Si els morts no ressusciten. Philip Kerr

Si la Mireia va descobrir Fred Vargas i el seu Adamsberg, jo no podia ser menys i he trobat en Philip Kerr i el seu Bernie Gunther.

Del llibre, no sabem on, en teníem noticies com a recomanable, i quan varem fer la visita a la Fe pels seus 3 anys, ens varem emportar alguns llibres de recordatori, i aquest en va ser un.

Tot un encert, una novel·la negra ,fresca, amb un protagonista descarat i cínic, és un supervivent que no té res de sant, però amb un fons de voler fer el que és correcte. Aquest tarannà va provocar la seva sortida de la policia criminal alemanya durant la irrupció d'en Hitler . En va sortir voluntàriament abans de que es veies que no acceptaria la situació imposada pel nou regim. Ara treballa com a seguretat de l'Hotel Adlon, un dels mes exclusius de Berlín, des d'on descobrirà una xarxa de corrupció pels contractes d'adjudicació i construcció de Berlín com a seu olímpica. Fa tots aquests descobriments ajudant una periodista americana amiga de la propietària de l'hotel que vol evitar aquesta nominació demostrant la persecució dels jueus pel nazisme aprofitant els contactes que Bernie encara té a la policia. Però aquests fets portaran a que la Noreen, la periodista , hagi de sortir d'Alemanya i cadascú segueixi camins separats. La vida pot donar moltes voltes i els protagonistes es trobaran vint anys després a la Cuba de Batista, si bé tots han canviat.

Com he dit, un encert que em farà llegir més llibres de l'autor i del protagonista.

Punt i apart.

Els signes de puntuació tenen el seu intringulis ( apa! aquesta serviria com a paraula encantada), no és fàcil utilitzar-los i sovint dubtem del seu ús correcte. Les normes de puntuació són un misteri per mi. Acostumo a puntuar més per intuïció que no pas per coneixement. Aquesta no és una estratègia aliena al meu tarannà, també ho faig amb l'ortografia o els pronoms febles. Tot i això reconec que les normés ortogràfiques són relativament fàcils d'aplicar ;sempre i quan estiguis disposat a fer un petit esforç. Són clares, concises i com tot ,tenen excepcions que pots memoritzar. Però les normes de puntuació són d'un altre món. Mentre que l'ortografia és quelcom intrínsec del propi llenguatge, esta relacionat amb la paraula; les normes de puntuació ho estan amb el context i suposo que rau aquí el quid de la seva dificultat.

Aquest era l'inici d'un post per explicar que no utilitzo gairebé mai el punt i apart. Que sovint he de tornar enrere en el text per posar-los i que faig el canvi de paràgraf, així a la brava ... però em sembla que es quedarà en això; en un inici. Ja ho he comentat altres vegades però sóc molt mandrosa en això d'escriure. Tinc tots els defectes que us pugeu imaginar i això fa que obri la pantalla del word i escrigui els posts d'una tirada. Torno enrere , canvio alguna cosa, reviso la ortografia... però mai trigo més de mitja horeta ( i sóc molt generosa) a escriure un post. Si el començo i no l'acabo, cal que el torni a començar perquè no en sé seguir el fil. I això és que ha passat amb el text de dalt. Divendres vaig començar a escriure, va arribar el sopar ( pizza) i el vaig guardar, ara però sóc incapaç de reprendre'l . Això em passa sovint, tinc una idea però no sóc constant. Em passa tant en els meus posts com amb les propostes que corren pels blogs i que trobo interessants, per exemple ; he fet tard a enviar un conte pels 365 de la Bajoqueta. Vaig fer un post fa quasi un any sobre això i ja no hi sóc a temps... doncs, res no hi puc fer més. Si algun altre dia m'inspiro miraré d'explicar l'intringulis dels punt i apart.

PS. La foto estranya és culpa de l'Assumpta ;))

Un lloc incert. Fred Vargas

La meva primera novel·la de la Fred Vargas, i no serà l'ultima. Desconeixia aquesta autora i la seva prolífica obra. Sort que sempre hi ha algun blogger que em descobreix coses noves. Merci Assumpta! Em sembla que el comisari Adamsberg , s'afegirà a en Montalbano, Brunetti i companyia i em farà recorre una nova part d'Europa perseguint assassins i caçant lladres.

El comissari Adamsberg assisteix amb disgust a una trobada de policies europeus a Londres . L'ultima nit a la ciutat passejant amb uns col·legues anglesos es troben per casualitat al bell mig d'un cas estrany: 17 peus tallats a l'alçada del turmell col·locats a l'entrada del cementiri de Highgate. Tot i que tornen cap a França, ja se sap que en les novel·les de detectius els casos estranys sempre persegueixen al detectiu protagonista i aquest no té perquè ser menys.

