BON NADAL

Aquest any, necessitem coses dolces: panellets

Tot i que tenim el blog en semi-aturada des del darrer mes farem el post dels panellets.

Tota la feina feta

Hem pensat que  una tradició de la terra també és una manera de reivindicar-nos i que el post  ( encara que amb retard) no podia faltar. Una mica de dolç ens vindrà bé.

preparant les caixes

Aquest any a l'últim moment vam decidir fer dos gustos més i com que era el dia 1 vam haver d'improvisar amb el que hi havia a casa. Així doncs, als nostres tradicionals panellets de pinyons, ametlla i xocolata vam afegir-n'hi dos de nous: llimona i  melmelada de fruites del bosc.

Cada any quan ens posem a comprar els ingredients i després ens posem a fer-los; ens n'adonem que no tenim la recepta clara i anem provant sobre la marxa. Repassem les entrades anteriors del blog i sempre queden coses sense explicar. Així doncs; aprofitarem aquest post  per deixar constància del què hem fet aquest any i ens servirà com a recordatori per propers anys  o per si algú altre vol intentar la nostra recepta. Serem molt detallats aquesta vegada.

El resultat final van ser  232 panellets: 72 de pinyons, 64 ametlles, 32 de xocolata, 29 de fruites del bosc i 35 de llimona.

i les caixetes

Els nostres ingredients:

Per la massa:

• 1'5 Kg d'ametlla molta
• 1,2 Kg de sucre
• 375 grams de moniato bullit
• 5 rovells d'ou

Per la decoració:

• 500 g de pinyons
• 300 g d'ametlla a trocets
• 3 cullerades de xocolata en pols
• llàgrimes de xocolata
• 1 llimona
• melmelada de fruits del bosc

Bullim el moniato i a la que aquest ja està prou fet, comencem i d'allà fins al final. Cal fer la massa amb tots els ingredients citats i aconseguir que quedi ben barrejada. És una feina que cal fer amb els dits. Una mica embrutidor, però el resultat s´ho val. Hi ha gent que la deixa reposar un dia, nosaltres no ho fem. . Mentrestant pre-escalfem el forn a 225º. Els panellets triguen entre 8 i 12 minuts a coure's depenent de la mida i forma.

especial nens!

Pinyons: Agafar la quantitat de massa que vulguis i fer-ne una bola rodoneta. Posar-te els xampinyons a les mans i  fer-ho rodar tot junt. Finalment enganxar pinyons allà on ha quedat algun forat. En Martí que és l'expert amb els pinyons es mulla les mans amb aigua perquè l'hi va millor.  Quan els traiem i hagin perdut una mica de temperatura cal pintar-los amb una barreja de rovell d'ou i aigua perquè quedin brillants.

Ametlla.Agafar la quantitat de massa que vulguis i fer-ne un cilindre. Posar l'ametlla en un plat i fer-la rodar sobre ella mateixa. Finalment  fer el mateix sobre els costats plans. Pintar-los perquè quedin brillants quan hagin perdut un punt de temperatura.

Xocolata. Agafar tota la massa de panellets que vulguis que siguin de xocolata. Barrejar-hi la xocolata en pols. Fer els panellets amb forma de bola rodona.  Quan els traiem del forn, posar al centre de cada panellet una llàgrima de xocolata.

Llimona. Ratllar tota la pell d'una llimona tant fina com puguem i barrejar-la amb tota la massa destinada als de llimona. Fer els panellets amb forma de bola rodona. . Quan els traiem del forn cal esperar que quasi estiguin freds. Llavors empolsinar-los amb sucre glas.

Fruites del bosc. Barrejar una cullerada gran de melmelada amb tota la massa. Fer boles rodones i  fer-hi un foradet al mig. Millor  si ho feu directament sobre la plata d'enfornar. Posar melmelada dins del forat.

Si queda algun dubte sobre la tècnica aquí quedarà resolt.

Em sembla que amb això és tot, esperar que es refredin i presentar  que quedin bonics. 

Tot enllestit

A punt per repartir

Sense activitat. Estem defensant els nostres drets

Where are you from?

