L'any passat per aquestes dates vaig decidir fer un calendari d'advent virtual. La tradició del calendari d'advent l'he descoberta tard i no fa pas tants anys que em dedico a obrir les finestres buscant la xocolata. Trobo que és una tradició bonica, i tot i que és més de països freds, m'agrada- potser la xocolata i té alguna cosa a veure.
Aquest any doncs he optat per tornar a fer el calendari d'advent parlant una mica de tot al voltant del Nadal i de les seves tradicions i festes. No espereu trobar-hi res de l'altre món: molta xerrameca, alguns links a pàgines relacionades i poca cosa més: però com que l'any passat m'ho vaig passar bé fent-ho aquest any hi torno. Si em voleu acompanyar em trobareu aquí.
Massa dosis de televisió, em crec tot el que em diuen... possiblement .Però igual que fa un parell de posts creia que la meva petita aportació com a donant de sang comptava, ara també vull creure que els nostres esforços per ajudar una mica generar menys residus també són útils.
Avui estic contenta perquè he anat a buscar el pa amb bossa de roba. És una tonteria, un gest fútil ,però jo estic contenta d'haver-lo fet. Ja sé que les actituds d'una persona individual no canviaran el món; però sempre penso: que per mi no sigui. Segurament el fet de no agafar bosses de plàstic al super, de reciclar tot el que es pugui, d'anar a comprar amb bossa reutilitzable, fer servir paper reciclat i reutilitzar-lo, piles recarregables, bombetes halògenes .... no tenen cap pes en el global del món. Intento de mica en mica, anar habituant als meus costums a una forma més sostenible de viure, tot i que d'una forma lenta i progressiva. Fa 20 anys utilitzava paper reciclat ( que era d'un verdós moníssim) i separava paper i vidre, i semblava que fes vés a saber què. També és cert però que hi ha coses que no hi ha maneres de fer: renunciar a les capsules de la Nespresso, no utilitzar paper de plata,no deixar les teles amb el llumet vermell... potser amb el temps!
Ja veieu, peco d'ingènua però que hi farem; jo sóc així.
Ahir a Llegeixes o què? ,un bloc per on passo, llegeixo, comento, i sempre em fa somriure, la Su parlava d'un article de l' Avui que sota el títol de Escric un blog literari: faig pena?, reflexionava sobre la qualitat de molts blogs . Us remeto a l'article, és curtet, per tal de no falsejar l'opinió del qui l' ha escrit. La qüestió és que quan el vaig llegir no em va agradar gens, potser em sento al·ludida i no vaig poder evitar fer un comentari quilomètric que ara us reprodueixo. Que en penseu vosaltres?
Jo crec que els que tenim un blog , ho fem primerament per nosaltres mateixos, perquè ens ve de gust escriure alguna cosa i en comptes de fer-ho en paper i llapis ho fem de forma virtual .
Que no escric bé, i què? Que no arribo i a amateur, i què? Que dic banalitats i que la meva qualitat literària és nul·la, i què? Que de vegades faig faltes d'ortografia, procuro no fer-ne.
Faig un blog, perquè m'agrada, perquè m'ho passo bé i m'entretinc. Ningú està obligat a llegir-lo i menys a deixar comentaris; tot i que si en deixen estic encantada.
Així doncs, ja veus que "el senyor del diari" i jo pensem una mica diferent .A la pregunta: faig pena?La meva resposta és no. Valoro les ganes, l'interès i l'esforç. Crec que no cal llegir allò que no ens interessa però d'aquí a fer pena i va un bon tros.
Jo entenc el blog, com una eina d'entreteniment com qualsevol altra. Escric allò que em ve de gust, quan em ve de gust. No pretenc res més, simplement fer una cosa que m'agrada i compartir-la amb qui estigui interessat. No obligo a ningú a llegir el que escric, i menys a deixar un comentari. Potser és per això que em molesta que es qüestioni aquells blogs on no hi ha qualitat literària, que més voldria que tenir-ne. No tenim dret a existir? Només perquè no som prou bons, no som prou interessants . Quin mal fem? Ja ho dic jo que aquest senyor no ens estima, i encara li fem propaganda!
