He trigat tant a contestar els vostres comentaris al post Una capseta d'espígol a tres quarts de vuit. Acostumo a contestar els vostres comentaris als post que escric però aquesta vegada em sembla que m'he excedit i tot. Perquè fa molts dies-molts de vosaltres ja no els veuríeu- i per la llargada de la meva resposta he optat per penjar-ho com a un post independent. Moltes gràcies a tots per donar-me la vostra opinió i fer-me veure coses amb les que no m'havia fixat.
-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-
Rita, crec que tens tota la raó. No podem esperar que vinguin de fora a cuidar la nostra llengua. Cal que siguem nosaltres qui fem el primer pas, sovint ens costa i potser no hi veiem la necessitat però jo cada vegada tinc la sensació que tot plegat comença a ser urgent i que ens hem de posar a treballar de forma activa per conservar la llengua i la seva riquesa.
Joana, no cal parlar com les padrines que encara no en tenim edat! Només no deixar d'utilitzar frases i expressions que ens són pròpies perquè ens entenguin millor. Òbviament que hi ha diferents registres. De forma col·loquial no cal que parlem com un diccionari però tampoc cal que reduïm el nostre vocabulari a la mínima expressió, ni que de cada 10 paraules, 3 siguin en castellà i dos en anglès, oi? I ja saps que jo sóc la primera a fer-ho però procuro evitar-ho tant com puc.
Potser em preocupo massa XeXu i m'alarmo sense necessitat. No em faria res que als mitjans de comunicació cadascú utilitzés el dialecte que li és propi. El que em preocupa és la pobresa de vocabulari i els errors, cada vegada més habituals, que cometen. Crec que conèixer expressions d'altres dialectes és interessant i enriquidor. El que em sembla trist és aquesta mena de simplificació de la llengua que cada vegada és més habitual.
Sóc conscient que les llengües són canviants i que això és inherent a elles i fins i tot essencial per la seva supervivència. Una llengua que no evolucioni, que no canviï ,no té futur i morirà amb el temps. El que em fa por és el sentit d'aquest canvi. La gran majoria d'expressions noves que adoptem són del castellà i tenint en compte la seva àrea d'influència i que hi ha molta gent que només parla castellà, em fa la sensació que aquest ritme, d'aquí a poc temps català i castellà seran cada vegada més semblants. Sinó procurem mantenir vives les expressions que ens són pròpies, i sempre que hem d'escollir optem per l'expressió o la paraula més propera al castellà anirem perdent més area d'influència. Potser tens raó i sóc alarmista però mira últimament tinc aquesta sensació i no m'agrada. Com li he dit a la Joana, no cal que parlem com un diccionari però tampoc que canviem la nostra manera de parlar per acostar-nos a un català més fàcil per als castellanoparlants.
A diferència de tu , Josep Lluís he tingut la sort de fer bona part de la meva educació en català i tot i que vaig aprendre a llegir amb el "mi mama me mima", al cap de poc temps ja vaig poder estudiar integrament en català. Però fins i tot aquells que ho hem tingut fàcil sovint no plantem prou cara ni defensem la nostra llengua com caldria.
Rits vaig llegir el teu post sobre el llibre de cuina i , tal com ja he dit a en XeXu, sóc conscient que la llengua evoluciona però el que em preocupa és cap a on. Si tots els canvis de vocabulari i d'expressions els fem perquè siguin més similars al castellà al final que passarà? Potser a ningú no li caldrà entendre al català perquè serà tant semblant al castellà que quedarà assimilada . Possiblement plantejat així sigui una exageració però tinc la sensació que anem una mica cap aquí.
Tens raó quan dius que cada vegada utilitzem menys paraules, economitzem amb una cosa tant important com l'expressió. Tot i que hi ha moltes paraules que tenen significats propers, no són exactament el mateix. És el que passava quan deia que ja no diferencio entre capsa i caixa. Ja sé que si dic una paraula o altra tothom m'entén però estic perdent part del seu significat.
El tema de l'hora en català em sulfura però constato que no sóc l'única que hi té problemes, oi Carme?Fa un temps que m'he proposat no fer el canvi, qui vulgui que n'aprengui. El meu cap se'n riu de mi i em diu unes hores estranyes! Jo vull que el català canviï, evolucioni i creixi però em fa l'efecte que només l'estem assimilant al castellà i que només canvia adoptant expressions castellanes, que ja està bé que alguna ens arribi, només faltaria. Però tantes...
Marta a mi m'agrada que facis servir paraules que són pròpies del teu territori. Està molt bé que cadascú de nosaltres parli com es parla al lloc on viu. Això enriqueix i fa créixer els nostres coneixements. M'agrada molt sentir parlar amb expressions i accents de totes bandes. Per conservar i tornar a utilitzar aquelles paraules que amb el temps havia perdut és pel que vaig engegar la secció paraules encantades del blog.
Màgia ,l'esperança no la perdem pas, crec que som molts que volem el mateix; però de vegades no veig clar que ho aconseguim
Pau Perellós, escriptor frustrat acabat de divorciar, viu una vida de desordre i caos enmig d'una gran depressió. Amics i metge li recomanen que surti i que conegui gent nova. El dia que es decideix a intentar-ho acabava conduint sol a altes hores de la nit i buscant els serveis d'una prostituta que té una gran semblança amb la seva ex-dona. Passen els dies i Pau és incapaç d'oblidar la Natasha, la prostituta, i decideix sortir a buscar-la. No la troba i els pocs dies descobreix que la policia la va trobar estrangulada i que ningú coneix qui és. Pau la reconeix per un tatuatge ben especial que lluïa al braç. És aquest el punt de partida de la novel·la. Pau s'embranca en una recerca folla per conèixer qui va assassinar a Natasha .
( Obro parèntsis, no venia a tomb però a vegades se m'escapen coses. Perquè només fotografiem els moments alegres de la vida? Suposo que són els que volem recordar. Sembla mentida com utilitzem de manera diferent les eines d'expressió que tenim. La majoria de nosaltres utilitzem l'escriptura per tot, compartir i guardar els bons moments, descaboriar-nos quan hi ha quelcom que ens atabala. Compartir la nostra joia, per també la nostra tristor , les enrabiades... Sovint utilitzem l'escriptura com a eina terapèutica. No cal que siguem escriptors per utilitzar la lletra. Amb la fotografia no passa el mateix. Només l'utilitzem per immortalitzar bellesa, joia o sovint per exemplificar quelcom que expliquem. Gairebé ningú dels que no sent fotògrafs portem la càmera sempre a sobre, utilitzem les imatges per exterioritzar el nostre malestar. Suposo que perquè es tracta d'un mitjà que no dominem, però també perquè ni tant sols ens ho hem plantejat. Tanco parèntesis). 
