internet ha mort

Internet ha mort, o si més no el de casa. Des de Sant Esteve que no tinc conexió, els senyors d'Ono em diuen que 48 hores coma màxim però no hi confio.

Bé, he de fer un post ràpid perquè estic robant l'internet a un pobre incaut o una molt bona persona que el té sense seguretat i la qualitat és molt baixa i es va desconectant.
Prometo fer un post sobre les lectures i sobre el tió tant aviat com torni a la normalitat; sinó acabaré agafant el portàtil i aniré robar interent d'algun familiar. A més també se m'està morint la pantalla que es queda negre i entra una cosa i l'altre m'està costant una barbarita esvire això.

Apa, això és tot!

Bon Nadal

Com que estic molt liada amb els regals, només diré allò que vull dir. Sense explicacions:

BON NADAL A TOTS I A TOTES
I
QUE EL TIÓ US CAGUI MOOOOOLTES COSES!

Panettones fets, embolicats !

Trece runas. Michael Peinkofer

Voltant pels blogs, al de l'Anna, Biblosfera sortia recomanat aquest llibre com a bona novel.la de misteri històric.Parla del conflicte druïdisme-catolicisme, la substitució de les antigues creences per les noves i l'inevitable conflicte secular entre elles.

L'Anna diu que una de les coses que li agraden es que fuig dels estereotips post codidavincià, però en el seu lloc posem a un escriptor com a protagonista- .l que el mateix autor diu que la novel·la li es un tribut i que s'atribueix unes llibertats en alguns esdeveniments. Als personatges del seu voltant, cadascú al seu rol, són també super-mega-ultra-guais. Potser soc una persona recargolada, però aquests protagonistes no m'agraden, em van més les persones més reals però sense entrar als excessos de turmentament que a vegades trobes, és a dir, em van els personatges reals amb qui et pots identificar.

Tampoc em carregaré el llibre. A partir d'acceptar aquests personatges és entretingut, fuig dels temes tradicionals i com a un llibre sense més voluntat que fer-te passar l'estona està bé, és entretingut , però no més.

La gran ona de kanagawa

Aquesta és l 'última proposta de relats conjunts. Aquesta vegada l'he vista, he escrit i no he esperat a tenir una idea genial que no arriba mai. Així doncs, vist, escrit i penjat. Sense reflexions, sense rètocs, sense pensar... avui estic impulsiva.

Assegut a casa, amb el seu bol d'arròs entre les mans , té la mirada perduda. Amb una mà subjecte els bastons però no es mouen. Als ull, un tel no li deixa veure la muntanya que té al davant. La muntanya font de totes les seves desgràcies. El Fuji s'alça majestuós, i la seva ombra cobreix tota la cabana. Si no hagués comés l'error de ser tant superb, de creure's invencible potser ara no es veuria així. Des que va sobreviure al naufragi que no ha sigut el mateix. Tot el poble coneix la seva història, tothom el considera un heroi, un supervivent, l'escullit. L'únic home que va sobreviure a aquell temporal. Però jo sé la veritat.

Viu permanentment enmig d'aquella tempesta. Sent la salabror als llavis,el vent al rostre i l'aigua a la cara. Els crits dels companys no deixen de sentir-se dins del seu cap; crists d'auxili, d'angoixa, últimes agonies, precs i resos .L'aigua que pica contra la barca,i a cada embranzida una nova víctima, un nou home que cau al mar i aquest, enfurismat, amb ràbia ,com si fos presa d'una set insadollable, l'engoleix i no en deixa rastre. Unes hores inacabables, lentes però vertiginoses. El mar s'arremolinava, agafava embranzida i una nova onada picava contra la barca, un cop i un altre. Els artells de les mans blancs de tanta força que calia fer per mantenir-se subjecte. La llengua valva de tant escopir aigua salada i els ulls... els ulls li feien una mal terrible . A cada nova gota salada una cremor insuportable li feia tancar-los ben fort i al final només silenci. Ell, la barca... Dos dies a la deriva, sense res per beure ni menjar; la cara cremada pel sol i aquells ulls que no veien res, no podrien reconèixer terra ferma encara que només estès a dos braçades. La por, l'angoixa i la recança. L'agror de tot el mal comès, de totes les vides segades, el remordiment de no haver fet la ofrena al Mont Fuji.

Vivo en la era glacial, o casi

La calefacció s'ha mort està en coma profund. Quan: divendres a la tarda, quan sinó. Si tens un pont de tres dies llargs a ple mes de desembre, quin millor moment per morir-se. No ho podia fer un dilluns a l matí qualsevol, d'una setmana de 5 dies qualsevol, no! Imagina't que puc trucar al tècnic, que ve el mateix dia i fins i t aconsegueix la peça maleïda que provoca temperatures de Pol Nord el mateix dia, no!

Doncs res des de divendres sense calefacció, gràcies a deu aigua calenta sí. Ara vés i entén-ho!

A esperar fins dimarts al matí, trucar al senyor Roca, maleït senyor Roca i les seves calefaccions que mai van bé i esperar a que arribi el tècnic i et foti una clatellada que et deixi distret. Sort d'anar a robar un Taurus tropicano 6F que estava entaforat al garatge dels meus pares que si no semblaríem els de l'anunci. I jo ja tinc gas natural

Els guardians del llibre. Geraldine Brooks

1996.Un llibre, dues històries. Una avança i l'altra retrocedeix. Hanna es troba a Sarajevo encarregada per les Nacions Unides de la restauració d'un Hagadà jueu molt preuat. És un llibre molt especial per tot el que representa i pel fet de tenir miniatures, estrany en un llibre de pregaries jueu. Amb aquest punt de partida trobem dues històries que s'entrellacen; la de la vida de la Hanna i la del Hagadà.

La història de l'Hagadà va retrocedint... va marxa enrere. Ens porta mica a mica cap els seus orígens incerts. En aquest viatge coneixerem no només la gent que va participar en la seva història, que és llarga i truculenta; sinó també moments històrics en si mateixos. A poc a poc, tot mirant enrere entendrem com s'ha salvat de la destrucció diverses vegades i quins personatges han intervingut en aquests fets. Tot plegat ens portarà fins els seus orígens, al com i al perquè de la seva excepcionalitat.

La història de la Hanna avança, el temps passa i tot canvia. La seva mare, una metgessa molt distant i professional, amb qui té una relació molt conflictiva té un accident de trànsit. Aquest a situació li permet conèixer els seus orígens i a partir d'aquí tot serà diferent.

Els guardians del llibre no és una novel·la on només es parla de història sinó també de la gent que la viu i la pateix. El llibre m'ha agradat; potser perquè m'esperava un altre llibre on el valent investigador/ historiador/bibliotecari es veu involucrat en una trama fosca i obscura que té a veure amb secrets ancestrals guardats. Res d'això: és un llibre on la història en ajuda a entendre les persones i les persones els moments històrics. On les decisions personals acaben sent més transcendentals del previst i on els fets es mouen per la casualitats, la necessitat i la por. Una història interessant feta de moments reals . Val la pena.

Com fer un calendari d'advent cassolà

Aquí trobareu una proposta i una altra per deconstuir-lo a l'estil Ferran adrià però fàcil

Ei, ei , ei!

Ja és aquí

Calendari d’advent

L'any passat per aquestes dates vaig decidir fer un calendari d'advent virtual. La tradició del calendari d'advent l'he descoberta tard i no fa pas tants anys que em dedico a obrir les finestres buscant la xocolata. Trobo que és una tradició bonica, i tot i que és més de països freds, m'agrada- potser la xocolata i té alguna cosa a veure.