Cada gota compte és un eslògan de no sé quin anunci per estalviar aigua, i crec que seria aplicable també a la donació de sang. El diumenge, després de força temps sense fer-ho, vam anar a donar sang. És una cosa que fa mandra, no ve mai de gust i a més no és gens agradable; però s'ha de fer. Ens vam sorprendre molt negativament quan parlant amb la gent que estava treballant ens van dir que esperaven tenir una afluència d'unes 45 persones. 45 persones en un poble com el nostre d'uns 18.000 habitants no és ni un 3 per mil! És una quantitat ínfima per un bé tant escàs.
Quan veig aquestes estadístiques em quedo sorpresa. Jo sóc la primera que sovint m'arriba la carta i em fa mandra anar-hi i cap any dono les tres vegades que podria; però un 3 per mil. Voleu dir que tots plegats som conscients de la falta que fa?. Perquè si ho fóssim quina excusa posem per no compartir un bé com aquest que salva diàriament moltes vides. Sovint ens excusem en la falta de diners o de temps fer no fer res pels altres:aquesta és una fórmula barata i ràpida d'ajudar. Només et demanen 30 minuts cada 4 mesos i ni mig litre d'un líquid que el teu cos reposa en 24 hores. Potser és qüestió que ens ho pensem.
La veritat és que ni fer catúfols ni repapiejar són accions que ens agradi a cap de nosaltres; però ja que en un moment o altre acabarem fent-ho , com a mínim que siguin expressions boniques. Sovint apliquem aquestes expressions a gent gran, per voler dir que els errors que es cometen són coses de l'edat. Però ,i que coi és un catúfol? Doncs jo no en tenia ni idea i el diccionari m'ha tornat a ajudar:
1CONSTR Cadascun dels recipients o caixons que, muntats sobre una corretja o una cadena sense fi o una roda de sínia, serveixen per a treure aigua de pous, efectuar dragats o transportar materials, en omplir-se en la part més baixa del recorregut i buidar-se per mitjà d'un dispositiu apropiat, a una altura determinada.
Mai no havia sabut com es deien aquests estris , diria que ni tant sols m'havia parat a pensar que tinguessin un nom i ara sé una paraula nova. Això ja ho té ,que quan comences a buscar a un diccionari; sobretot si és de paper, t'acabes entretenint amb paraules que no havies anat a buscar. Tampoc descarto que això sigui només un problema meu, que em costa poc encantar-me. Acabo d'adonar-me que el verb encantar, seria una meravellosa paraula encantada , i mai més ben dit. Deixo d'enrotllar-me que potser ja començo a fer catúfols i em costa poc que se me'n vagi el sant al cel.
bans d'acabar però , fer-me ressò d'una iniciativa del blog El meu país d'Itàlia on estan fent la recopilació d'un Diccionari afectiu de la llengua catalana i demana la col·laboració dels bloggers per escollir les paraules. Jo ja estic pensant la meva proposta.
Aquesta vegada he sigut més ràpida i m'he enrotllat més que en la proposta anterior que em tres segons encara et sobrava temps. Apa aquí teniu l'última proposta de Relats Conjunts.
