Comentaris

Contestant els sdels dos post anteriors que tenia pendents m'he fixat en com de bonics queden una vegada tancats; amb les fotos ( bé si sou de blogger, de wordpress no). Ja sortien aixó abans o estaven tots alinetas a  l'esquerra?

Desvagats

Ara que ja sóc a casa us explico una mica millor que és això d'aqui sota. Després de donar-hi moltes voltes i de dubtes vaig decidir que no faria vaga, tot i estar emprenyada amb les decisions del govern. Els sindicats tampoc no es mereixem millor opinió i per tant, vaig optar per treballar.  Tal i come s presentava el dia vam decidir fer una reunió a l'oficina ( que és al centre de Barcelona) però amb uns horaris una mica diferents dels habituals de treball.  Aquest matí, més tard de la meva hora habitual quan vaig a treballar a l'oficina he anat cap a Barcelona. Quan m'he trobat parada a la Plaça de les Glòries he començat el post que trobareu a continuació, que he anat penjat en les aturades per la ciutat.

07:30 El 3/24 m'informa que han tallat les entrades a Barcelona cremant pneumàtics i contenidors. Hi ha gent que vol decidir per mi.

09:12 Entrada de Barcelona.Contenidors a la Plaça de les Glòries. Ara com ara sense incidents. Des de d'aquí es veuen els Mossos a Meridiana i Diagonal.

9:37 He arribat a la feina

13:23 Dia de feina relativament normal

15:00 Tornant de dinar tot normal, ja no sembla que hi hagi vaga. Restaurants i bars oberts amb normalitat.

16:06 iIntento tornar a casa. Gran Via amb Comte Urgell tallat. Em desvien.

16:16 Consell de cent amb Aribau tallat. No tinc massa clar com arribaré a casa

16:27 Un altre tall. Ara torno a ser a Gran Via . No veig clar si podré travessar Passeig de Gràcia. Hi ha una manifestació alternativa convocada que ja provoca aldarulls a l'alçada de Diagonal. Sirenes i furgons policials a dojo.

16:48 Sitiada.La guàrdia urbana talla carrers aquí i allà però no sap com ho he de fer per creuar Passeig de Gràcia

17:10 Torno a passar per davant de l' oficina. Vaig a buscar Ronda de Dalt. A veure si tinc sort

18:20  He tingut sort.Acabo d'arribar a casa. 

Verificació

Odio la verificació de paraules. No sóc la única, ho sé. Hi ha hagut algun que altre post i comentari en aquest sentit. Des que hi ha la nova verificació fins hi tot he deixat de pujar algun comentari per no haver-la de repetir. Porto dies queixant-me cada vegada que la veig. No puc evitar de dedicar algun comentari als estimats blocaires que la teniu posada, de bon rotllo, sempre de bon rotllo.  El divendres en Martí va voler deixar un comentari al post de La dama de blanc i em diu:

- Tu tant que et queixes però també tens la verificació posada als comentaris.

Upps! I jo despotricant de la verificació i  dels seus amos. Així doncs, acabo de matar a la verificació de paraules!

La dama de blanc. Wilkie Collins

Aquest és un llibre que vaig llegir fa moolts i moolts i anys i per culpa o gràcies a una proposta d’aquí, l’he tornat a llegir . D’acord, l’havia de llegir pel club de lectura de la Bajoqueta durant el gener i estem a la primavera... mira coses que passen; però l’he acabat. No acostumo a llegir libres,  però no entenc perquè. Sovint amb el temps, tot el record que em queda d’un llibre és si em va agradar o no .Sovint no recordo els arguments , ni com acaben, ni qui era el dolent ... Em passa el mateix amb les sèries o les pel·lícules. A mesura que vaig avançant en la trama , vaig recordant de mica en mica i abans d’arribar al final tinc una idea de com acabarà . Tot i així podria rellegir-los sense problemes perquè hi ha tantes coses que no em sonen que  no m’avorreixo. També us passa ? O la rara sóc només jo?

 

Anem per feina amb el llibre. Wilkie Collins és considerat el primer escriptor de novel·la de detectius.  La veritat és que té molts dels tòpics del gènere  que en aquells moments devien ser considerats autèntiques novetats.  Els personatges ben dibuixats, i una trama entretinguda i enginyosa fan que les  quasi 800 pagines del llibre vagin passant sense complicacions. Al inici de la novel·la el llenguatge enfarfegat de l’època molesta una mica però a mesura que avancen les pàgines t’hi adaptes i  el trobes adequat.