Aquest any doncs he optat per tornar a fer el calendari d'advent parlant una mica de tot al voltant del Nadal i de les seves tradicions i festes. No espereu trobar-hi res de l'altre món: molta xerrameca, alguns links a pàgines relacionades i poca cosa més: però com que l'any passat m'ho vaig passar bé fent-ho aquest any hi torno. Si em voleu acompanyar em trobareu aquí.

Els petits canvis són poderosos

Massa dosis de televisió, em crec tot el que em diuen... possiblement .Però igual que fa un parell de posts creia que la meva petita aportació com a donant de sang comptava, ara també vull creure que els nostres esforços per ajudar una mica generar menys residus també són útils.

Avui estic contenta perquè he anat a buscar el pa amb bossa de roba. És una tonteria, un gest fútil ,però jo estic contenta d'haver-lo fet. Ja sé que les actituds d'una persona individual no canviaran el món; però sempre penso: que per mi no sigui. Segurament el fet de no agafar bosses de plàstic al super, de reciclar tot el que es pugui, d'anar a comprar amb bossa reutilitzable, fer servir paper reciclat i reutilitzar-lo, piles recarregables, bombetes halògenes .... no tenen cap pes en el global del món. Intento de mica en mica, anar habituant als meus costums a una forma més sostenible de viure, tot i que d'una forma lenta i progressiva. Fa 20 anys utilitzava paper reciclat ( que era d'un verdós moníssim) i separava paper i vidre, i semblava que fes vés a saber què. També és cert però que hi ha coses que no hi ha maneres de fer: renunciar a les capsules de la Nespresso, no utilitzar paper de plata,no deixar les teles amb el llumet vermell... potser amb el temps!

Ja veieu, peco d'ingènua però que hi farem; jo sóc així.

Un senyor que no ens estima

Ahir a Llegeixes o què? ,un bloc per on passo, llegeixo, comento, i sempre em fa somriure, la Su parlava d'un article de l' Avui que sota el títol de Escric un blog literari: faig pena?, reflexionava sobre la qualitat de molts blogs . Us remeto a l'article, és curtet, per tal de no falsejar l'opinió del qui l' ha escrit. La qüestió és que quan el vaig llegir no em va agradar gens, potser em sento al·ludida i no vaig poder evitar fer un comentari quilomètric que ara us reprodueixo. Que en penseu vosaltres?

Jo crec que els que tenim un blog , ho fem primerament per nosaltres mateixos, perquè ens ve de gust escriure alguna cosa i en comptes de fer-ho en paper i llapis ho fem de forma virtual .

Que no escric bé, i què?
Que no arribo i a amateur, i què?
Que dic banalitats i que la meva qualitat literària és nul·la, i què?
Que de vegades faig faltes d'ortografia, procuro no fer-ne.

Faig un blog, perquè m'agrada, perquè m'ho passo bé i m'entretinc. Ningú està obligat a llegir-lo i menys a deixar comentaris; tot i que si en deixen estic encantada.

Així doncs, ja veus que "el senyor del diari" i jo pensem una mica diferent .A la pregunta: faig pena?La meva resposta és no. Valoro les ganes, l'interès i l'esforç. Crec que no cal llegir allò que no ens interessa però d'aquí a fer pena i va un bon tros.

Jo entenc el blog, com una eina d'entreteniment com qualsevol altra. Escric allò que em ve de gust, quan em ve de gust. No pretenc res més, simplement fer una cosa que m'agrada i compartir-la amb qui estigui interessat. No obligo a ningú a llegir el que escric, i menys a deixar un comentari. Potser és per això que em molesta que es qüestioni aquells blogs on no hi ha qualitat literària, que més voldria que tenir-ne. No tenim dret a existir? Només perquè no som prou bons, no som prou interessants . Quin mal fem? Ja ho dic jo que aquest senyor no ens estima, i encara li fem propaganda!

Cada gota compte

Cada gota compte és un eslògan de no sé quin anunci per estalviar aigua, i crec que seria aplicable també a la donació de sang. El diumenge, després de força temps sense fer-ho, vam anar a donar sang. És una cosa que fa mandra, no ve mai de gust i a més no és gens agradable; però s'ha de fer. Ens vam sorprendre molt negativament quan parlant amb la gent que estava treballant ens van dir que esperaven tenir una afluència d'unes 45 persones. 45 persones en un poble com el nostre d'uns 18.000 habitants no és ni un 3 per mil! És una quantitat ínfima per un bé tant escàs.

Quan veig aquestes estadístiques em quedo sorpresa. Jo sóc la primera que sovint m'arriba la carta i em fa mandra anar-hi i cap any dono les tres vegades que podria; però un 3 per mil. Voleu dir que tots plegats som conscients de la falta que fa?. Perquè si ho fóssim quina excusa posem per no compartir un bé com aquest que salva diàriament moltes vides. Sovint ens excusem en la falta de diners o de temps fer no fer res pels altres:aquesta és una fórmula barata i ràpida d'ajudar. Només et demanen 30 minuts cada 4 mesos i ni mig litre d'un líquid que el teu cos reposa en 24 hores. Potser és qüestió que ens ho pensem.

Fer catúfols

Fer catúfols segons el diccionari on-line de l'Enciclopèdia Catalana vol dir figurativament repapiejar.

La veritat és que ni fer catúfols ni repapiejar són accions que ens agradi a cap de nosaltres; però ja que en un moment o altre acabarem fent-ho , com a mínim que siguin expressions boniques. Sovint apliquem aquestes expressions a gent gran, per voler dir que els errors que es cometen són coses de l'edat. Però ,i que coi és un catúfol? Doncs jo no en tenia ni idea i el diccionari m'ha tornat a ajudar:

1CONSTR Cadascun dels recipients o caixons que, muntats sobre una corretja o una cadena sense fi o una roda de sínia, serveixen per a treure aigua de pous, efectuar dragats o transportar materials, en omplir-se en la part més baixa del recorregut i buidar-se per mitjà d'un dispositiu apropiat, a una altura determinada.

Mai no havia sabut com es deien aquests estris , diria que ni tant sols m'havia parat a pensar que tinguessin un nom i ara sé una paraula nova. Això ja ho té ,que quan comences a buscar a un diccionari; sobretot si és de paper, t'acabes entretenint amb paraules que no havies anat a buscar. Tampoc descarto que això sigui només un problema meu, que em costa poc encantar-me. Acabo d'adonar-me que el verb encantar, seria una meravellosa paraula encantada , i mai més ben dit. Deixo d'enrotllar-me que potser ja començo a fer catúfols i em costa poc que se me'n vagi el sant al cel.

bans d'acabar però , fer-me ressò d'una iniciativa del blog El meu país d'Itàlia on estan fent la recopilació d'un Diccionari afectiu de la llengua catalana i demana la col·laboració dels bloggers per escollir les paraules. Jo ja estic pensant la meva proposta.

Relats Conjunts: Àngels

Aquesta vegada he sigut més ràpida i m'he enrotllat més que en la proposta anterior que em tres segons encara et sobrava temps. Apa aquí teniu l'última proposta de Relats Conjunts.

