Sèries,sèries , sèries....

Ara resulta que m'agraden "les sèries de procediment", i jo sense saber-ho, mira per on! Aquest matí escoltant Rac1, parlàvem de sèries americanes emeses per cadenes de no pagament i de quina era la més recomanable per cada dia de la setmana. Escoltant-ho he descobertes diverses coses:

• M'agraden les sèries de procediment. Això sí , una vegada he sabut què volia dir. Resulta que són aquelles sèries que cada capítol té un fil argumental propi. Això de seguir sèries on no et pots prendre un capítol no m'agrada massa. Potser em ve de quan no hi havia maneres de recuperar un capítol perdut. Ara però ,amb el DVD gravador que vam comprar, ja no tenim aquest problema. Amb el VHS se'ns acumulaven cintes i més cintes que al final acabàvem esborrant per gravar el capítol nou sobre el vell que encara no havíem vist.

• Veig massa tele. És innegable! Resulta que cada dia de la setmana té la seva sèrie, això quan un dia no en té més d'una. Resulta que si em preguntes si miro la tele dic , no uns minuts ( 10 encara no) al matí mentre esmorzem. Notícies, el 3/24. La veritat és que la tele de la cuina amb el 3/24 i Rac105 Tv passaria. No li calen més canals. Notícies mentre mengem i musiqueta per cuinar. Tornem al tema. La resposta a la pregunta : veus molt la tele? No, noticies durant el àpats ( mengem ràpid) i una estona ben sopat, i algun dia a la tarda però poc. I ara resulta que no, que mirem un munt de sèries. Això sí,sense anuncis que ja no conec els anuncis ( ni tant sols els bons, que també n'hi ha)

• La tercera constatació que he fet és que només mirem sèries americanes. Tant del país que sóc quan compro llibres, i quan compro DVD i que poc que ho sóc mirant la tele ( ni una sèrie de TV3, n'hi una!).

• D'aquesta última veritat impronunciable, ja n'era conscient: m'agraden les sèries on maten gent, els llibres on maten gent... la veritat és que m'estic començant a preocupar. També és cert que a totes aquestes sèries acaben guanyant els "bons".

CSI No cal que us expliqui que al CSI ( és igual si Las Vegas, Miami o NY) però capítol sí i capítol també maten algú.
House A qui la cosa és diferent , a cada capítol acostumen a matar més d'una vegada al mateix; tot i que al final sempre sobreviu.
Bones A qui estant tant morts que acostuma a quedar només els ossos. Si no és al cas, ja l'espavilem per solucionar-ho!
El mentalista També acostumen a matar gent, però menys
Las Vegas Ei! a qui quasi mai hi ha morts, cosa d'agrair després de la setmaneta que portem. Només hi ha jugadors, mafiosos, lladres i altre fauna.
Stargate Ciència Ficció en horari infantil, 0 cadàvers, algun mort que potser no està tant mort i acaba ascendint... suau , suau
Crossing Jordan Aquí, només hi ha morts. No si pot fer més si la protagonista és una metge forense

Doncs així estant les coses, jo que em pensava que només estava enganxada als llibres i als blogs i ara resulta que també ho estic a les sèries. Potser tinc una personalitat addictiva i com que no fumo, no bec, ni em drogo per alguna banda m'ha de sortir.

El palau de la mitjanit. Carlos Ruiz Zafón

El palau de mitjanit és la segona novel·la juvenil de Carlos Ruiz Zafón. En aquest cas, com l'anterior El príncep de la Boira, els protagonistes són adolescents que s'han d'enfrontar a misteris sobrenaturals. En aquest cas l'acció transcorre a la Calcuta dels anys 30 on Ben, un nen orfe anirà descobrint el seu passat a mesura que aquest el persegueix en forma de fantasma. Els seus amics més íntims i la seva germana bessona, recentment retrobada, hauran de fer front a un estrany personatge que els vol assassinar. Com totes les novel·les de Zafón està envoltada d'una aura de misteri i d'intriga que es fa present en tot el llibre. A diferència de les seves obres per adults, aquí el factor sobrenatural té un paper molt important i és l'eix central de tota la història.

La veritat és que és un llibre que es llegeix amb un parell de tardes, ràpid entretingut i gens rebuscat. No és una obra de la literatura mundial, però es deixa llegir i enganxa força. Un llibre entretingut, per passar l'estona.

La societat literària i de pastis de pela de patata de Guernsey. Mary Ann Shaffer

Encantador. No tinc paraules, la veritat és que l'he trobat meravellós. Ha estat un llibre del que no n'havia sentit parlar, la primera referència va ser al bloc del programa de radio El Racó del llibre, on ma mare explica novetats cada setmana. Em va cridar molt l'atenció i ma mare el va comprar. I jo com no, me'l vaig "agenciar".

