Manlleu

Que quedi clar que em fa mandra , que sí, que sóc una queixica i que no, no tinc ganes de fer el post. La Joana ja ha fet el seu, s'ha explicat la mar de bé i ha posat fotos de la Yvonne. Què més volen? Doncs no, no n'hi ha prou ; que si una altra visió, que si seran complementaries, ui que quina gràcia...i tot per fer el comentari tonto:

-Apa, podríem fer un post cadascuna!

Bé el cadascuna, som la Joana i jo, perquè ni la Yvonne ni en Dani es decideixen a fer de blocaires. La Yvonne no té bloc, lo seu és el facebook i en Dani en té ,però com si no en tingués ; ni una entrada des de fa .... I això que és un blog regalat, pel canvi de feina... però res, ni així. Amb tota la història aquesta em veig "obligada" a fer un post sobre el dinar de divendres. I què dic si la Joana, ja ho ha explicat tot i per escriure el mateix; quasi que no escric que tinc molts post pendents i he de fer-los abans de divendres.

Ja ho sé, els que no sou ni la Joana, ni la Yvonne ni en Dani possiblement no esteu entenent massa res; només que divendres vaig dinar ( com pràcticament totom)i que devia dinar a Manlleu amb els anteriorment esmentats. Ah, i també que la Joana fa post ( per cert molts divertits) i que els altres dos que ni per equivocació! Doncs veient com estan les coses faré un resum molt resumidet del dinar de divendres. Ja ho sé , sí escric tant com xerro no serà resumit!

Doncs res, volíem fer una trobada abans de vacances ; però no acabaven de trobar el moment. Que si un dissabte amb les famílies, que sí un passeig en bici, que si platgeta... No ens acabàvem de decidir i el temps se'ns tirava a sobre. Al final vam optar per una cosa facileta, anar a dinar després de la feina el divendres. Com sempre tot decidit a última hora i gràcies al nostre amic Messenger. Les tres floretes treballem allà mateix i a un quart de tres ja pleguem. El "floro" que ja no treballa allà mateix, sinó un allà mateix molt més en allà plegava a les tres. Per tant, ja ens veus pujant cap al allà, que en aquest cas era Manlleu. La Joana i la Yvonne juntes des e Barcelona i jo tota soleta des de casa, és el que té ser de comarques.

Passades les tres ens van trobar i vam anar a dinar. En Dani coneixia un lloc que era com el que anem a Barcelona però a la catalana; menjar casolà, tracte familiar... Vàrem dinar prou bé, tot i que com ens vàrem presentar a quarts de quatre no vam veure gaire clar que ens podien oferir a aquelles hores. Tot i així va ser un dinar tranquil, sense presses, amb bona companyia i molta xerrera. Una vegada acabat de dinar la Yvonne va fer valer la seva condició de Bacelonina i ens va fer anar a passejar per la riba del Ter. La veritat és que va ser una bona idea. Tot i la xafogor vam fer baixar el dinar i vam fer proves amb les càmeres noves.

Per els qui volíeu el post, aquí el teniu i ara esteu obligats al comentari, res de fer únicament de mirons. Per la resta, com que al final el resum sí que ha estat resumit us recomano que llegiu aquí o que mireu aquí.

La noia dels seus somnis. Donna Leon

Una altra aventura més del Comissario Brunetti. Ja n'he comentat unes quantes en aquest blog i no m'estendré. Venècia, una nena gitana ofegada prop del Gran Canal i un misteri per descobrir. Potser un dels llibres del Donna Leon que m'ha agradat menys, no m'ha atrapat. Si algú vol començar amb la saga de Brunetti no li recomano que comenci per aquest.

El niño 44. Tom Rob Smith

Bon llibre. Us el recomano.

De fet és l'argument conegut d'assassí en sèrie i el policia que ho vol descobrir, però amb noves variants sobre el que estem acostumats a llegir,. Estem situats als foscos dies de l'Unió Soviètica amb Stalin, on la imatge de la bondat del règim queda per sobre de la veritat: "és millor que morin deu innocents a que s'escapi un sol espia" i s'ha instaurat un règim de terror del que les mateixes forces de seguretat en fan acudits i una simple denuncia d'una altra persona serà probablement una condemna.