Aquesta vegada n'hem fet una de molt grossa! El Cel , contradient el que normalment es pensa, no és pas un lloc tant avorrit. Sovint des de la Terra en teniu una visió esbiaixada. Els més puritans el veuen com un lloc on hi regna el Bé Suprem i la resta de mortals sovint féu broma de lo avorrit que deu ser i de la "marxa" que en canvi hi ha a l'infern. I si voleu que us digui la veritat, no és una cosa ni l'altre. És un lloc com molts, amb els seus pros i els seus contres. Home, no és un lloc de festa i disbauxa per tampoc la bassa d'oli que des d'allà baix us penseu. Per aquí dalt, també hi ha els seus de més i de menys entre els Sants grossos, i mai més ben dit. Que si Sant Pere, el de les claus, preferiria fer una altra feina, com ara treballar en un cor. Que si entre els dos Joans hi ha confusions; no que això era per l'evangelista i jo sóc el Baptista. Aquestes petites coses que hi ha a totes les comunitats per ben avingudes que siguin. I nosaltres, els querubins de tota la vida, hem de trobar alguna cosa per entretenir-nos. Nosaltres són immortals i com a tals, el temps per nosaltres és com si no existís. I és per culpa d'això que ens hem posat en aquest embolic. Us ho explico ràpid .

Sant Pere estava al porta , com sempre. És molt complidor, ell. Estava pendent de qui entrava i sortia: tu passes, tu no;,tu hauries de passar un temps al purgatori a veure què tal. Bé ,el que fa sempre. Una mica com un porter discoteca però amb vestit llarg i barba blanca, en comptes del vestit fosc i el pinganillo a l'orella. Doncs res, un paio, un d'una ONG que tant si con no, que ell volia entrar, que li tocava que havia salvat a nos quin animalot de l'extinció;coms i això li importés molt a Sant Pere. Si està a la llista , cap a dins i sinó...Doncs res, que mentre intentava solucionar el marron que tenia; aquí ,l'àmic i jo vàrem agafar les claus del Cel i vam tancar la porta. Això la veritat, és que ho havíem fet altres vegades i no n'hi ha hagut per tant; Sant Pere agafa una emprenyada de campionat, ens agafa les claus i ens envia a volar per altres bandes. Aquesta vegada però, ens hem començat a passar les claus i han caigut abisme enllà i ara no sabem a quina part de la Terra han anat a parar. Doncs, la cosa està així. Tenim el Cel tancat, una cua de mil dimonis a la porta i nosaltres estem esperant a Déu Totpoderós que decideixi con ens castiga i ara com ara portem una eternitat esperant però la cosa pinta xunga!

Rússia i els russos ( Vol. II)

Acabo de penjar i rellegir la primera crònica del nostre viatge per terres russes i ja veig que val més que no ho encari i dia a dia perquè pot ser molt llarg i feixuc per tots. Em sembla que la millor opció és que us expliqui aquelles coses que m'han cridat més l' atenció.

Una de les coses que més ens va sorprendre és el caràcter de la gent. Suposo que com tothom, tenia una idea preconcebuda de com són els habitants d'un lloc en concret i aquesta vegada no era una excepció. Igual que els catalans tenim fama de treballadors, garrepes i avorrits; la imatge que jo tenia dels russos era de mal educats, prepotents i desconfiats. La veritat és que abans de sortir de Barcelona ja vam tenir un clar exemple: un senyor rus moooolt simpàtic se'ns va colar a la cua de facturació; per tot el morro, perquè sí ,i perquè li donava la gana . Ni una justificació, ni una disculpa... va passar pel costat de la nostra fila, feia una bona estona que ens esperàvem, i es va posar davant del mostrador i apa a facturar. Primer pensament, si tots les russos són iguals ,anem ben dats. Però com tot en la vida és relatiu i una vegada al país vam trobar de tot.

Rússia és un país molt gran i per tant les diferències entre els territoris també. Nosaltres només vàrem poder conèixer dues ciutats, però el caràcter dels dos llocs no tenia res a veure. Sant Petersburg era i és una ciutat europea. La ciutat es va crear fa uns 300 anys a imatge de les capitals europees més importants del moment, i per tant quan passeges per els seus carrers, visites els seus parcs i jardins, els edificis i les esglésies sovint tens la sensació que podries ser a Londres o Paris . El caràcter de la gent de Sant Petersburg, també és una mica més europeu però el comunisme ha fet molt mal; i encara hi ha molta desconfiança. La gent és molt callada i no es miren gaire, al metro ningú parla; tothom dorm o llegeix; diuen que és una de les ciutats en què més es llegeix del món. La veritat és que es fa estrany perquè nosaltres anàvem com per casa: xerrant, mirant i sonrient, que tampoc en saben massa. I en una ocasió ens van fer callar al metro. No és que fessin massa merder, només que erem set i comentàvem les coses. Aquest caràcter tant poc obert dels russos també fa difícil fer de turista perquè és complicat demanar indicacions. Per una banda només la gent jove parla alguna cosa que no sigui rus i per l'altre hi ha un interès nul en els turistes. De vegades demanaves alguna indicació i la gent no es parava i començava a caminar més de pressa per no contestar, amb" lo bona gent" que som nosaltres. Semblava que ens tinguessin por. La gent que treballa a l'administració pública ( cobradors de metro, vigilants de museu....) encara és molt pitjor: acostumen a ser senyores d'una certa edat, que han nascut i crescut sota el règim soviètic i no entenen i ni ho volen intentar que el país ha canviat. Per elles qualsevol turista és una molèstia, acostumen a tractar-te amb poca educació i amb menys ganes, cap intent d'ajudar... També és cert que la gent joves està veient les coses diferents, molt saben anglès i el que és més important; estan interessats en conèixer coses noves i per tant no defugen els turistes com si fóssim una plaga. Nosaltres ens vam trobar de tot, gent que no ens volia indicar, que s'enfadava perquè volíem comprar un bitllet de metro i d'altres que estaven disposats a perdre un tren o dos, per donar-nos unes indicacions la mar de concises perquè no ens perdéssim.

També vam tenir molta sort , perquè la nostra guia a sant Petersburg ens va parlar força de les condicions de vida del país i del caràcter de la gent. Això també ens va permetre entendre una mica més aquestes actituds , que en unes altres circumstàncies podrien ser molestes.

A la propera entrega us explicaré com un guàrdia rus ens va posar una multa, com les agències t'estafen si pagues amb la moneda del país i altres curiositats.

Blau de Prússia. Albert Villaró

Fa més d'un més que vaig acabar el llibre i em feia mandra fer el post. No és pas cula del llibre no us penseu, sóc jo que estic mandrosa i he posat per davant molt altres post que no pas aquest.

No havia llegit res d'aquest autor , ni el coneixia però el llibre m'ha agradat- Una novel·la de les que m'agraden a mi; amb crim, policia que ho investiga i misteri per resoldre. Andorra,un policia mig relegat del servei actiu per problemes personals és veu involucrat en l' investigació sobre la mort d'una noia que troben en un abocador de runa. A mesura que avança la investigació´ anem coneixent el protagonista i amb ell una mica la història recent d'Andorra. UN bon llibre per passar l'estona; de fàcil lectura.

Els nens de Sukhavati. Jostein Gaarder

"Més enllà de tot hi ha el país de Sukhavati, amb muntanyes altes i valls profundes, però Sukhavati no és cap planeta.

Si visquessis a Sukhavati podries caminar sense parar tota l'eternitat i no tornar mai al punt de partença".

Un llibre de nens, un llibre per ser llegit i explicat en veu alta. És la història de dos nens que viuen en l'infinit, en un lloc sense temps ,que venen a la terra per ensenyar-nos que vivim en un conte de fades inventat per l'Oliver. Serem capaços els humans d'entendre que ens esta dient, seran capaços la Lik i en Lak d'entendre'ns a nosaltres?

Des de "El món de Sofia" que de tant en tant amb retrobo amb aquesta autor i m'agrada la màgia que hi ha en els seus llibres, tant els d'adults com els de nens. Recomanable i si teniu nens d'entre 6 i 9 anys , crec que pot ser un bon conte per explicar per capítols.

