Fa segles des del meu últim Relat Conjunt i no sé que en sortirà. Sóc mala persona i aprofito el post per demanar ajuda
 |
| El gronxador |
L’herba fresca m’acarona el peu descalç
mentre em bressolo. Tot i la mica de xafogor que encara fa s’hi està bé. El te
gelat , el vaivé del gronxador mentre el meu peu toca un vegada i una altra l’herba...
Tot i les ganes , no he llegit. El llibre reposa obert del revés sobre el gronxador
al costat del peu . El sol es va acostant
a les muntanyes ràpidament. Queden pocs minuts de claror i cal aprofitar-los.
Sento com pares la taula darrera meu, el dringar de coberts i gots. Quelcom
ràpid, hem quedat. M’hauria d’aixecar i anar a acabar de fer el sopar però s’hi
està tant bé aquí. El sol cau ràpid i de
mica en mica tot canvia de color... blaus, taronges, grocs i la mica de foscor deixa
veure la lluna darrera els arbres. Baixo del gronxador amb el te a una mà i el
llibre a l’altra. Em giro per entrar a
casa. Al porxo la taula és a punt, fins i tot hi has posat unes espelmes pels
mosquits. Pujo descalça els escalons i noto la rugositat de la fusta a cada pas; s’ha acabat l’hora màgica, però només cal esperar a demà.
Una altra proposta de Relats Conjunts
Preciós... Un instant de pau, uns moments de calma, de descans... de felicitat... Perquè la felicitat no sempre són focs artificials, també està en tot això que has descrit tan bé :-))
ResponEliminaA mi em desperta unes sensacions més aviat tètriques aquest gronxador, però tu li has sabut trobar una utilitat ben bona i agradable. Millor fer cas de la teva idea!
ResponEliminaEl teu relat m´ha portat a l´estiu, als dies en que busquem la frescor d´aquestes hores i la pau d´un dia acabat.
ResponEliminaPreciòs tot plegat!
Què ràpida!
ResponEliminaUn relat la mar de xulo! M'hi posat ben endins i he sortit amb una sensació molt agradable... i per acabar-ho de rematar, el sopar m'ha sentat de primera!
No hi ha millor excusa que el bressol de l'hora màgica per escaquejar-se de fer el sopar :)
ResponEliminaNo sé perquè però els gronxadors tenen un aire poètic, i de repòs, com el teu relat molt bonic i molt serè.
ResponEliminaoh! és preciós!!! quina pau i serenor!
ResponEliminam'hi veig, m'hi veig!!!
per cert, no tinc ni idea amb el tema cactus, em sap greu!
Emociona que, gairebé a tothom, li porta la imatge un pou de records o desitja moments de gronxar-se en somnis, és bonic, molt!
ResponEliminaFelicitats, aquest relat brilla amb la llum d'aquest instant meravellós.
ResponEliminaUn instant tan màgic que no ha calgut ni posar-se a llegir.
ResponEliminaM'ha agradat!!! ....no et puc ajudar en la salvació del cactus ....a veure si hi ha algú que hi entengui
ResponEliminaM'ha agradat molt com expliques aquest moment de pau i tranquil.litat. Bon relat!
ResponEliminaGràcies a tots per passar
ResponEliminaJo en vull un com aquest!
ResponElimina