divendres, 24 de setembre del 2010

Bateig

No, no us penseu que he decidit tornar-me cristiana altre vegada. Ja n'hem parlat alguna vegada i no he passat de voler apostatar a rebatejar-me. El bateig del que parlo és un de molt més prosaic i que no té cap pes posterior a la vida de la gent ( a no ser que et tornis un addicte a la matèria o moris en l'intent). Com ja anunciàvem aquí, dissabte passat vam fer un bateig de submarinisme.
Feia temps que dèiem que ens faria gràcia fer un curs de submarinisme, però primer vam voler fer una prova. Jo, que no em poso a l'aigua sino veig que tinc a sota, que els peixitos em fan un nosequé ( això que no he vist "Tiburón"). Doncs res, que per assegurar-nos la jugada – i els quartos- abans vam voler provar què tal això d'estar una estoneta sota l'aigua i va anar bé. La veritat és que tant de neoprè, jacket,regulador, ulleres,bombona i pesos és aparatós i molesta ,però és el preu que s'ha de pagar si vols fer veure que ets un peix ( patós, però un peix).

El divendres passat havia plogut a bots i a barrals ( menys del que fa ara a fora!) i no les teníem totes de poder intentar-ho. Dissabte al matí el mar estava remogut però es podia fer l'intent. Abans de començar et fan quatre explicacions bàsiques de quins són els estris que portes a sobre i com has de fer per poder respirar sense dificultats. Res, els mínims. Deprés ja només és qüestió d'encabir-te dins el neoprè i acabar-te de guarnir amb tota la parafernàlia. Costa caminar amb aquella fila, i quan entrés a l'aigua no millora. El jacket et fa surar però la bombona et tira enrere i com diu la Joana, sembles un escarabat panxa enlaire. Fas quatre proves de com respirar a l'aigua i cap avall s'ha dit. Si de cop veus que el monitor se t'acosta amb un roc de mida d'un mà i tant si com no, la vol encabir a la butxaca del teu jacket; no et preocupis. No és assassí de la màfia sinó que et vol ajudar a baixar fins al fons. 

L'experiència, tot i que la visibilitat no era la millor, entretinguda. Vam veure quatre peixos ( no els sé reconèixer, digueu-me ignorant ) , eriçons i algues ( Joana, no em matís!). Vaig tenir un o dos ( bé, més.. però tampoc cal anar-ho explicant tot) amb l'aire, i en Martí alguna molèstia a l'orella per la comprensió. La Joana, que explica la part final del dia al seu blog, no va tenir tant sort . Tenia una mica de constipat i les orelles li vam fer mal i no va poder submergir-se.

En resum, val la pena provar-ho és entretingut i no descartem fer el curs el proper estiu.


 

dimarts, 21 de setembre del 2010

M’estalvio un post.


En el post anterior us deia que en tenia tres de pendents. El tercer era

  • Què passa quan et deixes les claus tancades al maleter del cotxe.
He trobat una nova formula de fer post ràpids i és enviar-vos a algú que els escrigui per mi. Així doncs, si algú vol saber com va la història que segueixi els enllaços. I ara, sense més preàmbuls us deixo amb un doble capítol ( confiem que no arribi a trilogia)

Capítol I:     La clau

Capitol II:    Sóc molt ,però que moooooolt burra!!!!


  

diumenge, 19 de setembre del 2010

Aquest no és el post que tocava avui


Aquest no és el post que tocava avui. Hem tingut un parell de dies de cap de setmana bastant moguts i avui tocava una d'aquestes quatre possibilitats:
  • Que bé que després de tants anys encara ens trobem un cop l'any ( divendres nit)
  • Bateig de submarinisme ( dissabte matí)
  • Que mal aprofitat que està el patrimoni ( dissabte a la tarda)
  • Què passa quan et deixes les claus tancades al maleter del cotxe. Part II Aquí trobareu la primera.

 
Doncs no, en comptes de fer algun dels post que tinc semi-compromessos trobo que la La ha ensenyat la seva bossa i que a mi l'ha fet gràcia ensenyar la meva. Tal i com ha fet ella , us faig un llistat del que hi porto, Jo, però evitaré el seu mode indignació ON tot i que m'ha fet molta gràcia. Tampoc em penso justificar per tot el que hi porto, que no és poc. Apa, cadascú que en tregui les seves pròpies conclusions i si algú s'hi anima... que ens ensenyi la seva de bossa!

  1. Necesser
  2. moneder
  3. porta targetes de visita
  4. mocador de coll
  5. bossa 
  6. desinfectant de mans
  7. crema de mans
  8. mocadors de paper
  9. camera de fotos
  10. ipod
  11. mòbil
  12. usb
  13. usb
  14. porta monedes
  15. mòbil de feina
  16. boligraf
  17. ulleres de sol
  18. porta targetes
  19. claus
  20. llibre ( no hi és a la foto però acostuma ser-hi)
  21. ampolleta d'aigua petita

diumenge, 12 de setembre del 2010

Relats conjunts. Moai


Mirada inert, rostre estàtic, expressió tensa, muts davant qualsevol agressió, impertorbables al pas del temps.

Som els guardians. Som els protectors. Som els qui recordem. Som els qui mantenim.
 
La nostra rigidesa amaga els sons més dolços; la nostra mirada morta, les paraules més belles; el nostre rostre impertorbable ,la més gran de les emocions...

Som els qui mantenim La Paraula viva. Som els que revivin els Records. Som els guardians del So. Som els guardians. Som els protectors.

 
Qui gosarà molestar-nos?

Una altra proposta de Relats Conjunts

dissabte, 11 de setembre del 2010

Paraules encantades


Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.
Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.