Esperit de vi

Quan era petita i anant en bici o corrent queia, em posaven esperit de vi a la ferida, que l'aigua oxigenada és la que pica i després s'ha de bufar. Un petó dels que curen i ja es pot tornar a córrer, només cal esperar que es comenci a curar la ferida per poder-se arrencar la crosta. O quan després d'ortigar-te per passar per allà on no ho havies de fer, t'empastifaves l'ortigada amb aquell fang que ho curava tot i arribaves a casa fet un nyap?
El munt de paraules que utilitzaven i que dèiem malament, bé la veritat és que encara els hi dic : esprit de vi, micromina, aigua oxiginada.....

Com us podeu imaginar la primera paraula encantada és esperit de vi.El diccionari el defineix com alcohol etílic. He triat aquesta paraula perquè fa uns dies em vaig trobar amb la següent situació.Entro a la farmacia i demano esperit de vi i el dependent em mira amb cara estranya i em diu que d'allo no en tenen.La veritat és que em va sorprendre i li vaig dir que volia alcohol. Vaig arribar a pensar que potser només era a casa meva que es deia així ,però vaig buscar-ho al diccionari per assegurar-me'n. I no, esperit de vi existia i em va saber greu que una paraula tant maca es perdés i és per això que vaig encetar aquestes Paraules encantades.

Com us podeu imaginar aquesta paraula em porta records d'infantesa : genolls pelats, llesques de pa amb nocilla, jugar a palomato al carrer, anar amb bici, o la piscina, sortir a jugar a "pilla-pilla" o a un-dos-tres:pica paret a l'estiu després de sopar... tot de bones coses que no m'agradaria perdre!

Ressenya, anunci, política?

Avui tenia ganes de fer un post però no m'acabo de decidir sobre què. Tinc 2 llibres pendents de ressenyar i un ja fa pràcticament un mes que està acabat però em fa molta mandra. Potser ho deixi pel cap de setmana. Fa uns quants dies que tinc ganes de parlar-vos d'una anunci que està aconseguint treure'm de polleguera cada vegada que l'escolto però també és cert que avui amb tanta elecció americana també em vindria de gust dir la meva.

Porto tot el dia sentint dir que avui é un dia històric i o jo sóc miop ( més del que em penso) o tampoc n'hi ha per tant .Si el dia històric ve perquè l'Obama ha estat capaç de portar molta gent a les urnes, perquè ha fet un discurs que ha sabut emocionar, il·lusionar i mobilitzar molta gent; potser els donaria la raó. Però si simplement és pel fet de ser negre ( o mig negre) no crec que n'hi hagi per tant. Ja ho sé, sóc políticament incorrecte però em fa ràbia dir "de color". Com si els demès no en tinguéssim de color! A més, jo que tinc una pell així com molt fosca, que tot i no ser negre no crec que difereixi massa de l'Obama si poséssim els braços un al costat de l'altre. Doncs això ,que porto tot el dia sentint el canvi que això suposarà pel món i em fa més por que una pedregada. Estic contenta que hagi guanyat l'Obama i que als EEUU es respiri aquest ambient de creure que el canvi és possible; però crec que en fem un gra massa quan pensem que el color de la pell pot fer que un americà deixi de ser americà .El ara ja president in pectore dels Estats Units segueix essent un americà religiós, que no pertany a cap minoria, que defensa la pena de mort i el dret a anar armat. Espero equivocar-me i que sigui capaç de mantenir durant el seu mandat aquesta il·lusió que ha encomanat als seus compatriotes i a bona part dels governs d'Europa, però ara com ara deixeu-me mirar-ho des d'una certa distància tot i confiar en que Si, ell si que pugui!

I prometo solemnement no tornar a parlar de política mai més, que això és un bloc de llibres i altres coses!

Boníiiiiiiisims!

Com cada any aper aquestes dates fem panellets. No és que siguem molt tradicionals nosaltres però hi ha coses que ens agraden i en aquest cas fer panellets i regalar-los és una d'elles. Cada any en fem molts més dels que podem o hauríem de menjar i després els portem a la família perquè els tastin. Em sembla que només els fem per poder-nos embrutir les mans amb la pasta , és la part més divertida. La més pesada: aconseguir que els punyeters pinyons es mantinguin enganxats al pobre panellet. El resultat prou resultón no?.

Si necessiteu instruccions més precises , l'any passat en vam fer un publireportatge amb recepta, passos i fotos a dojo.

Relats Conjunt: Cavall

Vigorexia, jo?- diu l'animalot.

Fa dies que hi dono voltes i la primera idea que em ve el cap quan veig aquest cavall és inflar les galtes i fer posat de culturista. Una ,que té poca imaginació. Ara per fi, ja puc anar a veure els vostres relats, que fa dies que en tinc ganes. Res doncs, una altra proposta de relats conjunts

Paraules encantades

Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.

Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.

Estàs tres dies sense passar pel blogger i t'ho canvien tot!
Fa uns quants dies que estic una mica liada i no faig cap post i no visito massa els vostres blogs- ho sento! I que em trobo quan tinc una estona? Que han canviat el sistema de comentaris. Bé no de tots els blocs, que el nostre segueix igual .Suposo que com que hem canviat molt htlm de la plantilla no ho ha fet automàticament, oooooooh!

I l'altra cosa que trobo és que hi ha un nou gadget que va de seguidors, i com que sóc molt xafardera i ho de provar tot, l'he instalat. Així doncs, si teniu ganes de fer-vos seguidors del bloc, ara ho podeu fer amb un sol clic( o dos). La majoria de vosaltres deixeu comentaris de tant en tant i per tant , ja sabem que sou aquí. Però estic quasi convençuda que tenim algun lector anònim que no diu mai res (jo també ho faig sovint) i ens faria il·usió saber de la seva existència.

Així doncs, aquest post només té dos funcions:

1. Saber com a aconseguir aquest nou tipus de comentaris tant xulos. Si algú ho sap i ens ho pot explicar
2. Provar la nova eina del blogger i més saber qui sou els visitadors del nostre blog, és que sóc una mica xafardera

PS: Sóc molt despistada i no he indicat on està això dels seguidors ( gràcies Xexu). Doncs a la primera columna sota del nostre ex-libris. El del sol i la lluna

Els retrobaments

Tinc ganes de fer un post sobre el tema i no sé com encarar-lo; em passa sovint, ja ho sabeu. Ahir el vespre vaig tenir una sopar amb excompanyes de facultat. Érem set i feia un any que no les veia. La setmana havia sigut durilla i agafar el cotxe un divendres a la nit amb pluja em feia molta mandra, però quan només et trobes un cop l'any no és qüestió de trobar excuses.

a set anys que vam acabar la carrera i des de llavors pràcticament no les havia vist. Entre elles les coses havien anat diferents perquè compartien pis, o vivien a prop i no havíem perdut el contacte. El meu cas era diferent. La veritat es que sempre ha sigut diferent: sóc las iaia del grup. Vaig començar a estudiar Història de l'art com a segona carrera per tant la meva vida era molt diferent de la seva: per elles era el primer any d'universitat, jo ja estava llicenciada. Elles eren joves i vivien la vida universitària plenament i jo treballava, estudiava i vivia amb en Martí. Però tot i així, sempre vaig tenir la sensació que tenia un grup, que formava part de les seves aventures. I ara em fa il·lusió retrobar-les, saber de la seva vida, de com els hi van les coses. És divertit haver de fer una primera ronda de torns de paraula perquè tothom pugui explicar les novetats de l'any i posar-nos al dia. Després queda temps per les xafarderies ( tot i que jo no recordo mai a ningú i em perdo la meitat de la conversa) i també pels records: qui estudiava més, qui feia una apunts millors, qui no parava de xerrar, quin professors era el més rotllo i quines assignatures les més dures...