Aquest és el títol d'un article de l'Ara Criatures d'en Lluís Gavalda que acabo de llegir no fa ni dos minuts.  Només m'hi he sentit identificada a trossets. Sempre que m'he trobat amb aquesta situació: que em preguntin d'on sóc, em surt Catalunya. No cal que hi pensi, ni que hi doni voltes... és el que em surt.  La incomoditat es genera quan has d'omplir papers: visats, hotels... sovint no tens opció , i posar Espanya, m'incomoda. No perquè hi tingui res en contra, sinó perquè no em representa, no sóc jo . 

Aquest dies, amb totes les noticies que han sortit als diaris d'arreu d' Europa ,m'han fet pensar si   potser algunes d'aquelles persones a qui he contestat el Where are you from? amb un  de Catalunya,   els hi ha vingut al cap alguna de les meves respostes. Normalment respondre Catalunya, implica una explicació posterior: localitzar Barcelona ( tal i com diu en Gavaldà) i en el meu cas una explicació sobre que Catalunya no és Espanya. Si algú ha tingut ganes, o ha estat molt educat, i n'ha volgut saber més, els detalls sobre llengua i cultura  tampoc no han faltat.

D' on ets? Sembla una pregunta simple, oi?

Un cau d'escurçons. Andrea Camilleri

Em retrobo amb Camilleri amb l' enèsim cas d'en Montalbano. Tot i que tots els llibres segueixen un mateix patró, no puc deixar de llegir-los. A cada nou llibre, una nova lectura i sempre acabo contenta.

El comissari Montalbano es troba amb un nou cas d'assassinat sobre la taula. Un benestant vidu jubilat és assassinat de matinada  a la seva casa de la platja.  El cas és que de sospitosos n'hi ha molts. El mort  era una mala persona fent negocis,   tenia un reguitzell d'amants abandonades i un parell de fills a l'espera de l'herència. Molts sospitosos  però pocs mòbils. En Montalbano es troba amb una bona feinada per endavant.

No oblidem però la vida privada d'en Montalbano, no seria un típic llibre sense el seu mal humor, els seus menjars a ca l' Enzo, les passejades per la platja, les enrabiades amb la Lívia i els seus mètodes poc ortodoxos. Afegim-hi un sense sostre ben educat  i ja tenim una novel·la la mar d'entretinguda.

Com sempre en Camilleri no decep: un llibre entretingut i ben escrit.

Resenyes pendents d'aquest any

No és que hagi llegit molt i molt, però potser si em poso una mica de pressió acabo fent les ressenyes que tinc pendents d'aquest any

El llibre del Baltimore. Jöel Dicker

Joël Dicker  ens fa retrobar amb en Marcus Goldman, jove escriptor famós que ja era el protagonista en La veritat sobre el cas Harry Quebert.   En Marcus ens explica el seu passat  familiar i alhora  el seu present. Es tracta d'un novel·la que va fent salts en el temps i  que ens permet aprofundir amb la biografia del personatge. En els fets, però sobretot en els sentiments i en les sensacions.  Un fet rellevant a la vida dels Goldman:  el Drama, és l'eix central de tota la novel·la. En Marcus  ens va desglossant la relació de les dues branques de Goldman: la de Montclair i la de Baltimore, tant diferents entre elles.

Dicker utilitza un llenguatge planer , fàcil ,de còmode lectura i que el fa una bona lectura d'estiu o de tren. És un llibre àgil que fa que tinguis ganes de saber que passarà.  El tractament dels sentiments, de les emocions , de la transició nen-adolescent-adult lligat amb la història familiar fa que sigui atractiu.

10 anyets!

Com cada any, ha arribat el dia d'aniversari del blog i ens troba sense post i fora de casa. 10 anys ja en són una colla i fa una mica de vergonyeta ni tant sols publicar un post, per petit que sigui.  Aquest pobre blog fa temps que viu el limbo, ni viu  ni es deixa morir. Tot i els últims anys tant poc prolífics, encara segueix aguantant i això ja és tot un èxit en aquest món. Tot i que tenim alguns coetanis il·lustres com en XeXu i la Carme, també n'hi ha molts que no han aguntat per tant..no ens podem queixar i potser encara som a temps de revifar-lo ( això és optimisme desmesurat).

