La dama de blanc. Wilkie Collins

Aquest és un llibre que vaig llegir fa moolts i moolts i anys i per culpa o gràcies a una proposta d’aquí, l’he tornat a llegir . D’acord, l’havia de llegir pel club de lectura de la Bajoqueta durant el gener i estem a la primavera... mira coses que passen; però l’he acabat. No acostumo a llegir libres,  però no entenc perquè. Sovint amb el temps, tot el record que em queda d’un llibre és si em va agradar o no .Sovint no recordo els arguments , ni com acaben, ni qui era el dolent ... Em passa el mateix amb les sèries o les pel·lícules. A mesura que vaig avançant en la trama , vaig recordant de mica en mica i abans d’arribar al final tinc una idea de com acabarà . Tot i així podria rellegir-los sense problemes perquè hi ha tantes coses que no em sonen que  no m’avorreixo. També us passa ? O la rara sóc només jo?

 

Anem per feina amb el llibre. Wilkie Collins és considerat el primer escriptor de novel·la de detectius.  La veritat és que té molts dels tòpics del gènere  que en aquells moments devien ser considerats autèntiques novetats.  Els personatges ben dibuixats, i una trama entretinguda i enginyosa fan que les  quasi 800 pagines del llibre vagin passant sense complicacions. Al inici de la novel·la el llenguatge enfarfegat de l’època molesta una mica però a mesura que avancen les pàgines t’hi adaptes i  el trobes adequat.

Walter Hartright és un professor de dibuix de  Londres a qui l’hi ofereixen una feina  temporal molt ben retribuïda  a Limmeridge. La seva tasca és fer-se càrrec de la col·lecció privada del propietari i  fer classes de dibuix a les seves nebodes.  Just la nit abans de marxar, es topa tornant a casa  amb una misteriosa jove, vestida de blanc, que fuig direcció a Londres i que l’hi anomena Limmeridge i la seva ja difunta propietària. També l’hi anomena un baronet a qui té pànic perquè la vol tancar de nou del manicomi d’on ha fugit.  Amb l’estat d’ànim estrany que el deixa aquesta trobada i la coincidènica, Walter marxarà cap al seu nou destí.   L’endemà, una vegada a la seva nova feina, coneixerà Laura i Marian, les seves deixebles. El record  de la dama de blanc l’hi tornarà per la semblança tant física com de vestir entre ella i Laura. Descobrirà que la mare de la Laura era la persona que anomenava la desconeguda , que havia viscut una temporada al poble. Durant el temps que està a Limmeridge, Walter s’enamorarà de Laura i farà amistat amb Marian.  Laura està promesa amb Sir Percival Glyde i poc abans que aquest arribi a la finca per enllestir els tràmits previs el matrimoni arriba una carta anònima a la casa advertint a Laura sobre el seu promès. Al mateix vespres veuen un fantasma d’una dama de blanc prop de la tomba de la mare de Laura. A partir d’aquí la història  ja no es pot explicar.

Una novel·la molt recomanable, amb passatges divertits, alguns amb certs punts d’ironia i amb uns personatges que es fan estimar, o odiar