La veritat és que retrobar-te de tant en tant amb el passat m'agrada! I ara fins l'any vinent. Sort del correu electrònic, el Messenger i ara el facebook.

Jo, robot. Isaac Asimov

Altre cop tirant de clàssics, però no em pensava que tant!. Quan vaig agafar el llibre i vaig veure que estava escrit del 1950 vaig anar a la Viquipedia a comprovar-ho, i no només m'ho a confirmar sinó que em va explicar que era un recull de contes escrits entre el 1940 i 1950.

M'agrada la ciència ficció, i aquesta generació –Ray Bradbury, Frank Herbert, Orwell- són fantàstics, i el post més que del llibre en concret el faré genèric d'aquests llibres.
Possiblement molta gent ara els llegeixi i els pugui considerar infantils, no són les grans superproduccions de ciència ficció que hi ha ara al cinema, com la versió cinematogràfica que va fer en Will Smith d'aquest llibre, i que és una versió molt però que molt lliure, a partir d'una idea bàsica del llibre, una pinzellada d'aquí i una altra d'allà munta una historia totalment diferent.
Però la seva força es a la senzillesa d'aquests llibres, però que han colpit al nostre imaginari. Llibres com aquest, "Cròniques Marcianes", "Fahrenheit 451" o "1984" han creat un món imaginari que tots coneixem però que no sabem d'on venen, perquè parles amb la gent d'aquests llibres i no els sonen de res però la idea que contenen si que ha transcendit molt més enllà. I això és molt difícil de fer!.

El llibreter de Kabul. Asne Seierstad

Tots hem vist l'Afganistan post-talibans, alliberats pel mon occidental.

Però com és realment aquest món per dins. Això es el que ens mostra l'autora, que va decidir conviure una temporada amb una familia afganesa.

La familia triada es la del llibreter Sultan Khan, "un patriota afganès i cap de familia"

Li van cremar els llibres,"primer els comunistes van cremar els meus llibres, després els mujahidins em van arrassr la botiga, finalment els talibans me'ls van tornar a cremar",

el van empresonar"Quan el van deixar anar encara estava més convençut de la seva causa: lluitaria fins el final per difondre el coneixement de la cultura i la història afganeses. Va continuar venent escrits prohibits, tant els de la guerra islàmica com els de l'oposició comunista filoxinesa, però ho va fer amb més prudència que abans."

Però sota aquesta aparença lliberal, progresista i de lluita per la cultura trobem a un patriarca dominador a un nivell que aquí seria impensable, però no és només ell, és tota la societat afganesa, de la que costarà anys i panys sortir "La Leila és una filla autèntica de la guerra civil, del govern dels mul.làs i dels talibans. Una filla del terror. Plora per dins. L'intent d'escapar, de ser autònoma , d'apendre alguna cosa ha fallat. Durant cinc anys va estar prohibit que les noies anessin a l'escola. Ara que està permés, és ella mateixa qui s'ho prohibeix"

I on al llarg del llibre anirem veient les interioritats d'aquesta societat, una realitat que coneixem però de la que ens desentenem

Comença el Supermanager!!

Aquest cap de setmana comença el Supermanager, el joc de l'ACB

I es que reconec que n'estic enganxat, a partir d'aquest cap de setmana seguiré els partits de basquet, per un cantó mirant la Penya del meu cor, i d'altra banda mirant les valoracions i estadístiques de tots els partits de la jornada.

Per aquells que no ho segueixin, es tracta de fer un equip de basquet amb els jugadors dels diferents equips de la lliga ACB, amb un pressupost inicial, i que en base al rendiment dels jugadors triats ens donarà unes valoracions i uns augments de preu dels jugadors, que anirem canviant cada setmana, buscant ser al final el manager que te el millor equip, aquell que les valoracions al llarg de la temporada han estat millors, o aquell que te mes diners, ha fet mes punts,...

I per tenir una idea del seguiment del joc dir que l'any passat va tenir mes de 300.000 equips inscrits en competició, que no vol dir 300.000 persones, ja que cada manager pot tenir tants equips com vulgui. N'hi ha que en tenen un o dos, com la Mireia, que ho fa més que res perquè ho fa tota la família –els 4 germans, amb les 3 parelles i els 2 nebots- , d'altra gent tenim 6 o 7 equips, un per cada classificació específica, i hi ha gent que no se quants equips pot tenir, moltíssims (poca confiança tenen en si mateixos!)

100

No m'hi havia fixat, però el post anterior és el que fa 99.

Hem fet 100 pots .No m'ho puc creure! Ja em va costar creure que el blog havia sobreviscut un any sencer amb certa regularitat i ara hem assolit una altra fita, mai establerta però que quan te n'adones fa il·lusió. Ja ho he comentat altres vegades però tot va començar amb la meva xafarderia innata de saber com funcionen coses noves. I així va començar Un altre invent amb la pretensió d'un blog de prova , per veure com funciona això dels blogs. Al fer l'any li vam treure el subtítol i ara simplement és un blog, un blog petit i,sense pretensions ni ambició. Sóc conscient que no és un blog que llegeixi massa gent i que mai serà un referent d'opinió, tampoc ho preteníem ,però és el nostre. Aquí hi escrivim allò que ens ve de gust, ressenyem les nostres lectures, expliquem coses que ens agraden o ens enfaden o simplement ens ve de gust que quedin escrites. Em fa il·lusió arribar al post número 100 i així ho escric, perquè en quedi constància.

El Racó del llibre

Avui a les 7 un altre programa de El Racó del llibre podeu escoltar-lo en directe

aquí o bé llegir-lo al bloc a partir de les 11:00

Rússia i els russos

Com em passa sovint quan tinc ganes d'explicar alguna cosa i tinc ganes de fer-ho bé, acabo per endarrerir-ho tant que no ho faig. Aquesta vegada sí que m'he explicat, pràcticament tant com un llibre sense fulls. Doncs res, que tenia ganes d'explicar-vos el viatge de les vacances a Rússia però com que no sé com posar-m'hi no havia fet cap post. Així doncs he optat per explicar-ho tal com raja, sense ordre ni concert.és a dir que possiblement entendreu ben poca cosa i haureu de demanar que n'aclareixi un munt, no us talleu i pregunteu tot el que vulgueu. Tampoc se si serà un post únic o ho faré per episodis, jo ara començo i vaig tirant; a veure a on arribo.

Doncs res, que aquest any passat, després de 3 anys sense coincidir ni una punyetera setmana de vacances amb en Martí ho vam aconseguir. Podríem fer una setmana junts i era qüestió de no deixar passar l'oportunitat i buscar un lloc per marxar de viatge. El temps era el que era; una setmana ,bé 8 dies si ajuntàvem el cap de setmana anterior, i havíem de buscar alguna cosa que s'adaptés a les nostres necessitats. No podia ser un viatge gaire llarg però tampoc calia quedar-se al costat de casa. En Martí feia molt temps que tenia ganes d'anar a Rússia i jo sempre feia el ronso perquè això del fred a mi no em va, però després de veure les imatges del metro de Moscou a un correu d'Internet i de comprovar que la temperatura era suportable, ens vam decidir. Amb una setmana no pots fer miracles i la qüestió era buscar la manera més fàcil i eficient de veure el màxim de coses possibles i aquesta era un viatge organitzat. Nosaltres som més d'anar per lliure i poder triar on anem i quanta estona dediquen a cada cosa però si volíem visitar Sant Petersburg i Moscou amb una setmaneta la opció d'anar com un ramat de bens era la millor.

