Durant cinc anys va estar prohibit que les noies anessin a l'escola. Ara que està permés, és ella mateixa qui s'ho prohibeix"
I on al llarg del llibre anirem veient les interioritats d'aquesta societat, una realitat que coneixem però de la que ens desentenem
I es que reconec que n'estic enganxat, a partir d'aquest cap de setmana seguiré els partits de basquet, per un cantó mirant la Penya del meu cor, i d'altra banda mirant les valoracions i estadístiques de tots els partits de la jornada.
I per tenir una idea del seguiment del joc dir que l'any passat va tenir mes 
de 300.000 equips inscrits en competició, que no vol dir 300.000 persones, ja que cada manager pot tenir tants equips com vulgui. N'hi ha que en tenen un o dos, com la Mireia, que ho fa més que res perquè ho fa tota la família –els 4 germans, amb les 3 parelles i els 2 nebots- , d'altra gent tenim 6 o 7 equips, un per cada classificació específica, i hi ha gent que no se quants equips pot tenir, moltíssims (poca confiança tenen en si mateixos!)
No m'hi havia fixat, però el post anterior és el que fa 99.
Hem fet 100 pots .No m'ho puc creure! Ja em va costar creure que el blog havia sobreviscut un any sencer amb certa regularitat i ara hem assolit una altra fita, mai establerta però que quan te n'adones fa il·lusió. Ja ho he comentat altres vegades però tot va començar amb la meva xafarderia innata de saber com funcionen coses noves. I així va començar Un altre invent amb la pretensió d'un blog de prova , per veure com funciona això dels blogs. Al fer l'any li vam treure el subtítol i ara simplement és un blog, un blog petit i,sense pretensions ni ambició. Sóc conscient que no és un blog que llegeixi massa gent i que mai serà un referent d'opinió, tampoc ho preteníem ,però és el nostre. Aquí hi escrivim allò que ens ve de gust, ressenyem les nostres lectures, expliquem coses que ens agraden o ens enfaden o simplement ens ve de gust que quedin escrites. Em fa il·lusió arribar al post número 100 i així ho escric, perquè en quedi constància.