Fa una mica menys de dos anys escrivia aquestes paraules al blog i tot i el pas del temps les mantinc. En aquests dos anys, m'he trobat amb moltes paraules especials, amb una gran sonoritat, amb records d'infantesa, paraules que no voldria oblidar però alhora de la veritat només he fet 4 entrades al blog i n'he recuperat poques de l'oblit. És per això que avui, diada nacional dedicada a la llengua, em proposo fermament de publicar una paraula encantada cada mes. No sé si ho mantindré però fent aquesta intenció pública hi ha més probabilitats.
Així doncs;

Jo, Mireia d'Un altre invent, em comprometo públicament a escriure una entrada cada dia 11 sota l'etiqueta Paraula encantada on intentaré recuperar una paraula que m'agradi de l'oblit

Si algú de vosaltres s'anima i vol salvar una paraula o expressió del desús, ja ho sabeu! Quin millor dia que La Diada per posar el nostre petit granet de sorra a salvar la nostra maltractada llengua.

Bona Diada a tothom!

divendres, 10 de setembre del 2010

desapareguda


Ho sento, sé que he estat desapareguda des de finals d'agost ( els post dels llibres han salvat una mica la inactivitat) però la primera quinzena de setembre a la feina és mortal. Acabo de contestar els comentaris dels últims tres post, amb retard però ho he fet. Demà miraré de fer una entrada. Se m'acumula la feina! Acabo de fer una volta, rapideta, pels vostres blogs. Heu fet molta feina amb un parell de setmanes. La llista de post pendents és inacabable , a més a Relats conjunts ens han posat  deures. Miraré de posar-me al dia i provaré que els post no vagin al paradís dels post perduts.
la imatge no té res a veure amb elpost, ni tant sols és de setembre, però tant poc text feia angunia tot sol i com que per poc temps que hi hagi, la Bruna sí que passeja...

dimecres, 8 de setembre del 2010

Les edats perdudes. Judit Pujadó


Acabo d'acabar; i és literal, no fa ni cinc minuts, aquest llibre de la Judit Pujadó. Tinc un agost bastant prolífic pel que fa a lectures ( encara hi ha dos post que no s'han penjat en el moment que escric aquest) i aquesta amb dos dies l'he tingut enllestida. M'ha agradat, i no m'ho esperava. El vaig comprar fa dies per les bones crítiques que havia anat llegint però alhora de la veritat em feia mandra posar-m'hi i no ho acabava de veure clar. N'hi ha passat moltes, de novel·les ,al davant a la llista pendents i hagués estat una llàstima que no l'hagués llegit .

El llibre ens explica un vida, una trosset si més no. Ens explica la vida de la Nora però ho fa a batzegades... a petits glopets. També ens explica altres vides, secundàries potser, que es toquen amb la seva. Sovint més interessant que la seva pròpia. Es un llibre que et porta de la mà, que et va explicant la Vida, en majúscules. Parla de sentiments, però no és sentimentals. Parla d'història,però no és històric. Parla de la vida als barris i als pobles, però no és costumista. Parla de la vida, de les emocions, de fer-se gran, de créixer, de conèixer i d'estimar. No és una història d'amor, ni una història de guerra, ni una història de família. Són moltes vides en una sola, és un bon llibre.

diumenge, 5 de setembre del 2010

La libreria. Penelope Fitzgerald


1959. Una dona vídua que viu en un minúscul poble de la costa anglesa decideix embarcar-se en l'obertura d'una llibreria. En un poble i en un moment on els rols estan molt marcats Florence Green decideix donar un gir a la seva vida i amb els pocs estalvis que té compra una vella casa per convertir-la en una llibreria i la seva residència. Els periples per tirar endavant el seu projecte són la trama de la novel·la, però també les relacions en un poble petit. Penelope Fitzgerald ens presenta d'una forma molt lleugera, amena i divertida totes aquestes peripècies. Els personatges estan ben dibuixats, tot i que un pel estereotipats per el meu gust.

Un llibre ben escrit, amb un argument diferent i amb un toc d'ironia i mala bava. Tot i que m'ha agradat tampoc no el posaria a la categoria d'imprescindibles; potser no m'he acabat d'identificar amb la protagonista i he vist la història des de fora. Em sap greu no coincidir amb la classificació de gran llibre que heu fet molts de vosaltres i quedar-me només amb un bon llibre.

Com acostumo a fer últimament recomanaré  època de l'any o lloc per llegir-lo . Aquest fa cara de ser un llibre de finals d'estiu, quan ja treballem però encara no volen deixar la sensació de vacances

dijous, 2 de setembre del 2010

El silenci dels arbres. Eduard Márquez


El violinista Andreas Hymer torna a la seva ciutat natal que està assetjada per fer un concert. Aquesta arribada a l'horror d'una ciutat on ser viu o mort només és qüestió d'un instant el porta a enfrontar-se amb seu fantasmes. El seu passat torna a fer-se present i les circumstàncies l'hi permetran entendre, viure i veure moltes moments que ja havia oblidat. L'Amela Jensen i l'Ernest Bolsoi el portaran d'aquí cap allà: del passat al present. El faran reviure moments feliços però també els més tristos. Un passat que no coneixia, un present que no entenia i un futur que no té clar. 

Aquest llibre de Márquez parla de tot: de guerra, de sentiments, d'amor d'odi, de mentides, de veritats, de por i d'esperança. En 139 pàgines et fa sentir un munt d'emocions a flor de pell. Com sempre, ben escrit, ben trenat... una petita història que t'atrapa i no et deixa escapar. Ràpid i àgil de llegir

Un recomanació, llibre per no ser llegit en públic si ets de fàcil emocionar. Jo el vaig començar a l'aeroport de Glasgow i vaig acabar amb la llagrimeta galta avall asseguda a l'avió.