Doncs sort que se'ns va ocórrer anar per agència perquè els russos són molt russos i per entrar al país i moure't per allà la cosa no és tant fàcil si vas sol. Resulta que per tal de poder demanar el visat ( a Madrid, res d'anar al consolat a Barcelona), has d'emplenar un munt de papers. Primer les dades típiques( nom adreça, numero de passaport...) però també volíem saber on treballàvem;l'adreça i el telèfon i una persona de contacte ,si havies estat al país abans, si hi coneixies algú, quin dia entraries i quin en sortiries, hotels on t'allotjaries i el pagament a l'avançada de l'hotel... res, tot una història. A més que vam trigar quasi dos mesos a aconseguir el visat. Això sí,una vegada el tens el passaport és la mar de mono, amb lletres on am prou feines pots entendre el teu nom però mono sí que ho és. Perquè l' idioma és un dels problemes bàsics al país; no només no entens el que diuen sinó que tampoc pots llegir el que escriuen.

Sortir de Barcelona el primer dissabte d'agost ja va ser una petita odissea, vol charter a les 10 el matí amb una companyia russa; cap problema! Fins que a mi a quarts de set se m'acudeix mirar com està el vol. I el vol no hi és! No tenim vol! L'identificador del nostre vol no pareix ni pel dret ni pel revés. Ja em veus a mi em plena crisi histèrica treien el llistat d'altres possibilitats per arribar a Sant Petersburg en cas que haguessin anul·lat al nostre vol, trucant a la família perquè vingués de seguida a buscar-nos per portar-nos a l'aeroport i arribant 3 hores abans de la sortida , no fos cas! Al final falsa alarma, teníem vol però no ben bé el nostre. Sembla ser que van ajuntar dos vols i l'identificador era de l'altre. Tot i així vam tenir sort perquè el vol que sortia darrera el nostre cap a Sant Petersburg va marxar amb 24 hores d'endarreriment!!!

Després d'arribar abans d'hora ,acabes sortint amb retard, poquet una horeta, però amb retard. L'avió rus d'última tecnologia: no-tele, no auriculars, seients on claves els genolls al passatger del davant , alhora que pràcticament et toques al cap (i jo només faig metre seixanta-cinc. Res un Tupolev- o com es digui – d'última generació. Però ja ho sabem tots, que quan marxes de vacances qualsevol cosa et va bé i vam aguantar les 5 hores de vol sense perdre la compostura o quasi. Perquè quan t'explota la crema de llet i,et surt disparada a gran velocitat i taques al senyor del costat és difícil.

Els primers problemes ja comencen quan arribes a l'aeroport on has d'omplir els papers d'immigració i no saps ni per on agafar-los. El ciríl·lic és il·legible, per ells no però per mi sí. Sort de la traducció en anglès. Però tot i així hi ha coses que no entens i descobreixes que no tens patronímic. Això sí, 5 dies després d'haver-lo buscat com un boig per poder acabar d'omplir els formularis. Una vegada papers apunt, passaport en mà a passar els controls. Russos seriosos i d'uniforme que miren els papers de dalt a baix i a tu també ( tens un mirall al darrera perquè et puguin veure de tots els perfils) i finalment t'admeten i ja estàs a territori rus i ja només et queda començar les vacances , bé i trobar la guia que amb un cartellet molt amablement t'espera a l'arribada!

Uppss! Em sembla que serà per capítols perquè porto una pàgina immensa i encara no hem arribat

El juego del angel. Carlos Ruiz Zafón

Un dels èxits dels últims temps i per tant una aposta més arriscada. Quan et decideixes a agafar un llibre que tothom ha deixat bé, sempre tens el risc d'esperar-me massa i això fa que sovint el vagis deixant de banda per por a la decepció. Aquest però m'ha agradat; fins i tot potser molt més que l'Ombra del vent. És cert que no n'esperava res i potser per això m'ha sorprès gratament. Els llibres que utilitzen els llibres i la literatura com a rerefons normalment ja m'atreuen, si a més passa en un lloc conegut encara ho tenen més fàcil.

Daniel Martín és el personatge central de l'obra, la seva vida i la seva passió per ser escriptor són les eixos centrals de la novel·la. A partir d'aquí ,Ruiz Zafón ens presenta una història de misteri, amb personatges ambigus, amb ambients obscurs , grans amors i desamors però també personatges tendres i que són un cant a tot allò bo.

Una novel·la que m'ha agradat i m'ha enganxat, ben escrita, amb una trama interessant i que es llegeix d'una forma amena i ràpida. Crec que és un bon llibre

Un mort a l’aparador. K. O. Dahl

Fa més de 15 dies que vaig acabar aquest llibre i no havia decidit a fer la ressenya perquè no tinc massa clar que posar-hi. És un llibre que vaig començar a principis d'agost i tot i que estava de vacances , he trigat més d'un mes a llegir. Es tracta d'un llibre de la sèrie del Comissari Gummarstranda. N'havia llegit un altre i em va enganxar però aquest no sé ben bé perquè però no ho ha fet. Tot i tenir totes les dosis d'intriga, personatges misteriosos , trames que s'entrecreuen.... no ho ha aconseguit.

Troben a un propietari d'una botiga d'antiguitats mort, nu i amb uns números escrits al cos a l'aparador de la seva botiga. Els sospitosos són molts: la dona molt més jove que ell que té un amant, el fill que no s'entén massa amb el pare, els germans que no poden vendre el negoci perquè ell els ho impedeix, un antic empleat enfadat i molts secrets de joventut. Tot això fa que Gummarstranda tingui un cas complicat per davant.

Estem reventats!!!

Dragon Khan- Hurakan Condor- Stampida- Furius Baco- Stampida- Hurakan Condor-El tren de la Mina- Dragon Khan- Sea Odyssey- Tutuki Splash- Furius Baco

El club Dumas. Arturo Pérez-Reverte

Aquest es un llibre del que varem saber a partir de mirar la pel.licula. Fins aquell moment no teniem llibres d'aquest autor, ja havia fet autentics best-sellers però només en teniem un, el de "La carta esférica" i tant a la Mireia com a mí se'ns havia fet una mica pesat ja que parlava molt de termes mariners, que com que no en tenim ni idea se'ns feixucs-
Però varem veure la pel.licula i la Mireia parlant a la feina un company li va dir el llibre, que era molt millor i més complert, que la pel.licula nomes agafa una part del llibre, i li va recomanar.
Dit i fet, la Mireia el va comprar i el va llegir, donant la raó al seu company. El llibre es molt millor i a més era més amé que el que haviem llegit. Com sempre fa ella, després es va comprar gairabé tota la bibliografia de l'autor; ja veurem el que en llegeix.
Tornant al que toca: llibre bé, es un llibre d'intriga amb una historia original, tocant la part diabolica que es la que surt a la pel.licula i la part "Dumas" que la pel.licula ignora; el dimoni tira molt i la peli es totalment comercial, i el llibre, no ens enganyem, també, però està més treballat

El Racó del llibre

El Racó del llibre és el nom del programa de radio que ma mare fa des de l'abril passat a Radio Dos 84, la radio local d' Hostalric. Però ara a més, és el nom del blog on cada setmana, des d'avui mateix anirà penjant tots els continguts del programa. Com us podeu imaginar es tracta d'un programa de llibres,ja veieu d'on em ve la dèria a mi, per això de la lectura. Aquest any i després de la insistència d'algun dels seus familiars ( vés a saber qui?) s'ha decidit. És que ja se sap, les mames que cada vegada són més actives i que se les convida a un programa de radio i acaben fent-ne un ! Doncs com a bona filla, i amb una mare novata en la radio i els blogs em toca fer la recomanació. Per què sí, perquè ma mare és valenta i es lia en coses amb les que jo ni somiaria i perquè el programa val la pena! Està dividit en diferents seccions i cada setmana ens apropa a un autor, hi ha ressenyes de llibres, recomanacions, notícies del món literari i la llista dels més venuts. Al final del programa fa una lectura d'un text. Aquest text pot ser extret d'un llibre o d'una aportació d'un oient ( a partir d'aquest any, també potser d'un blogger...).