Walter Hartright és un professor de dibuix de  Londres a qui l’hi ofereixen una feina  temporal molt ben retribuïda  a Limmeridge. La seva tasca és fer-se càrrec de la col·lecció privada del propietari i  fer classes de dibuix a les seves nebodes.  Just la nit abans de marxar, es topa tornant a casa  amb una misteriosa jove, vestida de blanc, que fuig direcció a Londres i que l’hi anomena Limmeridge i la seva ja difunta propietària. També l’hi anomena un baronet a qui té pànic perquè la vol tancar de nou del manicomi d’on ha fugit.  Amb l’estat d’ànim estrany que el deixa aquesta trobada i la coincidènica, Walter marxarà cap al seu nou destí.   L’endemà, una vegada a la seva nova feina, coneixerà Laura i Marian, les seves deixebles. El record  de la dama de blanc l’hi tornarà per la semblança tant física com de vestir entre ella i Laura. Descobrirà que la mare de la Laura era la persona que anomenava la desconeguda , que havia viscut una temporada al poble. Durant el temps que està a Limmeridge, Walter s’enamorarà de Laura i farà amistat amb Marian.  Laura està promesa amb Sir Percival Glyde i poc abans que aquest arribi a la finca per enllestir els tràmits previs el matrimoni arriba una carta anònima a la casa advertint a Laura sobre el seu promès. Al mateix vespres veuen un fantasma d’una dama de blanc prop de la tomba de la mare de Laura. A partir d’aquí la història  ja no es pot explicar.

Una novel·la molt recomanable, amb passatges divertits, alguns amb certs punts d’ironia i amb uns personatges que es fan estimar, o odiar

La Pàmies

L’altre dia al cotxe escoltant la radio vaig saber que Teresa Pàmies havia  mort el dia abans. 

 La vaig descobrir per Fires a Girona, el 95, a les parades de la plaça Independència que venen llibres de vell. Vaig comprar “ Quan érem capitans”. Amb ella i amb els seus llibres vaig descobrir la guerra civil, la història dels refugiats i de les seves famílies... A través de la seva història ens descobria la Història, en majúscules. Sé que tot el que explica ho fa des d’un punt de vista molt concret però a mi em va servir per interessar-me per un moment històric que ha marcat el caràcter  del nostre país. La Pàmies em va portar a la guerra i a l’exili  i en Pedrolo a la transició. Hi ha autors que no saps perquè però te’ls fas teus i sense adonar-te’n comprés molts dels seus llibres, la Teresa Pàmies, era una d’elles.  En tinc uns quants, uns 10. Tots de segona mà, menys un. No sé perquè però és una autora que relaciono amb les fires de llibres de vell, i m’agrada.   

 

Revisant els llibres per fer el post,  obrint-los, llegint les dates de compra, mirant els anys d’edició, acaronant les pàgines esgrogueïdes i olorant-los m’han entrat ganes de rellegir-los , i mira que jo no sóc de rellegir.

Trilogía berlinesa Philip Kerr

Després de llegir "si els morts no ressusciten" i "gris de campanya" vaig decidir anar als orígens, a la creació de la saga protagonitzada per en Bernie Gunther. Se'ns presenta en un llibre que inclou les tres primeres entregues: Violetas de marzo, Pálido criminal i Réquiem alemán, situades a diferents moments de l'alemanya prenazi, nazi i postnazi. Escenaris diferents on ha de viure el protagonista i on desenvoluparà la seva feina ja sigui com a policia o com a detectiu privat quan no pot seguir a la policia al no pertànyer al partit nazi.

Novel·la negra de la bona, entretinguda, per passar una bona estona. Per aquells que els agradi aquesta literatura.

Crida

Tinc el blog abandonat i ara vinc amb presses... però les coses van així. A molt estirar dilluns contestaré el correu que en van enviar des de Liberduplex. A nosaltres ens faria gràcia poder veure com treballen però ens fa una mica de vergonya i encara no sabem que contestarem. Haviem pensat que potser més d'un blocaire amant dels llibres i de conèixer coses noves potser l'hi faria il·lusió. Si aquest fós el cas podriem proposar-ho i organitzar una visita blocaire. Ja ens direu que us sembla?