La pista de sorra. Andrea Camilleri

Fa uns minuts he acabat l'ultima novel·la de Camilleri i per fer-ho més rodo ho he fet fora el balcó ( no tinc porxo a la sorra de la platja) amb uns tallets de bon formatge i unes olivetes d'aquelles trencades. Mira, em faltava poquet, tenia ganes de berenat i m 'ha fet gràcia afegir-hi un toc Montalbano.

Com sempre, una bona història. En Montalbano se'ns fa gran i com a passava a en els darrers títols el tema de la vellesa és recurrent tot i així segueix tenint el mateix humor àcid de sempre, no es perd un àpat i els seus embolics amb la Lívia i els seus superiors segueixen sent constants. Aquesta vegada tot comença per la troballa a peu del seu porxo, a la sorra de la platja. d'un cavall maltractat fins a la mort. La situació no és prou grotesca que el cavall desapareix mentre esperen els de medi ambient. Com els fets insòlits no vam mai sols, la propietària del cavall és una amiga de la seva fidel no-amant Ingrid. Com 'hi passa sovint a en Montalbano sembla que els astres es posin en contra seva, però de mica en mica, pas a pas l'embolic es va desembolicant.

Un bon llibre per llegir a la fresca .  

Català, això que parlo es diu ca-ta-là!

Dissabte al matí vam anar a Barcelona, concretament a l'Altaïr, a buscar una guia d'Escòcia i un mapa de carreteres. Com que vam arribar molt d'hora i havia esmorzat poc em va entrar gana i vam entrar a un Pans que hi ha a Diputació amb Rambla Catalunya. Vam demanar un parell de menús d'esmorzar i a mig fer el noi em demana si puc parlar amb espanyol. L'hi contesto que sí, que de poder , puc; però que al lloc on som em sembla que m'hauria d'entendre. Va haver-hi un moment de tensió i vam acabar de fer la comanda mig en castellà i mig en català. Quan ja havíem pagat i em va donar la safata em va "demanar disculpes" .

Aquest és un fet habitual i sempre m'ha molestat però cada vegada més. Estic farta d'haver de justificar-me per parlar amb la meva llengua, estic farta de sempre ser jo qui faci l'esforç. Estic cansada de que qualsevol es vegi amb cor de demanar-me que renunciï al meu idioma i sense cap mena de pudor. Em molesta, m'irrita i m'emprenya!!! No vull canviar!!! Fa anys que no canvio de llengua per cortesia (exceptuant els casos de la gent que està aquí temporalment), però veig que no n'hi ha prou. Que he de fer: aixecar-me i marxar? No recordo haver-ho fet mai ,però si haver deixat d'anar a algun restaurant per la falta de respecte vers la nostra persona. Perquè jo crec, que demanar que canviï d'idioma en un país on la meva llengua és oficial és una falta de respecte. No ho veieu així? Això és el que ens va passar fa anys a un restaurant a Platja d'Aro. Nosaltres arribem a dinar , el cambrer que ens atén no parla català i acabem per demanar en castellà. Deu minutets més tard, a la taula del cantó, s'asseuen un francesos i el mateix cambrer arriba i quan veu que no els entén va buscar a algú que parli francès. Que potser nosaltres érem clients de segona? Que pagàvem menys pels plats que menjàvem ? O és que potser no ens mereixem les mateixes atencions que qualsevol altre.

Tot això, és la punta de iceberg i només seria una anècdota si, en la resta , la nostra llengua fos respectada; però tot plegat és un dels molts exemples que trobem diàriament. Ja sé que és un tema recurrent però de tant en tant necessito esbravar-me a . A més, amb en Martí el mateix dissabte mentre ens preníem el cafè ( dolent, dolent) vam decidir que en faríem un post.

Focs de Blanes

No, no parlarem d'incendis ni de bombers sinó del concurs de focs d'artifici que cada any, des d'en fa 40, es celebra a Blanes. El concurs dura 6 dies i un dia o altre acostumem a anar-hi. Jo no recordo la primera vegada que hi vaig anar, però sí que m'han explicat que al primer petard vaig deixar anar la ma de la meva mare i em vaig refugiar al primer portal que vaig trobar obert. Si hi podeu anar , val la pena. Això sí, les cues per accedir al poble són quilomètriques el cap de setmana. El concurs dura fins dimarts a la nit i si algú s'hi anima i vol més informació aquí en trobareu. Us deixo amb quatre fotos ( bé en vaig fer tropecientes mil i aquestes són les aprofitables) que vaig fer amb la càmera compacta i sense trípode.

La primera sortida de sol

Com que sou bona gent i no us queixeu quan penjo fotos del mateix tros de platja, ho aprofito un cop més per penjar-ne un altre. És que aquest matí feia núvol i estava tot gris menys allà on hi havia ... res que ja ho veieu. Sort que no m'he emportat la reflex sinó no arribo a treballar. Aprofito el post per donar-li les gràcies a la meva compacta de butxaca que sempre porto a sobre. Pobreta càmera, la tinc al límit de l'extenuació.

Que passeu un primer dia de la nova era de Catalunya Independent!