Aquesta vegada n'hem fet una de molt grossa! El Cel , contradient el que normalment es pensa, no és pas un lloc tant avorrit. Sovint des de la Terra en teniu una visió esbiaixada. Els més puritans el veuen com un lloc on hi regna el Bé Suprem i la resta de mortals sovint féu broma de lo avorrit que deu ser i de la "marxa" que en canvi hi ha a l'infern. I si voleu que us digui la veritat, no és una cosa ni l'altre. És un lloc com molts, amb els seus pros i els seus contres. Home, no és un lloc de festa i disbauxa per tampoc la bassa d'oli que des d'allà baix us penseu. Per aquí dalt, també hi ha els seus de més i de menys entre els Sants grossos, i mai més ben dit. Que si Sant Pere, el de les claus, preferiria fer una altra feina, com ara treballar en un cor. Que si entre els dos Joans hi ha confusions; no que això era per l'evangelista i jo sóc el Baptista. Aquestes petites coses que hi ha a totes les comunitats per ben avingudes que siguin. I nosaltres, els querubins de tota la vida, hem de trobar alguna cosa per entretenir-nos. Nosaltres són immortals i com a tals, el temps per nosaltres és com si no existís. I és per culpa d'això que ens hem posat en aquest embolic. Us ho explico ràpid .
Sant Pere estava al porta , com sempre. És molt complidor, ell. Estava pendent de qui entrava i sortia: tu passes, tu no;,tu hauries de passar un temps al purgatori a veure què tal. Bé ,el que fa sempre. Una mica com un porter discoteca però amb vestit llarg i barba blanca, en comptes del vestit fosc i el pinganillo a l'orella. Doncs res, un paio, un d'una ONG que tant si con no, que ell volia entrar, que li tocava que havia salvat a nos quin animalot de l'extinció;coms i això li importés molt a Sant Pere. Si està a la llista , cap a dins i sinó...Doncs res, que mentre intentava solucionar el marron que tenia; aquí ,l'àmic i jo vàrem agafar les claus del Cel i vam tancar la porta. Això la veritat, és que ho havíem fet altres vegades i no n'hi ha hagut per tant; Sant Pere agafa una emprenyada de campionat, ens agafa les claus i ens envia a volar per altres bandes. Aquesta vegada però, ens hem començat a passar les claus i han caigut abisme enllà i ara no sabem a quina part de la Terra han anat a parar. Doncs, la cosa està així. Tenim el Cel tancat, una cua de mil dimonis a la porta i nosaltres estem esperant a Déu Totpoderós que decideixi con ens castiga i ara com ara portem una eternitat esperant però la cosa pinta xunga!
Acabo de penjar i rellegir la primera crònica del nostre viatge per terres russes i ja veig que val més que no ho encari i dia a dia perquè pot ser molt llarg i feixuc per tots. Em sembla que la millor opció és que us expliqui aquelles coses que m'han cridat més l' atenció.
Una de les coses que més ens va sorprendre és el caràcter de la gent. Suposo que com tothom, tenia una idea preconcebuda de com són els habitants d'un lloc en concret i aquesta vegada no era una excepció. Igual que els catalans tenim fama de treballadors, garrepes i avorrits; la imatge que jo tenia dels russos era de mal educats, prepotents i desconfiats. La veritat és que abans de sortir de Barcelona ja vam tenir un clar exemple: un senyor rus moooolt simpàtic se'ns va colar a la cua de facturació; per tot el morro, perquè sí ,i perquè li donava la gana . Ni una justificació, ni una disculpa... va passar pel costat de la nostra fila, feia una bona estona que ens esperàvem, i es va posar davant del mostrador i apa a facturar. Primer pensament, si tots les russos són iguals ,anem ben dats. Però com tot en la vida és relatiu i una vegada al país vam trobar de tot.
