Som blaus

Som blaus, però també grocs i verds i roses... tots els colors de l'arc de sant Martí i més !Ahir ens va tocar ser blaus, blau cel per ser exactes :Via lliure al món .  

Un any més hem tornat  fer història, un any més s'han proposat una " coreografia" impossible i un any més s'ha aconseguit.  Cada any em sorprenc de com  aquestes idees deliciosament esbojarrades arriben a bon port. Vaig patir per si la cadena seria una cadena  o hi hauria trams buits. L'any passat estava segura que s'havien tornat bojos  volent que fessim les ratlles de la senyera i intentant que la gent anés a on l'hi tocava. I aquest any què més ? El punter! a més de tot el kit indepe ( samarreta, gorra, aigua, estelada) aquest any el punter i pintat!!! Quina feina, calia que fossim previsors i portessin de casa el punter pintadet  o retalladet amb cartolina. Què son bojos aquests indepes? Doncs sí, i  una vegada més prova superada. La meridiana plena de colors, de punters que servien de barret, de  ventalls o  com  simples índex per assenyalar els helicopters quan passavem. Una vegada més , feina feta!

Ser a Barcelona 11 de setembre mai havia estat per nosaltres una prioritat, ni tant sols una possibilitat. L' 11 de setembre era un dia més de festa: penjaves la senyera ( quan hi pensaves) i desitjaves bona diada amb un entusiasme relatiu.  Des que tinc memòria que sóc independentista però  la celebració de l'11 de setembre  no em feia ni fu ni fa.  Arriba un moment que veus que és l´hora, que ara o mai... que la gent comença a estar farta i que tots junts podem. La manifestació del 10 de juliol va ser un punt d'inflexió, l'últim intent de la Catalunya  " asenyada" de fer-se sentir. Aquí molta gent va dir PROU.  I la quantitat d'independentistes va crèixer: els de cor, els de cap , els de butxaca, els que buscaven la dignitat... tots vam veure que era el moment i la ANC  va recollir el repte.  Per mi la manifestació del 2012 va ser la més emocionant de totes, per inesperada. Nosaltres, que no erem d'anar a manis, va decidir que aquella sí, que calia, que ja n'hi havia prou. I com nosaltres milers de persones. Tots sabiem que seriem molts, però ningú n'esperava tants i va ser un dia espectacular. Aquests darrers 4 anys hem anat a totes, totes diferents, totes especials, però cap com la del 2012.  Totes però tenen una cosa en comú i crec que ens ha de fer sentir molt orgullosos de ser com som: totes festives, totes correctes, totes sense incidents.  Aquesta és una de les coses que em fa sentir més feliç quan arribem a casa i mirem les imatges per la tele , que no  hi ha hagut incidents, que el civisme i el bon rotllo han regnat. Em fa sentir bé, feliç i esperançada perquè un país on tanta gent ,  amb visions de la vida  tant distants, amb opcions vitals i amb maneres d'entendre el món molt diferents en poguen reunir tots junts per un objectiu comú i fer-ho com un fem és garantia que  serem, i que serem bé!