Aquest matí

El que fa la Bruna cada matí quan anem a la platja és més o menys això. Llàstima que no tingu itemps perquè l'aigua a  aquella hora està genial.... Ja sé que heu vist deu milions de fotos d'aquesta platja i de la Bru ( sort que no ho penjo tot) però és que quan veig l'aigua tant neta i tot tant tranquil no m'en se estar... ;)

Qüestió de fe. Donna Leon

Un altre llibre més de la Donna Leon al sac; és molt prolífica i pràcticament en treu un a l'any. Aquest passa en ple agost amb una xafogor terrible als carrers de Venècia. A mesura que l'anava llegint em sentia identificada amb la sensació de calor, la tenia per duplicat( la del llibre i la real). Com sempre, Brunetti ens acompanya. Aquesta vegada amb dos casos extraoficials. L'un el de la tieta de Vianello, company de Brunetti, que s'està gastant els estalvis de tota una vida en horòscops, cartes i vés a saber què més. El segon, el d'un conegut dels jutjats que ha trobat indicis sospitosos en l'endarreriment de certes causes judicials. Tot plegat va trenant la nostra història, en mig de la xafogor veneciana i amb les ganes de Brunetti de marxar amb la família a passar uns dies a la muntanya.

Resumint, un altre llibre del comissario Brunetti; fresc, àgil i entretingut. Un llibre per passar l'estona sense masses complicacions; perfecte per un dia de platja o per un capvespre al balcó.

A l'agost: Escòcia

Acabem de decidir i contratar el vol ( amb Ryanair, quina por!)  les nostres vacances a Escòcia. Estem buscant allotjament ( BBB, obviament) si algú hi ha estat i coneix algun lloc que estigui bé. Ens és bastant urgent volem deixar-ho enllestit aquest cap de setmana.
El més urgent és l'allotjament però abans de fer reserves també hem de decidir què volem veure. Només tenim una setmaneta i per tant no podrem fer res amb massa produnditat.S'acceptem suggeriments, recomanacions... tot el que ens pugui ser útil.

Maletes perdudes. Jordi Puntí

Christhof: Frankfurt ,1965. Fill de Sigrun i Gabriel.

Christopher: Londres,1967.Fill de Sarah i Gabriel.

Christophe: Paris, 1969 .Fill de Mireille i Gabriel.

Cristòfol: Barcelona, 1972 .Fill de Rita i Gabriel.

Quatre germans repartits per Europa que no saben de l'existència dels altres i un pare que desapareix de mica en mica sense deixar rastre. Quan es fa oficial la desaparició d'en Gabriel es descobreix l'existència dels quatre germans i aquests decideixen seguir la pista la seu pare. Amb diverses trobades espaiades en el temps van resseguint el passat del seu progenitor per intentar entendre'l millor. Quatre històries que es creuen, amb un denominador comú: en Gabriel i el seu passat.

Una bona història, però que m'ha costat que m'atrapés. Això sí , una vegada la història t'atrapa és anar tirant milles

Blat

Fa dies que passant amb el cotxe veig aquestes gavelles i avui no m'he sabut estar de parar-me a fer una foto ràpida. No sé perquè, però tinc certa obsessió amb les gavelles de blat. L'estiu passat a França feia parar a en Martí cada dos per tres a fer fotos a les meules que trobàvem pel camí. Aquestes m'han agradat especialment perquè ara totes són rodones, plastificades i  aquestes són com les d'abans, tenen més encant. No acabo d'entendre la raó perquè les coses antigues que han perdut part de la seva utilitat i del seu sentit tenen aquest encant especial. Em fa gràcia que els invents , les tecnologies, tot en general, passa per una mena de procés: innovador – habitual – antiquat- antic. M'encanta sobretot aquesta última fase.Quan passa una cosa de ser antiquada, passada de moda, vella i obsoleta a ser considerada una cosa antiga, amb classe o amb encant ?

Al leluia o per fi hem aconseguit anar a la platja!

Al juliol deixem d'anar a la platja, potser m'he passat una mica, però tampoc massa. Ens agrada anar a la platja, que faci bon temps... estirar-nos a la sorra a prendre el solet, amb la remor de les onades de fons i un bon llibre entre les mans. Aquesta imatge tant idíl·lica només es dona uns mesos l'any i, com molt encertadament esteu pensant, no són es juliol ni l'agost. La veritat és que ala platja hi anem tot l'any, hivern i estiu, perquè és un bon lloc per passejar la Bruna però el que es coneix com "anar a la platja" ho acostumem a fer entre abril i juny i sovint fem una segona tongada el mes de setembre. Som poc sociables i la conjunció de ordes de turistes, sol abrusador, soroll i brutícia no és el que entenem per un dia tranquil. Aquest any però el temps ens ha obligat a començar la temporada tard, molt tard per``o finalment l'hem encetada.

Ahir al matí, cap a les 9, ja hi érem. La veritat és que havíem fet una primera inspecció a quarts de vuit traient la Bruna. L'aigua estava neta i plana, la sorra perfecte i ja feia caloreta. Així doncs vam encetar la nostra temporada. Això sí , abans de les onze a casa ! La veritat és que s'hi estava bé . 

Ara sí que ha arribat l'estiu!