La història és bona i la narració també, descriu la situació que es viu al país i porta la narració tot correctament. El que havia dit, en la meva opinió, un bon llibre.

...

I no és maco anar amb rodalies

Surto 10 minuts abans de la feina, avui toca tren ; els paletes encara no han acabat l'entrada del pàrquing! Vaig més carregada del que tenia previst. Tot i que no m'he endut l'ordinador, només m'hagués faltat això. Baixo a pas ràpid direcció a Sants, sinó puc agafar el tren de tres quarts de set, m'hauré d'esperar fins al d'un quart de vuit i ja fa masses hores que sóc fora de casa. Quan vaig a buscar el tren, sempre hi vaig de pressa, patint... com si fes tard. No em puc treure mai la sensació que arribaré tard ( potser em ve de quan a Hostalric només passava el tren cada 2 hores i si en perdies un...). Baixo ràpid per Tarradellas, vaig pel centre que amb les branques dels arbres i fa una mica més de fresca. La bossa comença a pesar, me la canvio de braç però serveix de ben poc. Ja veig l'estació i sembla que vaig prou bé de temps, són dos quarts . Arribar a l'estació des de l'avinguda sempre és llarg, has de fer la volta per tots els passos de vianants o jugar-te la vida entravessant pel mig. Opto per ser prudent.

Ja sóc a l'estació, fa temps que no agafo el tren aquí i l'accés a vies ha canviat moltíssim. La setmana passada quan vaig venir no m'hi vaig fixar a l'arribada i per tornar ho vaig fer en cotxe. Busco un panell informatiu per saber a quina via he d'agafar el tren, abans eren a 1 o a la 2 però ara veig que a aquestes hi ha les sortides de l'Ave i dels trens de llarg recorregut. Ja ho veig; via 8. Són dos quarts i cinc i els tren surt a tres quarts, molt just per anar a buscar alguna cosa per menjar. Ja ho faré a l'andana en una d'aquelles màquines expenedores horribles. Tinc gana, he dinat de gust, però era poc consistent( macarrons quatre formatge, carpaccio i sorbet de meló). Baixo les escales i comprovo que estic a la via correcte, sí .Busco la màquina expenedora i sorpresa! Ja no n'hi ha ! I jo morta de gana. Opto per veure aigua per enganyar una mica la sensació...però encara falta una hora i mitja per arribar a casa, no sé si n'hi haurà prou. Hauria d'haver comprat un croissant a la fleca del costat de la feina quan he sortit. M'estic dreta i vaig vigilant el panell, ohoh! El tren ve amb retard ,falten menys de 10 minuts i segueix posant l'hora i no els minuts que falten, no pinta bé. Ara han canviat l'hora, l'endarrereixen 10 minuts. Busco un seient per fer temps mentre espero, la bossa em pesa. Truco a en Martí:

-Hola,arribaré tard, el tren va tardíssim.

..............

-Encara ets a la feina. Molt bé, ens trobem a casa. Fins ara!

Segueixo esperant: anuncien trens amb múltiples destinacions que parem a aquesta via. Abans de que surti el meu que arriba fins a Maçanet-Massanes ( sempre m'ha "agradat" aquesta estació, al mig del no-res ,ni a Maçanet ni a Massanes i a més d'enllaç, coses de Renfe) en surten uns quants que em portaríem fins a mitat de trajecte. Sembla que ja surt el compte enrere al panell,. Ha costat ,ja era hora! Ja l'anuncien, m'aixeco , però he de córrer vies endavant perquè el tren no para allà on hauria, mitja estació corrent... Ja són un quart de vuit, no calia tanta pressa per agafar aquest tren. Pujo ràpid, tinc sort i puc seure. Em col·loco les bosses entre les cames i trec al llibre i l'ipod. Ja està, un senyor es seu davant meu.

-Que l'hi molesten les bosses?- pregunto

Mirada extraviada, no em deu haver sentit.

-Va a Calella ,aquest tren. A Calella?- em pregunta sense mirar-me.

Ara me n'adono; mirada perduda, poca atenció... edat indefinida. És una persona amb una intel·ligència límit. Tants anys treballant amb un centre de deficient psíquics i he trigat mig i minut a veure-ho. Perdo facultats.