Portem 10 anys, 600 post i 4295 comentaris que han tocat una mica de tot: lectures, excursions, cuinetes, fotos, relats conjunts i alguns, poquets, d'opinió.  Sempre ha estat un blog personal: va nèixer per curiositat i s'ha mantingut gràcies als comentaris dels fidels i a què ens permet tenir un lloc on penjar cosetes que anem fent...sempre de forma desorganitzada, gens mètodica i tal com raja. No crec que això canvii.

Gràcies a tots els que en aquests 10 anys heu passat,llegit i comentat perquè sense el primer comentari i tots els que l'hi han anat seguint aquest blog no hagués superat l'estiu del 2007.

Plantes i plantetes

No tinc massa bona mà ( ara no sé si aquest diacrític es manté o no)  amb les plantes.  Tenen una tendència natural a morir en les meves mans.  Però no totes igual, n'he reviscut algunes de forma espectacular i d'altres han mort sense tenir ni la més mínima oportunitat. Fins aquí normal. Un cas especialment excepcional és la meva afició a plantar alvocats. Si busques tutorials veus coses molt estranyes: escuradents volant, tècniques difícils... Jo tinc la meva particular i és la següent:

segons internet

1. Compro un alvocat que sigui ufanós, ni dur ni massa tou a la nostra verduleria de capçalera. 
2. Fem servir l'alvocat per fer guacamole, o tàrtar de salmó o simplement en una amanida.
3. Vaig a llençar el ós ( un altre diacrític, ufff)  i m'ho repenso.
4. Surto al balcó, busco una jardinera amb les plantes una mica potxes ( no em costa gaire) i enfonso el pinyol a la sorra.
5. Regar quan hi penses.
6. Sorprendre't quan surt un brot i regar amb assiduïtat, ara sí.
7. Oblidar-te de regar-lo o deixar-lo a fora a l'hivern.... i que estiguin a punt de morir.
8. Entrar-lo a casa i que revisquin...

Aquesta és la meva tècnica de plantar alvocats. Bé, només han sigut dos i el segon a aparegut per sorpresa avui i fa més d'un pam ( no l'havia vist). Aquest ha sigut el detonant per fer aquest post. Apa us deixo quatre fotos ( no en tinc més del alvocat i el seu procés).

primer brot de l'alvocat

creixent, creixent

trasplantar sempre és un risc

i no ho havia vist ;)

uiii que ha sortit aquí al costat?

Sortir a robar cavalls. Per Petterson

Primera ressenya de l'any, diria. Tot i la lecturina baixa, baixíssima, no és primer llegit aquest any. És una de les adquisicions de Sant Jordi.  Les raons per escollir-lo, banals. M'agradava el títol i passa a Noruega. Tampoc havia llegit res ni de l'autor , ni de Club editor i Santa Jordi sempre és un moment propici a la descoberta. Per Petterson no m'ha decebut i el llibre ha complert les meves expectatives.

Trond decideix passar la seva jubilació en una cabana en un petit poble de Noruega.  L'entorn i  la trobada fortuïta amb un veí fa que es transporti a un estiu de la seva infantesa.

Un llibre ben escrit, de lectura fàcil i plàcida. El relat es desenvolupa com el paisatge Noruec, amb calma, relaxat, amb un altre tempo però també salvatge i que et remou.  No ens explica res i ens ho explica tot. La seva història actual, la de la seva adolescència queden apuntades, en sabem algunes coses, però ens queden més preguntes que respostes.  Tot i així, no tens la sensació de res inacabat perquè ens parla de la vida, de les sensacions, de la presa de decisions i dels sentiments... 

Un llibre per llegir sense pressa, només pel gust de ser llegit... no esperant arribar al final per descobrir res, sinó que la descoberta  és el propi camí. Una lectura més que recomanable.

Col·lecció de moments: una altre coetani que també celebra els 10 anyets

M'ha anat pels pèls però he arribat just a temps per participar a la celebració d'aniversari dels 10 anys de la Carme. La Carme sempre atenta, sempre sol·licita a participar a totes les iniciatives i a deixar un comentari ,vol celebrar els 10 anys dels Col·lecció de moments recopilant anècdotes blogaires i mirarem de no fallar-l'hi.