El llibre ens parla d'una història petita, d'aquelles que sembla que no puguin ser representatives de res més, però t'atrapen. Ens parla de llibres i d'amistat, però també de la segona guerra mundial i de com es va viure a les Illes del canal que van estar ocupades pels alemanys. El llibre està estructurat en forma de cartes i mica en mica; viatjant en el temps endavant i endarrere, amb cartes de diferents autors, es va teixint la història.

Amb la seva lectura he tingut una sensació semblant al que em va passar amb L'elegància de l'eriçó. Aquella sensació de voler avançar però no massa ràpid perquè no tens ganes de deixar les personatges. Un llibre molt recomanable.

Us deixo amb un parell de frases que al es poques pàgines del llibre ja em van fer veure que m'agradaria, a més de fer-me somriure per sentir-me identificada.

Fa anys que hi vaig, i sempre trobo el llibre que vull -i tres més que no sabia que volia.

Espero que no l'acomiadi; sembla un bon noi, i realment no tenia alternativa: el vaig amenaçar amb A la recerca del temps perdut.

100 jocs literaris de Tens un racó al món

Els jocs literaris d'en Jesús Maria Tibau a Tens un racó en el món compleixen els seus 100 dimecres . Per tal de fer un joc diferent, tal i com ha fet altres vegades, ha demanat la col·laboració de tots nosaltres.
Cal que endevineu el major nombre de llibres possibles, repartits per diversos blogs. Teniu l'inici dels llibres i algunes pistes. Trobareu les instruccions més detallades al seu blog a partir de dimecres a les 7:30.
La nostra aportació la teniu aquí:

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix.
El llibre deia:"Les boes s'empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant sis mesos de digestió."
Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i,per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:


Aquí teniu una petita pista






Molta sort a tots!

La noia que somiava amb un llumí i un bidó de gasolina. Stieg Larsson

Des que he acabat el llibre, ha passat el temps just d'estendre una rentadora i de mirar els relats conjunts i comentar-los. No vull esperar-me massa perquè després començo un altre llibre i desconnecto del que ja he llegit i sovint faig els comentaris d'esma. L'inici i el final de la lectura d'un llibre tenen un tempo, i en el meu cas necessito un temps entre llibre i llibre; mínim unes horetes. Quan començo un llibre nou opto per "oblidar" el que ja he acabat i sovint faig el post quan estic en plena lectura d'un llibre que no és el que postejo. Ja sé, que fer el post així de cop ,perd part de la reflexió necessària per una bona lectura. Però de la mateixa manera que compro llibres per impuls i que llegeixo sense parar-me a pensar massa ; també faig els post seguint el mateix criteri. Sempre sóc a temps d'afegir-hi alguna cosa en cas que sigui un d'aquells llibres que et van tornant a la memòria i que fan la seva lectura més intensa.

Tornant al llibre, la continuació de "Els homes que no estimaven les dones" és un llibre que es llegeix amb facilitat, de lectura ràpida i sense complicacions ( deixant de banda els noms que en Jordi diria que són de l'Ikea). La història segueix allà on es va acabar el llibre anterior. Un lector que no hagi llegit el primer pot trobar la història interessant i seguir-la , però es perdrà part de la profunditat dels personatges i se li pot fer un llibre enrevessat.

Els personatges d'inici són els mateixos; el periodista Mikael Blomkvist i la investigadora Lisbeth Salander. En aquesta ocasió es giren les tornes i és la Salander qui es troba en sèries dificultats. Anirem seguint alhora la narració per boca de diversos personatges, molts de nous, que ens aniran explicant una trama que es complicarà per moments. El passat de la Salander i té un paper fonamental i l'anirem descobrint a mesura que avanci la novel·la. En resum, és un llibre recomanable.

Ara només ens queda esperar la tercera part.

Relats Conjunts: El Pelele

Em sap molt de greu però no me n'he pogut estar... Amb aquest senyor volant i rebotant és el primer que m'ha vingut al cap!

Upps,!!!

Ai!!!

Ohhh!

Deixeuuu-me baixaaaaar!!!

L'última proposta de Relats Conjunts

Un cadàver a Charing Cross. Miquel Fañanàs

Aquest post només el faig perquè el blog em serveix per portar un control dels llibres llegits durant l'any . Un dels propòsits d'aquest any era tornar a llegir més i sinó porto el control com ho faré, eh per saber-ho? Ara com ara ,porto el propòsit desproposat. És dir que hauria d'anar pel setè llibre i només vaig pel sisè. Els meus tres llibres al mes no estan funcionant, però que hi farem no sempre se'n tenen ganes!