Així doncs, us recomano que hi passeu a fer un cop d'ull i que si teniu alguna ressenya d'un llibre o algun text de creació pròpia, poesia, conte... que vulgueu que es llegeixi només cal que l'envieu un mail a elracodelllibre@yahoo.es . Qualsevol aportació serà benvinguda!!!

El racó del llibre

Un premi d’estiu

Fa molts dies que no rebíem cap premi i ens ha fet il·lusió. Hem triat una mica a penjar-lo perquè estic molt mandrosa i tinc vint-i-cinc mil ( ara m'he passat tres pobles) post pendents i no trobo el moment. Doncs res que encetarem vitrina -que amb el canvi de look no està posada- i passarem a repartir premis. Sí, ja ho sé, no ho deia i fa lleig no ser agraït. Qui ens ha otorgat el premi ha sigut 2rodes de Diari sobre pedals. I ara només ens queda fer el repartiment....i els guanyadors són :

Xexu i Jordi per estar tot l'agost de guàrdia i mantenir l'esperit de comentarista de blogs viu durant la letargia de les vacances.

Caprabo amb Eroski

No sé si al Sr. Caprabo ara està amb el Sr.Eroski o no, i la veritat m'hauria d'interessar ben poc . Per des que aquest dos tenen aquesta mena d'idil·li que les coses no xuten. No sé exactament com afecte això al Sr Eroski però al Sr. Caprabo ja no és el senyor d'abans . Cada vegada és menys detallista, ja no té de tot i molt ; sinó que ara no tinc tomàquet d'aquesta marca, ara haurà d'escollir una altra marca de magdalenes , que d'aquestes no en tinc. Ui, la pasta que tant t'agradava...no ja no la tindre més: però mira liquido les existències amb un tres per dos. I la cura personal! No cal ni que en parlem: lleixes mig buides o buides del tot,cues infernals a la caixa, palets pel mig, caixes sense posar a les lleixes i per terra just davant d'allà on haurien de ser, però només que mig metre més avall. No féssim l'esforç de col·locar-ho!

Resumint que cada vegada el Sr Caprabo s'assembla més al Sr. Mercadona però a preu d'or. Potser ens haurem de començar a replantejar un canvi perquè pagar el low-cost a preu de Bussines no és una bona idea,i menys amb els temps que corren.

Relats Conjunts: Dona desconeguda

L'última proposta de Relats Conjunts. Aquesta vegada he sigut breu, a veure que us sembla.

Que s'han pensat! Però que s'han cregut?! Dir-me que no a mi, la millor soprano de tots els temps. Jo que he cantat a l'Opera de Paris,a la Fenice , jo que he rebut les millors crítiques i els millors elogis. Dir-me que no a mi, a Mi! Que sóc de caràcter difícil? Jo, de caràcter difícil.! Que dotze dotzenes de roses vermelles i una ampolla de Don Perignon els dies d'assaigs és excessiu? Però qui es pensen que sóc?!!

-Roland, porta'm a l'Hotel! I sense sotracs, que se'm desfà el pentinat!

El noi del pijama de ratlles. John Boyne

El llibre que tothom recomana, parlis amb qui parlis tothom diu que està tant bé, amics, blocs, la sogra, la dentitsta,..., així que no queda més remei i l'hem de llegir.

És un llibre petitonet i sencill de llegir, explica la vida d'en Bruno, un nen fill d'alt militar alemany que ha de deixar la seva feliç vida a Berlín i anar a viure al desèrtic Out-Witch on són només ells sols, militars i gent que va vestida amb un pijama a ratlles. A partir d'aquí desenvolupa el relat, explica la història del pare militar i la familia, no tothom d'acord amb el nazisme, parla de l'holocaust, però tot des del que veu el nen protagonista i que, per la seva dolça innocència (o que es un nen malcriat i egoista com diu l'Anna de Biblosfera, per no donar altres opinions més cruels), no fereixen la sensibilitat i seguim amb el llibre sencill, tot això es dona per sobreentés, vosaltres entendreu que passa, el nen no ho enten.

No el puc titllar d'obra mestra però si dir-vos que el llegiu, si ho voleu es pot llegir en una tarda sense problemes, i no crec que ningú digui que no li ha agradat.

Brian Freeman - Acosada

Brian Freeman, Patricia Cornwell, Henning Mankell,..., tots autors que fan llibres de misteri, són bons per llegir, posen intrigues bones, narració bona i ràpida.És a dir, llibres que són agradables de llegir, et mantenen el misteri, enganxen i compleixen, tret d'exepcions que no és el cas.

Per un autor que ha fet tres llibres (i que els he llegit tots) que el posi al costat d'aquests altres autors vol dir que es bó (de fet, el seu primer llibre va tenir uns quants premis de crítica i lectors), però no deixa de ser un llibre de policies i assassins, de fet el policia és en Jonathan Stride i també la seva companya Serena Dial, protagonistes de tots els seus llibres (com fan amb Montalbano, Scarpetta, Wallander o Dalgliesh).

L'anècdota del llibre és la Noemí Alba, una noia de Barcelona que va guanyar un concurs que va fer Círculo de Lectores amb el seu segon llibre "Venganza" i que l'ha posada com una de les protagonistes del llibre, secundaria, però l'autor la va visitar i l'ha incorporada al llibre, tot un puntàs.

I les vacances què?

Fa dies que vull escriure sobre la setmaneta que vam passa a terres russes però no em decideixo. Abans de marxar em vaig endur una llibreta per anotar-ho tot: impressions, anècdotes i tot allò que fèiem i deixàvem de fer per tal de poder fer una crònica detallada però com us podeu imaginar no vaig passar del primer dia. On només vam agafar l'avió , vam arribar a Sant Petersburg i vam anar a sopar. Això sí , set pàgines, set ,de la llibreta .És petitoneta però set pàgines donen per força. Ara però, no sé com posar-m'hi. Una crònica detallada de cada dia pot ser massa, massa llarg, massa feixuc . En resum massa! Això fa que m'hagi de replantejar la manera d'abordar-ho perquè el que sí tinc clar és que després de 3 anys sense vacances , d'aquestes n'he de deixar constància.

Tinc ganes d'explicar moltes coses. Tot el que vam veure, els palaus, el metro ,les catedral ortodoxes. Que estranys que són els russos i que raro que parlen i escriuen. Com ens van posar una multa al metro de Sant Petersburg, com n'estava de farta de menjar sopa, amanida de col i un segon normalment dolent i com vam agrair la recomanació d'un self-service rus. També tenia ganes d'explicar-vos d'on venen les matriuskes i que ja no les trobo tant lletges, bé fins i tot m'agraden! Que a Sant Petersburg hi ha nits blanques i que hem passat fred, i hem anat a una missa ortodoxa i ....

Però no acabo de posar-m'hi! Seguiré intentant-t'ho!

Passeig de diumenge en un dimarts laborable

M'he despertat a quarts de set, em Martí no estava al meu costat, feia una estona que s'havia aixecat perquè se li havia acabat la son. Sentia baixet el 3/24 a la cuina i el clac-clac de la cullera picant el bol . M'he aixecat, descalça amb els ulls plens de son.

-Bon dia!