-Sí, aquest va a Calella

-Va amb retard,i jo no vaig a Calella, però he d'agafar el que va a Calella. Tu vas a Calella?

-No , a Malgrat.

-Puges cada dia , amb tren. Jo hi vaig cada dia...no vaig a Calella però he d'agafar el que va a Calella

-No, no

Ja veig que si no el tallo no hi haurà maneres de llegir. Així doncs en un moment de pausa aprofito per col·locar-me l'ipod i obrir el llibre. Començo a llegir, el senyor torna preguntar-me:

-Treballes a Barcelona, tu?

-Sí- no és veritat del tot, em sento incomoda mentint, pero és massa llarg d'explicar

La senyora que tinc al costat s'aixeca, incomoda i prefereix quedar-se dreta. Sovint em costa entendre aquestes reaccions.

-És aquest no, el tren que va a Calella. Em torna a preguntar

-Sí, no et preocupis. Ja estàs al tren que toca.

Aquestes situacions no m'haurien d'agobiar, fins no fa pas tant ( uf ,7 anys potser sí que és molt) era el meu pa de cada dia, i això si era un bon dia. Però avui preferia estar tranquil·la i llegir. Em torno posar als auriculars i provo de continuar amb Brunetti. Una altra senyora s'aixeca perquè és la seva parada. Plaça Catalunya. Enlloc seu pugen dos italians, joves i força escandalosos. Possiblement vagin a Calella o Lloret hauré de patir la seva xerrameca tot el trajecte.

Sembla que finalment puc concertar-me en el cas del comissari venecià. Vaig fent. El tren s'atura. On som? No estem a cap estació . Es sent el soroll de reinici del Windows i les pantalles, que fins aquell moment no m'havia adonat que hi fossin, es queden negres. Es para l'aire i s'obren les portes. El tren no es mou. Com es d'esperar per megafonia no donen cap explicació. Ningú s'immuta tampoc, és Renfe, ja se sap.

-S'ha parat l'aire i no ens movem. Sempre van malament els trens. Em diu el senyor

-Sí, ja se sap que Renfe sempre va malament.-Desconnecto l'ipod. No confio en poder continuar llegint fins que el tren continuï.

-Trigarem molt, segur que arribem tard. Trucaré als meus pares, perquè tinc mòbil ,jo.

-No és mala idea. Val més avisar si es fa tard.

Vaig mirant per la finestra i me n'adono que tot just ens em parat una miqueta abans de l'estació de Montgat. Les pantalles de l'ordinador continuen reinciant-se i amb cada reinici sona el piip-piip-piip i es taquen les portes del vagó . Finalment el tren es posa en marxa i fem els pocs metres que falten fins l'estació. Pugen i baixen passatgers i reiniciem el trajecte. La sensació és que ha pujat molta més gent que no pas la que ha baixat i cada vegada anem més estrets. Començo a notar que no em puc moure i l'única opció que em queda és intentar tornar a concertrar-me en la lectura. Connecto l'ipod i torno a Venècia. Em Brunetti està dinant a casa amb la família i jo que encara estic morta de gana. A més se m'hi afegeix la set. Intento moure'm per obrir la bossa que tinc a terra, entre les cames. Impossible, no puc treure l'ampolla d'aigua i encara falten tres quarts d'hora ben bons per arribar a la meva parada. Provo de tornar a la lectura , però cada vegada estic més de mal humor. El senyor de davant s'està posant nerviós i no pot evitar de fer d'anar picant amb els dits a la finestra i després tocar-se un queixal.

-Clec-clec i el dit al queixal

-Clec-clec i el dit al queixal- ho torna a repetir

-Clec-clec i el dit al queixal- només em falta això, moviments sincopats i que fan soroll. Per acabar de posar-me més nerviosa

-Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, Clec-clec i el dit al queixal, -Clec-clec i el dit al queixal.