Torno al llibre. Faig la ressenya perquè toca no perquè tingui res d'interessant a dir. No demano massa a un llibre, els que em llegiu habitualment ja ho sabeu: que em faci passar una bona estona. No necessito ni grans històries, ni gran literatura ,només busco entreteniment . En aquest cas, no ha estat així. No és que el llibre se m'hagi fet ni llarg, ni feixuc ni res de tot això. Només que la història queda com desemparada. És un llibre per un públic adolescent , de la col·lecció Gran Angular de Columna. No n'esperava massa res però m'ha deixat indiferent. La història és pobre, no té gens de profunditat , els personatges queden com orfes. No és que siguin estereotips sinó que falten pàgines. Possiblement la mateixa història amb més paper milloraria. La novel·la és tant curta que es troben a faltar moltes coses i que la història quedi més ben explicada, que s'aprofundeixi amb els fets, que es lliguin millor les trames, que els personatges no sigui tant plans. Res que la lectura em va deixar força insatisfeta. No us he explicat la trama, però el títol ho diu tot: assassinat a una estació de Londres i res sembla el que és.

D'aquest autor n'havia llegit altres novel·les per a joves que m'havien agradat. Confio que només sigui qüestió de mala sort; que jo no tenia el dia per llegir-la o que sigui una excepció entre les seves obres, que tot i que nos era mai un nobel fa un llibres prou acceptables i entretinguts.

Com que no he trobat cap imatge per il·lustrar-vos el llibre us poso una foto d'aquest matí. Es una de les entrades a les Mines de Can Palomeres de Malgrat . Buscaven l'entrada principal des d'on sortien les vagonetes que anàvem a morir al mig del mar.Tot i que no era l'entrada que estàvem buscant , sí que hem fet un bon passeget que la Bruna ha agraït.

La trilogia de la boira. Carlos Ruiz Zafón

Aquest es el nom genèric de tres llibres de literatura juvenil d'aquest autor, "El príncep de la boira", "El palau de la mitjanit", i "Les llums de setembre", tres llibres amb els que ja s'havia fet un nom al mon de les lletres, ja que són tres llibrets que a petita escala ja mostren el que després faria amb "l'ombra del vent".

Els tres llibres no tenen res a veure entre ells, són tres histories totalment diferents, on els nostres joves protagonistes ajudats pels seus amics hauran de resoldre misteris que venen de temps passats, histories terribles amb repercussions terrorífiques. I és que són llibres de por per públic juvenil, però que també ens agraden als adults, són llibres senzillots que es llegeixen en una tarda i que ens faran passar una bona estona , o més ben dit, una mala estona, ja que també passareu una mica de por i patireu pel que passi i no voldreu deixar el llibre fins saber com acaba

El fuego. Katherine Neville

Qui ha dit que segones parts no són bones. En aquest cas no és així, són molt pitjors!!

Fa molts anys vaig llegir "El ocho".En tinc un bon record, d'un llibre que em va agradar, com a tanta i tanta gent, més o menys com ara seria els de l'Stieg Larsson que són a tot arreu.

En aquest llibre la trama principal és desastrosa, l'autora només busca col.locar famosos com sigui, posar localitzacions exòtiques a manta, resoldre trencaclosques per l'article 23,...

En definitiva un llibre que es fa pesat, feixuc i que l'únic motiu pel que s'hagi publicat és assegurar-se de fer uns bons ingressos en base al record que la gent té de "El ocho".

El meu blog es diu...

Perquè teniu el nom que teniu. Molta gent té una història arran del seu nom. Un és diu Miquelet perquè el seu avi s'ho deia, una altre Anna perquè a la padrina li agradava Anna Carenina, un altre fulanito perquè l'àvia volia posar-li menganito i la mare no el deixava, i ja el més modern de tots perquè tal actor o tal cantant s'ho deia. La majoria de nosaltres podríem explicar perquè tenim el nom que tenim i no qualsevol altre, però i el nostre blog? Recordem perquè vam triar aquest nom i no un altre.

Voltant per la blogosfera he passat per molts blogs, alguns hi sóc lectora assídua, altres hi vaig passant de tant en tant i d'altres no m'han interessat gens i no hi he tornat... però sempre que passo per primera vegada per un blog m'interessen dues coses: el primer post i el nom. La primera curiositat la puc resoldre. Trigo més o menys però només és qüestió d'anar enrere amb les entrades. Però i la segona? No puc saber perquè l'autor del blog, va triar aquell nom i no un altre. Triar el nom del blog és una mica composar el nom a una mascota. A un fill no perquè tens pràcticament nou mesos per meditar i confio en què la gent s'hi miri més , tot i que sovint tinc els meus dubtes. La gent tria els noms dels seus blogs penant, meditant que s'adiu més al seu caràcter i a ala temàtica del blog o per contra ho fa a la brava, un aquitepilloaquitemato i després apetxuga amb la decisió. Hi ha molta gent que canvia el nom del blog després d'un temps ? Si no és el primer blog, es pensa més amb el nom abans de crear-lo?