-Què fas desperta? És molt d'hora

-No tinc son. Esmorzes?

-Sí una mica.

Fem el cafè a fora el balcó, asseguts al banc. Al carrer hi ha silenci i s'hi està fresc. Passa un senyor amb un gos amic de la Bruna i la Bruna plora quan el veu passar. Després s'aixeca i s'asseu davant nostre i es posa a fer moneries.

-Vols anar a la platja?

-Bub, bub

Pantalons curts, la platja, un passeig, el sol sortint, la mar tranquil·la..... un passeig de diumenge en un dimarts laborable.

El clan del oso cavernario. Jean M. Auel

Poc puc dir d'aquest llibre, un d'aquells històrics (gairabé 30 anys), que tothom ha posat pel núvols, primer llibre d'una saga que es segueix comprant i llegint, exactament com he fet jo.

I és que havia anat a Girona per renovar carnet de conduir i DNI,- En principi en un matí s'havia de fet tot però no va ser així, pel DNIe em varen dir que hauria de tornat per la tarda. I jo sense llibre!. Així que vaig a l'Hipercor i miro que puc agafar de llibres de butxaca per passar l'estona de dinar i esperar a la Policia, donat que el diari ja el tenia rellegit i fet tots els mots encreuats mentre esperava pel carnet de conduir.

No tinc un dia inspirat mirant llibres, dubto que si un de l'Asimov, Stephen King, Ken Follett,... però no em decideixo, porto massa estona d'esperes i a més plou, estic espès com el dia; així que acabo per decidir-me per una cosa nova, que tothom deixa pel núvols i trio aquest llibre.

El començo però ,com que tenia un altre llibre ,quan torno a casa el deixo i després passen alguns altres llibres per davant, però el torno a agafar per anar de vacances ja que em serà facil portar un llibre de butxaca pel viatge.

Del llibre dir que està molt bé, enfronta dues civilitzacions, la Neanderthal i la Cromagnon, la seguretat del passat envers la necessitat del canvi i evolució, pel que puc saber molt ben documentat tot això. A vegades es passa amb la seva heroïna, el final es fa un pel llarg i a vegades no saps si ho situa a la prehistòria o ara mateix (intencionadament?), potser per fer més amè el llibre, ja que si no més val mirar un documental.

Si sou persones serioses que us agraden les biografies de persones, ben documentades, agafeu-lo. I si el teniu vist, d'aquells llibres que tothom recomana pero no us acaba de convèncer, també el podeu agafar, però no espereu el super-llibre que es diu. La gent a vegades es molt exagerada i deseguida diu que és el llibre de la seva vida; per mi, no h'hi per tant i possiblement agafi els seguents llibres però serà quan torni a trobar-me sense llibre, sense saber que vull i deixat passar un temps.

La pilona

Avui semblaré la Joana i faré la ressenya de l'excursió del dissabte el matí ( d'això fa més de tres setmanes però recupero el post on l'havia deixat abans d'anar de viatge per terres russes). Per no faltar a la veritat , excursió, excursió amb motxilla, botes i aigua no va ser; més aviat va ser un matí de turisteo. El dissabte passat al matí vam anar a la Pilona. I què és la Pilona? Doncs com el seu nom indica això una pila, un munt de ferros i formigó al mig del mar. Dit així no només sona poc interessant sinó que més aviat fa angunia i t'entra el síndrome de la consciència ecologista.

La Pilona era l'ultima base del cable aeri que unia el Turó de Can Palomeres amb la costa. Al Turó hi havia una mina de ferro i el sistema de càrrega i descarrega de material era mitjançant un aeri de més d'un quilòmetre de llarg que unia el turo amb aquesta plataforma situada mar endins. Els vaixells ,que per la seva envergadura no es podien acostar a la platja, utilitzaven aquest sistema per carregar. Aquestes mines pertanyien a una societat francesa i hi treballaven bàsicament gent vinguda de Múrcia. Va funcionar des de finals del segle dinou fins a principis del vint. Actualment l'aeri no hi és i els únics vestigis que queden d'aquesta industria són la Pilona i la mina, convertida en una de les colònies de ratpenats més grans d'Europa.

Feia molt de temps que hi volíem anar i mai no trobàvem el moment. Com puc ser una malgratenca d'adopció sense haver anat mai a la Pilona, així que la cosa ja no podia esperar més i vam decidir que d'aquest estiu no passava. Era dissabte, ens despertem d'hora sense despertador i perquè no aprofitar el matí. Fa sol, però no en excés i no fa vent, això ens assegura una mar plana. Així doncs després de fer les tasques ineludibles, treure la Bruna i esmorzar,ja ens veus vestits de turistes i cap a la platja s'ha dit. Els sistemes per arribar fins a la Pilona són diversos: nedant, amb canoa o amb patinet. Optem per anar-hi amb patinet. El noi que els lloga ve de Pineda amb tren segons ens informa el senyor de les tumbones. I si ve amb tren això vol dir que a les 10 no arriba ni per equivocació. Comencem amb retard, però qui té pressa? És dissabte.

Lloguem el patinet, ens decidim per el més lleig, però també el menys pesat;tampoc en farem gaire res del tobogan. El posem a l'aigua amb penes i treballs i enlaire.. Ens ho agafem amb calma, no sabem quan durarà la passejada però sí que serà una estoneta i hem de tornar. La veritat és que hem escollit un dia perfecte, la mar està superplana i es veu el fons. Adjuntem fotos per si algú no s'ho creu. Ens anem acostant xino-xano sense pressa, parant-nos a fer fotos, del fons, de la pilona des de llunys de Malgrat des de l'aigua. Hem d'esperar que passi el vaixell que surt de la platja i port a la gent cap a les cales i les platges properes. Quan estem apunt d'arribar ala pilona veiem que hi ha un banc de peixos a sota. Jo ja no tenia clar posar-me a l'aigua però després d'això no per equivocació. Ja ho sé sóc una poruga però mira em fa angunia. Em decideixo a pujar des del patinet estant, portar sabates per anar per l'aigua a sigut una bona idea. Amb molt de compte pujo per la part més baixa i ja està; ja sóc a dalt, sobre un pegot de formigó: ja sóc Malgratenca d'adopció!!! Torno al patinet i em Martí també hi puja. Ell. Com a malgratenc de naixement ja hi havia estat abans. Compartim la nostra "illa" només amb dos submarinistes que estan pescant al voltant. Un d' ells ens demana si el volem tornar, que només tenen una boia i que no poden tornar separats nedat: cap problema!

El noi puja i ens tornem a posar a pedalar. Durant el camí de tornada xerrem. Durant la conversa van sortint coses de la història de Malgrat. E Martí li explica què és i perquè servia la Pilona i el noi ens pregunta si coneixem on està un vaixell enfonsat. En Martí li explica la història del vaixell que durant la Guerra Civil es va enfonsar prop de la Pilona, després de ser torpedinejat per un submarí. El deixem a prop d'allà on té les coses a la sorra i nosaltres anem cap a tornar al patinet. A mig camí trobem el banc de sorra ( aquella que nosaltres recollim cada vegada que hi ha llevantada i la resta de platges es queden sense sorra) i en Martí salta de la barca per mira la fondària del lloc . No arriba ni a dos mestres i mig. Jo salto però pujo ràpid, ràpid. Em fa angunia tirar-me a l'aigua tant mar endins.

Tornem el patinet , fent un gelat al xiringuito de la platja i tornem a casa. És una sortida divertida, pots fer fotos xules si enganxes un bon dia i és una manera de no passar el matí estirat a la sorra sense fer res. A més si pugeu a la Pilona us convertiu en malgratencs d'adopció.!