Apreto les dents i em poso nerviosa per moments. Com podia aguantar coses així cada dia, ja he perdut la paciència...El senyor treu el mòbil de la butxaca i truca. Faig la xafardera i escolto la conversa. No ha trucat a casa, ha trucat a algun company del centre i queden demà. Això el tranquil·litza i deixar de picar la finestra. Amb la seva tranquil·litat ve la meva i procuro tornar a lectura. Es fa difícil, intento seguir la conversa dels italians, però parlen molt tancat i no els entenc; alguna cosa sobre el preu de la pasta Rana als supers d'aquí. A mesura que ens acostem a Mataró cada vegada puja menys gent i la cosa sembla que millora , ara no semblem sardines, potser només seitons. A Mataró però es torna a omplir. Va, que amb mitja horeta podré baixar i veure aigua! Ja no llegeixo més, tinc el llibre obert sobre la falda però no avanço pàgines. Miro la platja , entre els caps i cossos de la gent del vagó i veig que el mar està molt blau.

Arenys el senyor de davant meu baixa i al seu lloc s'hi posa un dels italians, al lloc dels italians s'hi ha assegut una senyora amb una nena d'uns 10 anys a la falda. Encara anem més estrets que abans , tot i que el vagó s'ha buidat una mica. Ja queden poques estacions. Estic temptada d'aixecar-me i acabar de fer el recorregut dreta , però la cama que tinc al costat de la finestra s'ha quedat tot el trajecte immòbil i el genoll em fa mal. A Calella es buida força , però dels meus seients no baixa ningú. A Pineda baixa la mare amb les dues criatures, el fill més gran anava dret. Però l'italià no es mou. Ja som a Santa Susanna, veig les paradetes del passeig a través de la finestra. Aquest cap de setmana potser hi podríem anar a fer un volt. Una vegada el passeig ha canviat de nom i ja no és el de santa Susanna, sinó el de Malgrat començo a guardar l'ipod i a tancar el llibre, demano disculpes per poder-me aixecar i m'espero dreta que el tren arribi a l'estació . Perd velocitat, frena, s'atura , obre les portes i la gent ens empenyem educadament per poder baixar. Per fi sóc a terra, gràcies a deu. Em penjo la bossa a l'espatlla i enfilo cap a casa pensant en quina vergonya de país vivim on es triguen dues hores i mitja fer un recorregut de 60 quilometres amb transport públic. I després ens diuen que no agafem el cotxe!

Next. Michael Crichton

Tenim dues coses basiques: Un tema que dona marge a la imaginació gairabé sense fi, el de la recerca i modificació genetica, i d'altra banda un autor que ha demostrat que en aquestes circumstancies pot inventar-se una historia convincent o si més no entretinguda.

Així trobarem creuaments d'especies, abús de la ciencia envers les persones agafant sense permís les seves cel.lules o experimentant sense permís, explicació genetica de que siguis com ets i que per tant no hi pots fer res, es a dir, un batibull d'historietes que només et fan anar d'una banda a altra sense ordre ni concert i que fan que el llibre perdi interés, no entres al llibre, no t'enganxa i el llegeixes només perque ja l'has començat i tampoc es pesat, però creieu-me, si no l'heu començat, no us perdeu res.

I ara ,què llegeixo?

Em vaig passar el dia lluitant contra la sensació que els trossos perduts d'un mon s'escorrien per les esquerdes d'un altre. ¿Coneixeu la sensació de quan comences a llegir un llibre nou abans no s'hagi tancat del tot la tapa de l'anterior?. Deixes el llibre anterior, però les idees i els temes , fins i tot els personatges,encara estan atrapats a les fibres de la teva roba,i, quan obres el nou libre, encara són amb tu.

El conte número tretze. Diane Setterfield

Això a mi em passa sovint. Quan acabo un llibre he de deixar un impàs abans no començo el següent. Quan he llegit les últimes pàgines, sovint amb avidesa i mal llegides, amb ganes d'acabar el llibre, em trobo que ja està. I ara què? No acostumo a preguntar-me si m'ha agradat o no, o això ho faig al llarg de la lectura: m'ha agradat? M'ha enganxat? És un bon llibre? Però quan l'he acabat,els personatges encara volten una estona pel cap i m'obliguen a deixar un temps de guaret entre un llibre i una altre( unes hores, no us penseu). Suposo que fan com les collites, tries el libres i esperes que sigui el més adequat i que avanci i creixi de la manera que preveies. Confiant que no hi hagi contratemps que el puguin espatllar: una accés de feina, un personatge que et caigui antipàtic , un recurs literari que no t'agradi. I a mesura que avances en la lectura, et preguntes si tot està bé; si t'agrada i si seguirà així fins al final. Quan arribes a l'ultima pàgina és el moment de treure'n conclusions i fer una valoració definitiva. I ja està història explicada, a vegades tens ganes que s'acabi, altres esperaves al final però sense voler que arribes i algunes et quedes amb un pam de nas pensant que no hi ha res lligat i que això com acaba?! Desprès d'això bé la següent fase, i què llegiré? Si ets a casa t'aixeques , vas fins la prestatgeria i mires a la pila de pendents.

