Estranyes amistats

Bruna i Tona

365, el títol no es compta no?

365 paraules. Quant són 365 paraules? Mai m'he parat a pensar quantes paraules hi caben de mitjana en una línia i ara que n 'he d'escriure exactament 365 no tinc ni la més remota idea de quina llargària hauria de tenir això. No acostumo comptar paraules, bé la veritat és que no acostumo a comptar massa res, sóc així jo; poc comptadora. Sempre he tingut problemes amb el càlcul bàsic, la trigonometria o les equacions eren divertides però el càlcul... Sempre he estat negada en càlcul. I ara he de comptar paraules; mira per on! He de contar i comptar alhora. Comptant sóc negada, però contant tampoc sóc cap meravella. Tinc el mal hàbit d'escriure tal com raja; a mesura que em venen les paraules al cervell les escric; potser ni això. Sovint em venen de no sé on i es transformen directament en so i llavors les escric. Així doncs, el repte és que contem i que comptem, la Bajoqueta ha tingut una bona pensada i alhora fa que unim llengua i matemàtiques: mira quina gràcia les famoses competències bàsiques portades al món dels blogs. La proposta està molt ben pensada i és original. Fer 365 relats curts, de 365 paraules per tal de publicar-los cadascun dels 365 dies de l'any. Un bona idea, sí senyora, una gran idea. M'agradaria participar-hi, em faria il·lusió però he de ser capaç d'escriure alguna història, amb cap i peus i que a més tingui 365 paraules, ni una més ni una menys. Aquest serà el meu escrit de prova, vaig comprovant que les paraules siguin les adequades. Sort del Word que les compta per mi, perquè jo no sabria ni com posar-m'hi. Tot compta com a paraula? És igual la mida o cal que siguin d'un mínim de dos lletres? Suposo que la puntuació no compta, jo no la comptaria. Sembla fàcil ,però té el seu intringulis. El senyor Word em diu que intringulis no existeix, amb lo mona que és; doncs la deixo igual jo. Vaig a mirar com ho porto, no fos cas que em passi de llarg: 358. Res, he d'acabar, només em queda dir que l' 1 de juny es comença a publicar.

Un lloro per al vicari i altres històries. Gerald Durrell

El llibre que vaig regalar a en Martí per Sant Jordi i que he acabat llegint jo, què estrany?!
Divertit, irònic , enginyós... en definitiva, Durrell. Bé Gerald Durrel , no el seu germà Lawrence, que no fa pinta a divertit. Un llibre d'històries editat pel Cercle de Viena. Històries de tota mena i per tots els gustos. Durrell ens mostra el seu món real tant poc versemblant, ple de personatges estranys però propers . Algunes són històries que ratllen l'absurd però en totes hi podem reconèixer arquetipus que trobem a la nostra societat.

Durrell , sempre en primera persona, ens porta a conèixer personatges del tot singulars. Jo tinc especial predilecció per l'Esmeralda, la truja tofonaire a qui agrada el formatge i porta perfum del car. Però si ho preferiu podeu conèixer a un majordom que es nega a servir alcohol, a una colla de dones ja entrades en anys que s'esvaloten com nenes d'institut per l'atenció del capità del vaixell que les porta d'Austràlia a Anglaterra. També podeu fruir amb la conversa amb la anciana senyoreta Booth-Wycherly i els seus vestits o posar el crit al cel amb el llenguatge del lloro Moisès.

Aquestes són algunes de les vuit històries que trobareu al llibre. Jo l'he llegit seguit però crec que val més fer-ho per separat per tal de assaborir millor cadascun dels contes.

T de trampa. Sue Grafton

Una altra lletra de la sèrie de l'alfabet del crim. Sue Grafton fa temps que va crear la seva detectiva privada Kinsey Millhone i les seves aventures amb les lletres. En aquesta ocasió ,la nostra detectiva s'embolica en la història d'una suplantadora d'identitats que va a fer d'infermera al seu veí rondinaire. Tot i que el seu veí no és la persona més estimada del barri, cal fer alguna cosa amb aquella infermera que no és joc net. La Kinsey s'enfrontarà amb una dona amb una ment molt enrevessada. Com acostuma a passar en totes les lletres la cosa s'embolica, hi ha diverses històries enllaçades i totes s'acaben resolent.

Una novel·la de lladres i serenos, divertida, agil, entretinguda , sense pretensions : un bon llibre per passar l'estona. I n'hi ha una colla, que l'alfabet és molt llarg. Llàstima quen o totes estiguin publicades en català.

Relats Conjunts: Tour Eiffel

Aquesta vegada he fet una mica de trampa i no és ben bé un relat sinó que he recuperat quatre ratlles que vaig escriure quan vaig ser a Paris, però és el primer que em va venir al cap quan vaig veure la imatge i no me n'he pogut estar. Això és el resum, molt resumit, de les aventures i desventures de dues estudiants de pedagogia sense peles i amb una motxilla plena de menjar de casa ( l'economia estava per terra) per poder passar una setmaneta a la ciutat de les llums.

Primera pàgina de "Le petit Prince"

Paris, mecredi 5 avril 1995

Sóc a Paris i m'acabo de comprar el llibre .

Darreres pàgines de 'Le guide du Routard: Paris'

Això és una ciutat; però no és tant grand com sembla!

