Tinc ganes de fer un post sobre el tema i no sé com encarar-lo; em passa sovint, ja ho sabeu. Ahir el vespre vaig tenir una sopar amb excompanyes de facultat. Érem set i feia un any que no les veia. La setmana havia sigut durilla i agafar el cotxe un divendres a la nit amb pluja em feia molta mandra, però quan només et trobes un cop l'any no és qüestió de trobar excuses.
a set anys que vam acabar la carrera i des de llavors pràcticament no les havia vist. Entre elles les coses havien anat diferents perquè compartien pis, o v
ivien a prop i no havíem perdut el contacte. El meu cas era diferent. La veritat es que sempre ha sigut diferent: sóc las iaia del grup. Vaig començar a estudiar Història de l'art com a segona carrera per tant la meva vida era molt diferent de la seva: per elles era el primer any d'universitat, jo ja estava llicenciada. Elles eren joves i vivien la vida universitària plenament i jo treballava, estudiava i vivia amb en Martí. Però tot i així, sempre vaig tenir la sensació que tenia un grup, que formava part de les seves aventures. I ara em fa il·lusió retrobar-les, saber de la seva vida, de com els hi van les coses. És divertit haver de fer una primera ronda de torns de paraula perquè tothom pugui explicar les novetats de l'any i posar-nos al dia. Després queda temps per les xafarderies ( tot i que jo no recordo mai a ningú i em perdo la meitat de la conversa) i també pels records: qui estudiava més, qui feia una apunts millors, qui no parava de xerrar, quin professors era el més rotllo i quines assignatures les més dures...
La veritat és que retrobar-te de tant en tant amb el passat m'agrada! I ara fins l'any vinent. Sort del correu electrònic, el Messenger i ara el facebook.
Crec que és una sort això que expliques. Qui més, qui menys, troba el seu lloc en els seus anys universitaris, però el cas que expliques és diferent. Que trobessis també una gent a la segona carrera, quan el més normal és prendre-s'ho d'una altra manera, és tot un què, i una cosa que no has de deixar perdre, com veig que ja fas, encara que només sigui un cop a l'any.
ResponEliminaveig que agrada trobar al vells companys.I en uns moments revius moltes coses. Jo ja soc molt gran 77 anys. Les més sonades son una als 32 anys, un noi de la mili. Altra que desde els 16 anys no ens haviem vis i jo el vaig reconèixer. I la ùltima fa quatre dies en una visita a Mora d'Ebre.
ResponEliminaUn xicot de Reus, ara té 72 anys i que des de l'any 1957 no ens haviem vist. És un prodigi. Com un miracle. A tu no crec que de moment et passin aquestes, diria, barbaritats. Bona nit. Anton.
hi ha persones amb les que no vull perdre el contacte i aquest tipus de trobades, moltes vegades, són la única manera. Sempre però passa el que dius la primera hora i mitja és posar-se al dia.
ResponEliminaxexu:la veritat és que sí que vaig tenir sort, perquè fent una segona carrera i amb vides tant diferents es mé complicat fer companys de facultat.
ResponEliminaRebaixes:Jo segur que no reconeixeria a ningú, sóc molt despistada
Jordi: Sempre es maco mantenir el contacte amb la gent que van compartir una època amb tu, encara que sigui només per anar-nos seguint la pista. Si amés parlem d'amics , la cosa encara és molt més essencial
No dubto que amb segons quines xafarderies d'altres no et puguis posar al dia, que ja ens coneixem! jeje. Ahir em vaig trobar jo a una amb la que vaig fer l'especialitat de botànica i perque m'esperava un dels nens que sinò encara estem xerrant ara!
ResponElimina