El conte numero tretze. Diane Setterfield

Dues històries que es van perseguint una a altra, que es van descabdellant a mesura que avança la novel·la. Una amant dels llibres solitària rep l'encàrrec de Vida Winter ,una de les escriptores més famoses d'Anglaterra ,per escriure la seva biografia. El passat i el present de l'escriptora sempre han estat s de misteri i d'històries fictícies que ella mateixa inventa. Aquesta vegada però , víctima d'una malaltia terminal, vol explicar la veritat i tria a una llibretera poc avesada .A mesura que avança el llibre anem coneixent el passat de la Srta. Winter , però també el seu present i el de la Margaret Lea, la seva biògrafa. La història de la Srta. Winter i la seva bessona captiva a la Margaret i l'impedeix refusar l'encàrrec.

No havia llegit mai res d'aquesta autora, i m'ha agradat. He trobat el llibre interessant, ben escrit i amb aquell deix d'intriga que fa que no el puguis deixar. A mesura que avança el llibre estàs cada vegada més interessat en la història que explica l'escriptora, però també en les vivències de la biògrafa. El ritme de la lectura és fàcil, ràpid, molt fluït i sempre et deixa amb ganes de més.

Llegir al tren

Ahir vaig anar amb tren a la feina. No ho acostumo a fer, no em digueu que sóc poc sostenible, que entrar a Barcelona amb cotxe al matí és una odissea... tot això ja ho sé i teniu raó. Però per la feina que faig cal que em mogui amb cotxe amunt i avall i a més el cotxe és d'empresa. Per tant si vaig en tren m'he d'aixecar abans, torno a casa molt més tard i a més m'he de pagar el bitllet .Per tot això acostumo a pujar amb cotxe els dies que vaig a l'oficina a Barcelona ( que no són tots) .

Doncs ahir hi vaig haver d'anar amb tren perquè estan arreglant l'entrada del pàrquing i no es podrà utilitzar durant uns dies. Feia segles que no agafava el tren a hores intempestives del matí. Em feia molta mandra, per tot el que implicava :llevar-me més d'hora, haver d'anar carregada de l'estació fins al feina i arribar a casa molt més tard de l'habitual. Al final però no va ser tant greu.

Al tren vaig poder seure( sort en tinc de pujar a una de les primeres parades del maresme, que sinó ni per equivocació) i per tant llegir. Ja em veus un cop col·locades les bosses per què no molestéssim em poso el meu ipod nou ( lila, la mar de mono, me'l van regalar pel meu aniversari la setmana passada) obro el llibre i a llegir. La veritat és que ja no recordava com m'agrada llegir al tren, és agradable. Quan anava a la facultat me n'havia fet un farts. A l'estiu cada tarda pujava a Girona a donar classes als nens que havia tingut a repàs durant tot el curs i per no quedar-me sola al pis d'estudiants pujava i baixava cada dia amb tren. M'havia fet un tip de llegir a l'andana i al tren. M'agradava arribar a l'estació, asseure'm a algun banc i llegir tot esperant que arribés el meu tren. Una vegada a dalt, posar-me comoda en aquells seients d'abans , dobles, ben encoixinats i anar avançant en la lectura. Aixecar el cap de tant en tant i veure els turistes amb motxilles fets pols de tant anar a munt i avall, la gent que tornava de treballar, les iaies que venien del metge i alguna colla de noies joves que veníem de comprar roba

Segurament aquest juliol abans de les vacances ho hauré de fer alguna altra vegada. Que hi farem!