Ja fa uns dies que hem tornat a la feina i de les vacances només en queden els records i els paisatges, molts paisatges. Deixant de banda les fotos de rigor a allò que havíem anat a veure ; en Martí es va fer un fart de parar-se als vorals de la carretera perquè jo sortís d'una revolada del cotxe càmera en mà i disparés a la babalà per poder captar el moment; d'altra banda inabastable.
Jo m'emociono quan viatjo i crec fermament que puc captar el sentiment en una foto... i després arribo a casa i veig que només el veig jo jeje
ResponEliminaPerò aquesta foto és molt bonica i ens parla de la gent que hi viuen.
ResponEliminaun dia ja explicarem la nostra teoria sobre aquestes boles...
ResponEliminaTambé n'he vist unes quantes d'aquestes bales de palla, aquests dies.
ResponEliminaUna vegada anant en cotxe per l'Empurdà, els proposava a la meva mare i a la meva tieta de parar a agafar-ne una per fer-la servir de taula. Anem a veure, Mireia, perquè estan els marits, sinò per parar i esperar a que facis la foto? Ai, que ara en Martí s'enfadarà amb mi!!!!
ResponEliminaels viatges sempre són una excelent col.lecció de moments. amb o sense fotos.
ResponEliminabentornada!
bajoqueta: jo ja fa temps que he deixat de creure, però m'ho passo bé intentant-ho.
ResponEliminaKweilan: m'agrada fer fotos a coses habituals
Jordi: explica! explica!
Xexu: i moltes altres coses, com aquell superllac que posaves al bloc. Era molt xula la foto
Joana: ja saps que va dir el profe del curs sobre les parelles i les fotos, oi?
Òscar:en el meu cas sempre és amb fotos, és inevitable