Rússia és un país molt gran i per tant les diferències entre els territoris també. Nosaltres només vàrem poder conèixer dues ciutats, però el caràcter dels dos llocs no tenia res a veure. Sant Petersburg era i és una ciutat europea. La ciutat es va crear fa uns 300 anys a imatge de les capitals europees més importants del moment, i per tant quan passeges per els seus carrers, visites els seus parcs i jardins, els edificis i les esglésies sovint tens la sensació que podries ser a Londres o Paris . El caràcter de la gent de Sant Petersburg, també és una mica més europeu però el comunisme ha fet molt mal; i encara hi ha molta desconfiança. La gent és molt callada i no es miren gaire, al metro ningú parla; tothom dorm o llegeix; diuen que és una de les ciutats en què més es llegeix del món. La veritat és que es fa estrany perquè nosaltres anàvem com per casa: xerrant, mirant i sonrient, que tampoc en saben massa. I en una ocasió ens van fer callar al metro. No és que fessin massa merder, només que erem set i comentàvem les coses. Aquest caràcter tant poc obert dels russos també fa difícil fer de turista perquè és complicat demanar indicacions. Per una banda només la gent jove parla alguna cosa que no sigui rus i per l'altre hi ha un interès nul en els turistes. De vegades demanaves alguna indicació i la gent no es parava i començava a caminar més de pressa per no contestar, amb" lo bona gent" que som nosaltres. Semblava que ens tinguessin por. La gent que treballa a l'administració pública ( cobradors de metro, vigilants de museu....) encara és molt pitjor: acostumen a ser senyores d'una certa edat, que han nascut i crescut sota el règim soviètic i no entenen i ni ho volen intentar que el país ha canviat. Per elles qualsevol turista és una molèstia, acostumen a tractar-te amb poca educació i amb menys ganes, cap intent d'ajudar... També és cert que la gent joves està veient les coses diferents, molt saben anglès i el que és més important; estan interessats en conèixer coses noves i per tant no defugen els turistes com si fóssim una plaga. Nosaltres ens vam trobar de tot, gent que no ens volia indicar, que s'enfadava perquè volíem comprar un bitllet de metro i d'altres que estaven disposats a perdre un tren o dos, per donar-nos unes indicacions la mar de concises perquè no ens perdéssim.
També vam tenir molta sort , perquè la nostra guia a sant Petersburg ens va parlar força de les condicions de vida del país i del caràcter de la gent. Això també ens va permetre entendre una mica més aquestes actituds , que en unes altres circumstàncies podrien ser molestes.
A la propera entrega us explicaré com un guàrdia rus ens va posar una multa, com les agències t'estafen si pagues amb la moneda del país i altres curiositats.
Fa més d'un més que vaig acabar el llibre i em feia mandra fer el post. No és pas cula del llibre no us penseu, sóc jo que estic mandrosa i he posat per davant molt altres post que no pas aquest.
No havia llegit res d'aquest autor , ni el coneixia però el llibre m'ha agradat- Una novel·la de les que m'agraden a mi; amb crim, policia que ho investiga i misteri per resoldre. Andorra,un policia mig relegat del servei actiu per problemes personals és veu involucrat en l' investigació sobre la mort d'una noia que troben en un abocador de runa. A mesura que avança la investigació´ anem coneixent el protagonista i amb ell una mica la història recent d'Andorra. UN bon llibre per passar l'estona; de fàcil lectura.
"Més enllà de tot hi ha el país de Sukhavati, amb muntanyes altes i valls profundes, però Sukhavati no és cap planeta.
Si visquessis a Sukhavati podries caminar sense parar tota l'eternitat i no tornar mai al punt de partença".
Un llibre de nens, un llibre per ser llegit i explicat en veu alta. És la història de dos nens que viuen en l'infinit, en un lloc sense temps ,que venen a la terra per ensenyar-nos que vivim en un conte de fades inventat per l'Oliver. Serem capaços els humans d'entendre que ens esta dient, seran capaços la Lik i en Lak d'entendre'ns a nosaltres?
Des de "El món de Sofia" que de tant en tant amb retrobo amb aquesta autor i m'agrada la màgia que hi ha en els seus llibres, tant els d'adults com els de nens. Recomanable i si teniu nens d'entre 6 i 9 anys , crec que pot ser un bon conte per explicar per capítols.
Quan era petita i anant en bici o corrent queia, em posaven esperit de vi a la ferida, que l'aigua oxigenada és la que pica i després s'ha de bufar. Un petó dels que curen i ja es pot tornar a córrer, només cal esperar que es comenci a curar la ferida per poder-se arrencar la crosta. O quan després d'ortigar-te per passar per allà on no ho havies de fer, t'empastifaves l'ortigada amb aquell fang que ho curava tot i arribaves a casa fet un nyap? El munt de paraules que utilitzaven i que dèiem malament, bé la veritat és que encara els hi dic : esprit de vi, micromina, aigua oxiginada.....