Aquesta és una ciutat on gespa i ciment no colisionen, no s'enfronten, sinó que conviuen pacíficament. Aquesta harmonia entre natura i industria s'estén a l'harmonia entre cultures. Hi pots trobar gent de tots colors , llengües i pensaments. Tots conviuen, potser millor; es toleren. Cadascú segueix el seu camí, com les línees de metro que es creuen, segueixen el seu camí i només intercanvien un 'salut' entre les partes de les 'correspondances'.

Hem aconseguit veure el Louvre i el Museu d'Orsay; per fi. Avui s'ha acabat la maleïda vaga que ens va fer canviar de plans. Vistes les coses des d'ara ,encara li haurem d'agrair perquè ens ha permès veure el Museu de l'home i la Villette on m'ho he passat molt bé!

Avui és l'ultima tarda vespre que passem aquí. D'aquí a poques hores ( 14) serem a Girona; i podrem beure un molt bon cafè a qualsevol bar decent. Encara hem d'esperar 3 hores per agafar el tren i estem una mica avorrides!

D'aquí cinc anys tornarem ( al 2000) i visitarem els llocs que ens falten.La ciutat ens espera!

Una altra proposta de Relats Conjunts

temps de flors

Per conèixer la ciutat o per redescobrir-la. Carrers, places , placetes, pujades i escales que feia temps que no visitava i que no recordava que coneixia.
Si en voleu més, les fotos de la Rita

La Bruna

Segueixo sense temps, per tant us deixo una imatge del dia. La Bruna a la platja.

Sant Jordi

He trigat molt i potser ara ja no és el moment però no volia deixar passar l'oportunitat de fer un post sobre Sant Jordi. És una festa especial , de les que m'agraden. Tot i que no tot el que envolta la festa m'agrada; sí que me n'agrada l'ànima. Per mi és un dia per celebrar la primavera, l'amor als llibres i l'amor en general; és una festa on es veu la joia de viure, on s'hi conjuminen moltes coses que m'agraden. La primera de tot ; és que ja fa bon temps. Fins i tot aquest any la meteorologia va fer una treva per deixar-nos-el disfrutar. Ja fa caloreta, el dia és més llarg i se'ns permet gaudir de més hores; una delícia.

Feia uns quants anys que no tenia la sort de trobar una estoneta de la tarda lliure per gaudir de la festa com cal; i aquest any sí. Aquest any vam poder voltar per Girona, veure les paradetes de llibres, els autors esperant signar , les famílies amb nens ,els adolescents amb colla.... Com era d'esperar la Rambla estava inundada de gent i triar un llibre a gust va ser difícil tot i així va caure la recomanació de la Fe de L'Espolsada: El fred modifica la trajectòria dels peixos. Com que la Rambla estava impossible vam aprofitar per pujar el carrer de la força i anar fins les escales de la catedral, baixar per Sant Felix, veure des de davant el cul de la lleona i tot travessant el riu fer fotos al pot vermell. Per arrodonir el dia sopar a la creperia Bretona .

Us deixo amb els llibres que vam comprar seguint unes normes no escrites: ha de ser en català i si és possible d'un autor o d'un gènere que no acostumem a llegir ,per descobrir coses noves. En Martí en va regalar El nas de Mussolini i jo li vaig regalar Un lloro per el Vicari i altres contes.

Sant Jordi és tot això: roses, llibres , bona companyia i una bona vetllada. Una festa que m'encanta!

Sota la morera

Com que no tinc temps ; el meu dia en una imatge.

*- -*--*--*--*--*--*

PS.Tenint en compte els comentaris que heu anar deixant; dir que el dia a passat entre trucades, cotxe amunt i avall i trobades amb gent. Però hi ha hagut 20 minutets de relax a una gelateria d'un poble perdut amb un batut de llet merengada i com que sempre porto la càmera a la bossa, he aprofitat. Us asseguro que he treballat i quina setmaneta que porto!

El balcó

Com que vaig de bòlit i no tinc temps de relaxar-me us deixo una imatge de les floretes del balcó; que és on m'agradaria estar asseguda llegint...

Feinada

Ja veieu que últimament tinc el blog abandonat. Les raons ( llegeixis excuses) són diverses:

• És un moment especialment complicat a la feina ( aquest és el moment on ens juguem la feina de tot l'any)
• Tinc l'Outlook en estat d'hibernació i treballar és una odissea.
• Fa bon temps i em ve de gust passejar i llegir al balcó amb el solet a la cara.

Això sí tinc un munt de post pendents que no em comprometo a fer, per si de cas. Tot i així en faig la llista coma recordatori que tinc feina pendent:

1. Encara no he parlat de Sant Jordi i de les nostres adquisicions, ni del fantàstic vespre voltant per la Rambla de Girona i passejant pels voltants de la catedral.
2. La ressenya de T de Trampa, de l'alfabet del crim.
3. Les noves caixes de "cobra't tu mateix " del Decathlon.
4. Que per fi ja és primavera de veritat i que tinc el balcó ple de floretes.
5. Una crida desesperada per tornar al meu Outlook a la vida.
6. Tinc una paraula encantada pendent, ja en parlarem: llengot.
   

Com que per ilustrar tot això necessitaria moltes fotos; us he deixat una imatge de l'estany de Banyoles, o del cel de Banyoles... no sé.