Totes aquests preguntes i més són les que em venen el cap cada vegada que descobreixo un blog nou. I el vostre blog, quina història te?

Tot un món de contes

Faré un cosa que no acostumo a fer i és una ressenya sobre un llibre que no he llegit. Aquest llibre però us el recomano per l'edició. L'he trobat preciós. Ma mare el va veure a l'Abacus i se'l va comprar .Quan me'l va ensenyar em va agradar; però a mesura que hi pensava cada vegada m' agradava més, no sé hi trobava alguna cosa que em feia nar-hi pensant de tant en tant. Aquest cap de setmana passat ma mare me'l va regalar ( gràcies Mama!).

És un recull de contes de tot el món: n'hi ha 100, cadascun d'un país diferent. Però no és el seu contingut el que em va agradar sinó la manera de presentar-lo. És un llibre de format mitjaà( 24x15) amb tapa dura. Cada conte va precedit d'una doble pàgina amb el títol, país i una il·lustració de Daniel Montero Galan; magnifiques totes.Després un rere pàgina de color, amb la mateixa gama que la il·lustració i a cada peu de pàgina amb la numeració i el país , taques de tinta del mateix color. Després del conte, trobem una foto i una petita biografia de la persona que l'ha narrat per tal de que pogués aparèixer al llibre.

Si teniu oportunitat feu-hi un cop d'ull, val la pena prendre uns minuts fullejant-lo.

Sóc tonta o perquè tot i que la SGAE em roba segueixo sent legal

Aquest títol tant llarg bé per un parell de coses. Aquesta setmana vaig intentar de baixar-me música de l'Itunes, previ pagament , i avui he provat Spotify. Estic enfada amb mi mateixa perquè tot i que SGAE em roba, em fa pagar canons abusius cada vegada que em compro un CD o un DVD, quan canvio d'ordinador o em compro una càmera de fotos, jo segueixo sense fer sevir Emule i comprant el 90% o més de la música que escolto i de les pel·lícules que veig. Dit això i reconeixent que sóc idiota , us explico com ha anat la cosa.

Itunes: M'ha agradat poder comprar només aquelles cançons que m'agraden, pel mòdic preu de 0.99 ( jaaaa!!!). Sovint no m'agraden àlbums sencers i aquest és un sistema de poder escollir només les cançons que t'agraden. També existeix la possibilitat de poder compra els disc sencer per 9.99, fins i tot els que acaben de sortir. Cada ítem que compris el pots reproduir en 5 ordinadors diferents i gravar-ho amb CD. No està malament i a més t'arriben unes meravelloses factures electròniques amb imports ridículs.

Spotify: Tampoc m'he pogut resistir a provar la nineta dels ulls de SGAE contra la pirateria. Tampoc està malament, tries l'artista, pots anar escoltant a mesura que crees les teves pròpies llistes. De tant en tant,cada 20 minuts més o menys, et salta una propaganda que et fot un susto i ja està. Només un problema, no sé perquè però no tinc invitacions per enviar; em diu que ja no me'n queden quan jo no n'he enviada cap.

Cap d'aquest dos no és un mal invent si no resultés que pago per duplicat allò que escolto. Ja sé que com sempre paguem justos per pecadors però... és que SGAE m'incita molt i molt a pecar; és difícil no robar a aquell qui et roba. Callo perquè cada vegada m'enfado més.

Els secrets de la reina. X.R. Trigo

Aquest és un llibre que m'ha costat molt llegir-lo i no pas perquè fos avorrit sinó perquè a la pàgina 97 , puff per art de màgia passava a la 13o i pico. Res que com que era del Cercle de lectors vaig haver d'esperar que me'n fessin arribar un de nou i entre mig vaig llegir "Els homes que no estimaven les dones" . Tot i la lectura per etapes , que no ajuda massa, m'ha agradat.

Un professor adjunt d'història medieval recupera l'amistat amb una vella companya de facultat alhora que intenta descobrir que i qui hi ha darrera de l'assassinat d'un amic de tots dos. Sembla ser que aquest darrer estava cercant una vella crònica d'un mestre d'obres de la cort catalana ,Aloi de Montbrai, que dona una versió diferent de la mort de la reina Elionor. La història d'aquesta recerca es va intercalant amb la narració de l'estada del mestre Aloi a Poblet on coneixerà a la reina Elionor. Com passa sovint en les novel·les amb un rerefons històric les dues veus es van intercalant.

És un bon llibre per passar l'estona, entretingut, ben escrit però amb un final massa obert pel meu gust. Si voleu saber-ne més o llegir el primer capítol aquí