Com us podeu imaginar la primera paraula encantada és esperit de vi.El diccionari el defineix com alcohol etílic. He triat aquesta paraula perquè fa uns dies em vaig trobar amb la següent situació.Entro a la farmacia i demano esperit de vi i el dependent em mira amb cara estranya i em diu que d'allo no en tenen.La veritat és que em va sorprendre i li vaig dir que volia alcohol. Vaig arribar a pensar que potser només era a casa meva que es deia així ,però vaig buscar-ho al diccionari per assegurar-me'n. I no, esperit de vi existia i em va saber greu que una paraula tant maca es perdés i és per això que vaig encetar aquestes Paraules encantades.
Com us podeu imaginar aquesta paraula em porta records d'infantesa : genolls pelats, llesques de pa amb nocilla, jugar a palomato al carrer, anar amb bici, o la piscina, sortir a jugar a "pilla-pilla" o a un-dos-tres:pica paret a l'estiu després de sopar... tot de bones coses que no m'agradaria perdre!
Avui tenia ganes de fer un post però no m'acabo de decidir sobre què. Tinc 2 llibres pendents de ressenyar i un ja fa pràcticament un mes que està acabat però em fa molta mandra. Potser ho deixi pel cap de setmana. Fa uns quants dies que tinc ganes de parlar-vos d'una anunci que està aconseguint treure'm de polleguera cada vegada que l'escolto però també és cert que avui amb tanta elecció americana també em vindria de gust dir la meva.
Porto tot el dia sentint dir que avui é un dia històric i o jo sóc miop ( més del que em penso) o tampoc n'hi ha per tant .Si el dia històric ve perquè l'Obama ha estat capaç de portar molta gent a les urnes, perquè ha fet un discurs que ha sabut emocionar, il·lusionar i mobilitzar molta gent; potser els donaria la raó. Però si simplement és pel fet de ser negre ( o mig negre) no crec que n'hi hagi per tant. Ja ho sé, sóc políticament incorrecte però em fa ràbia dir "de color". Com si els demès no en tinguéssim de color! A més, jo que tinc una pell així com molt fosca, que tot i no ser negre no crec que difereixi massa de l'Obama si poséssim els braços un al costat de l'altre. Doncs això ,que porto tot el dia sentint el canvi que això suposarà pel món i em fa més por que una pedregada. Estic contenta que hagi guanyat l'Obama i que als EEUU es respiri aquest ambient de creure que el canvi és possible; però crec que en fem un gra massa quan pensem que el color de la pell pot fer que un americà deixi de ser americà .El ara ja president in pectore dels Estats Units segueix essent un americà religiós, que no pertany a cap minoria, que defensa la pena de mort i el dret a anar armat. Espero equivocar-me i que sigui capaç de mantenir durant el seu mandat aquesta il·lusió que ha encomanat als seus compatriotes i a bona part dels governs d'Europa, però ara com ara deixeu-me mirar-ho des d'una certa distància tot i confiar en que Si, ell si que pugui!
I prometo solemnement no tornar a parlar de política mai més, que això és un bloc de llibres i altres coses!
Com cada any aper aquestes dates fem panellets. No és que siguem molt tradicionals nosaltres però hi ha coses que ens agraden i en aquest cas fer panellets i regalar-los és una d'elles. Cada any en fem molts més dels que podem o hauríem de menjar i després els portem a la família perquè els tastin. Em sembla que només els fem per poder-nos embrutir les mans amb la pasta , és la part més divertida. La més pesada: aconseguir que els punyeters pinyons es mantinguin enganxats al pobre panellet. El resultat prou resultón no?.
Si necessiteu instruccions més precises , l'any passat en vam fer un publireportatge amb recepta, passos i fotos a dojo.