Com que sóc poc social als blogs i encara menys de desvirtualitzar-me no coneixia moltes de la anècdotes o situacions que la Carme explica com a exemple. Faré doncs referència a 2 situacions que ens afecten directament a nosaltres i que ens van sorprendre molt gratament.

La primera va ser la resposta que va tenir un proposta nostra, gràcies al ressò inicial de l'Assumpta, i que va fer què poguéssim conèixer les vostres lletres i alhora també alguns blocs que no coneixia. La Carme, com no, va participar en el recull  però a més també vam utilitzar un dibuix seu com a portada. i contra`portada . En vaig fer un recull virtual  que es deia de Mà en mà.  Em va fer una il·lusió tremenda que un post que havia estat escrit a mà per casualitat acabés d'aquesta manera.





El calendari d'advent és un altre fet que em sorprèn any rera any. Va començar essent una "tonteria meva" que no tenia cap solta ni volta. Cada any penso en no fer-lo, en deixar-jo i cada any algú o altra ens recorda  amb un Què, el calendari d'advent?  que potser sí que el reobrim. M'encanta que una iniciativa personal i amb poc futur hagi acabat, gràcies a la comunitat blocaire sent una cita anual administrada per una creient practicant i una atea convençuda i on tothom hi pot dir la seva.

A part d'aquests fets on hi ha més gent implicada, també hi ha hagut anècdotes més personals que si no haguéssim obert un blog mai no haguessin passat: la invitació de Liberduplex per veure les seves instal·lacions a ran d'un post de queixa, sortir al diari o als blogs del 3/24 i aquesta setmana edicions 62 ens ha ofert enviar-nos un llibre perquè el resenyem al blog.



En defenitiva que els blogs ens han aportat experiències interessants i si la Carme demana que n'expliquem algunes... es fa. Fora broma! 10 anys són molts anys i a més portats com fa la Carme, amb constància i bons posts no ha de ser fàcil. Carme, per molts anys!

Relax

Vall de Núria

Ripoll

parella de collverds

com m'agraden les violetes!

Incomprensible

Aquest cap de setmana s'ha superat tot allò que puc creure. He sabut que fa uns dies hi va haver en el nostre poble una agressió absolutament  gratuïta; van clavar una pallissa a un noi  per queixar-se quan quasi l'atropellen. La situació és surrealista: plegues de treballar, has d'esquivar un cotxe  i a més has de callar, sinó corres el risc que el conductor  baixi del cotxe i et faci tant de mal com pugui. És absolutament incomprensible!

El més increïble però, és quan en un dinar familiar  en parles i ningú es sorprèn, tothom ho condemna òbviament, però la sorpresa que  a nosaltres ens va causar, el no entendre res... no és la resposta  general perquè ja han vist actituds semblants tantes vegades que no els sorprenen.

No acabo de trobar la paraula que defineixi el meu estat d'astorament, el quedar-te desmuntat per la normalització d'actituds que trobo impensables.

I com hem arribat fins aquí

Avui el Bona nit i tapa't fa 10 anys i en XeXu ho volia celebrar d'una manera especial. Sempre ho fa, però 10 anys són per celebrar " a lo grande". Va fer una crida als seus lectors, que en som uns quants, on ens demanava que l'hi expliquéssim  com vam començar amb això dels blogs. Tot i la inactivitat blogaire que em persegueix vaig pensar que calia respondre i em vaig afegir entusiasta al reguitzell de gent que ja havia dit que sí. Us seré sincera, també vaig pensar, que ja tenia la feina feta, que em sonava haver fet un post on ja ho explicava i que seria un pim-pam ( total demanava 150-200 paraules). Després d'un quants intents infructuosos de trobar el post, quan per fi el vaig localitzar , vaig veure que tampoc era exactament el que demanava i vaig haver de posar-me a escriure per complir amb el promès. Les quatre ratlles resultants van ser aquestes:

 Un altre invent va ser un blog creat una mica per casualitat. Era agost, amb en Martí no coincidíem  per fer vacances. El temps lliure i la meva afició a fer de tastaolletes van fer la resta . Havia sentit, suposo que a la radio, parlar dels blogs i com que ja tenia un myspace - també començat per curiositat- no em va semblar gens estrany obrir un blog al blogger i veure de què anava.  Era un blog de prova , sinó recordo malament vaig trigar molt a treure un subtítol que ho posava , i la idea és que no tingués continuïtat  fins el dia que trobes un comentari  d’un desconegut i decideixes quedar-te una miqueta més i  mira… encara seguim!