Un novel·la entretinguda i que m 'ha fet passar una bona estona. Afegeixo Adamsberg a la llista d'habituals

Impossible ?!

Altres literatures

Sóc molt limitada pel que a gustos literaris fa. Normalment llegeixo novel·la de ficció i d'aquí no em moc. Sóc conscient que em perdo un munt de textos interessant però la mandra pot més que jo i em costa molt embrancar-me amb altres gèneres,però ahir em vaig decidir.

Vam anar al Saló del còmic ,no hi havia estat mai i va ser tota una nova experiència. No només això ,sinó que no sóc lectora de còmics ni llibres il·lustrats. En Martí, i mira que fa més d'una dècada que vivim junts, encara es sorprèn de tant en tant ;i no acabava d'entendre com podia ser que mai hagués llegit cap còmic. Mai, mai ... potser no és la paraula , però si que és un mai de forma assídua. Per època podia haver llegit El cavall fort¸en Micky , el TBO ... però no, els recordo vagament. Recordo l'Ot el Buixot ( que era bastant surrealista) també alguna aventura de Tintín o de l'Astèrix. En Micky i el TBO també els recordo, fins i tot una cursilada que llegien les meves amigues que es deia Esther ( disculpes avançades per si hi ha algun/a fan). De més gran tampoc no he estat assídua ni a la Mafalda, ni a la Maitena ni de El Jueves. ( no en dic més perquè només conec aquests). No hi ha cap raó , però la qüestió és que sóc una perfecte analfabeta pel que fa a aquest tipus de literatura. Així doncs, ja em veieu ahir passejant de parada en parada sense saber on mirar ni què comprar. Va ser tota una nova experiència i em vaig firar. Vaig comprar Persèpolis a veure què, potser trobo una nova afició. També van caure un recull del déu de El Jueves i un Asterix per en Martí que fa temps que buscavem.

La clau

Finalment som divendres, tinc unes ganes boges que arribin les tres de la tarda i comenci el cap de setmana. La setmana ha estat dura. Bé ,com les últimes darrerament. Necessito els dies de festa per recuperar. Arribo a l'aparcament de l'oficina una mica abans de l'hora de començar. Perfecte! Carrego el cotxe amb allò que necessito i quan arribi la Y. ja podrem marxar, penso. Encara no hi ha moviment i jo vaig d'aquí cap allà. Tinc la bossa i el portàtil al seient de l'acompanyant. Millor que tanqui el cotxe i només deixi el maleter obert perquè no hi ha ningú i la porta del garatge dona directament al carrer. Arriba la Y. Recollim quatre coses més i ja podem marxar.Arriba un altre cotxe i el meu fa una mica de nosa per passar. Un segon, dic, i tanco la porta del maleter.

NOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOOO!!!!!!!!!!!
 

Claus, bossa, mòbils, diners, portàtil.... tot dins al cotxe i les claus al maleter. Tot el matí de mala bava ( ho sento Y), emprenyada amb mi mateixa per tenir tant poca cura. I el pobre Martí que ja el veus anant a buscar la clau de recanvi a casa i conduint els 60 Km que ens separen de Barcelona! Avui ja m'ha passat l'emprenyada però ahir estava ....

Cada vegada explico coses més rares al blog.

Galeria d’imatges

Cada vegada utilitzo menys la galeria d'imatges de l'office o Sant Google per il·lustrar el blog. Podria substituir el menys pel gens, però potser seria passar-me. De tant en tant furto les imatges de les portades dels llibres que llegeixo o la imatge que il·lustra el relat conjunt, però deixant de banda aquest casos, són estranyes les ocasions en què no utilitzo fotos meves per acompanyar els textos. Tal i com em passa quan escric, les meves fotos són ràpides i poc pensades. Sovint sé què vull fotografiar però sóc incapaç de perdre el temps necessari per fer una foto pensada. Substitueixo la reflexió per una descarrega ràpida de fotos confiant que alguna en surti prou bé.

Amb els anys ,i segurament amb l'anonimat que m'ofereix el món virtual ,ja no em preocupa ensenyar-les i és per això que fa uns mesos vaig crear Avui he vist on no necessito cap excusa per penjar les fotos que em venen de gust. Feia temps que deia que l'havia de presentar en societat però no trobava el moment així doncs aprofito avui que fa mig anyet. Avis:publico poc i sense text però m'ho passo bé fent fotos, tot i no saber-ne gaire, i aquesta és una manera de compartir-les amb altre gent.