No són res de l'altre dijous, ni divertides, ni eloqüents però són la simple i pura realitat. Que l' Un altre invent, és això un blog de proves  que ha sobreviscut més del previst.  Quan veig  el difícil que és mantenir un blog obert amb certa activitat, encara  trobo més al·lucinant els 10 anys del Bona nit, amb posts regulars i sense defallir, però no només això sinó que  sempre, sempre té un comentari per tothom, tant en resposta als que l'hi deixem al blog com també als nostres blogs.  Fins i tot, és capaç de  fer que escrigui un post, amb el que em costa últimament!

XeXu, com que sé que  tard o d'hora acabaràs passant per aquí, aprofitem per  felicitar-te de nou!

La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos

Després de molt de temps, torno a ressenyar un llibre al blog. No és el primer llegit aquest 2017 , però sí el primer començat. Per tant, donarem per bo que és el primer llibre de l'any.

Com sempre, qualsevol llibre que al títol tinguin algunes de les paraules màgiques: llibres, lector, biblioteca.... acaba cridant-me l'atenció i aquest no podia ser l'excepció.  Així doncs, després de llegir la contraportada  vaig decidir que era un llibre per mi i no em vaig equivocar de molt.   Un matí al solet del balcó  i mig llibre al sac.

En un poble bretó  un bibliotecari  barreja de bon jan i enigmàtic crea una secció a la seva biblioteca per aquells llibres rebutjats per les editorials i mai van arribar a ser editats. L´única condició que té per acceptar un original és que  els autors els portin en persona.  Després de la mort del bibliotecari, la seva ajudant  deixa una mica de banda aquesta excentricitat però  potser no tots els manuscrits quedaran tant oblidats. Un d'aquests llibres sortirà a la llum, teixint relacions inesperades i  recerques impossibles.

 

Un llibre entretingut, divertit i amb alguns tocs humorístics. Comença molt fort, promet molt però es va desinflant. Crec  que a partir de la meitat del llibre es precipita, corre massa i vol acabar aviat. Especialment les últimes 50 pàgines se m'han fet curtes. Però no aquell fer-se curt bo, que no vols que s'acabi sinó el dolent... com quan expliques un conte a un nen i s'allarga massa i  acabes ràpid perquè tens pressa, es nota  que vols enllestir i que no hi poses l'atenció que caldria.  Era la meva primera novel·la de l'autor que llegeixo, no el coneixia  però  tot i   aquest final crec que possiblement l'hi doni una segona oportunitat.

Encetant el gener.

Això del post del 17 ,que només s'ha de fer un cop al mes ,semblava una bona opció. Tindria temps d'escriure'l,  planificar-lo i deixar-lo a punt mes a mes. Però són les 9 del vespre del dia 17 i tinc el més calent  a l'aiguera. Faig menys d'una hora que acabo d'arribar de treballar, avui ha estat una jornada maratoniana...

El post d'avui ja tenia tema, exactament dos temes. La tardança del correu en repartir les postals de Nadal ( han trigat més de 15 dies en recorre 500m!!!) i que el nostre ajuntament  fa pagar als veïns de la nostra butxaca la millora dels carrers. Indignada! Aquest era el nom del post. Estic tant cansada però que no tinc ni forces ni ganes de queixar-me. Mentre esperem la pizza ( sí, ja ho sé... el primer propòsit de l'any  a prendre vent!) miro d'escriure no sé massa bé què. Alguna cosa alegre, que em pugi la moral i que em faci oblidar que demà a les 9 he tornar a ser l'oficina després de passar la meva penitència de tres quarts d'hora contemplant les obres de la Plaça de les glòries.

Apa us deixo amb uns selecció de coses bones des de l' últim post del 17. 

Els aiguamolls de l'Empordà sempre són bonics de veure

Les postal de Nadal. Vam arribar tard, però van arribar!

notes mal posades en un pentagrama

El sopar de reis, aquest any temàtica oriental

Uiii!!! Us deixo que arriba la pizza