Ara feia molts mesos que no m'afegia a un Relats Conjunts i quan vaig veure la imatge vaig pensar que seguiria igual, però ahir al vespre conduint em va venir una idea i aquí ho teniu.
En un moment de lucidesa va pensar que els seus records es fonien i s'esquinçaven. Es sentia tant petita ... Una llàgrima gran i salada va rodolar-li galta avall i va somriure. La Clara ja no podia recordar ni el nom de la cruel malalatia que rebregava els seus records
Ostres, que dur, però molt impactant! M'ha agradat molt l'efecte que causa, et felicito!
ResponEliminaque dur Mireia! però m'ha agradat. Un bon relat.
ResponEliminaCurt però intens. Molt bo!
ResponEliminaM'encanta. Curt però precís...
ResponEliminaCom un llampec els teus mots! ben escrit!
ResponEliminaJoder, MIreia! M'encanta! Adoro els relats així, curts, concisos i copsadors...
ResponEliminaOstres!! Molt bo!! Dius moltíssim en poques paraules.
ResponEliminaClar, dur... i trist, però molt ben escrit.
Si el que escrius pogués fer-se o succeir en la realitat... renoi, renoi...Curt i selecte.Anton.
ResponEliminaVeure com es fonen els records; fer un reset...
ResponEliminaBona idea...
curt però contundent, com un cop, sorpresiu, sense esperar-s'ho... felicitats
ResponEliminaHa de ser molt dur adonar-se'n. Bon relat!
ResponEliminaUala! Ostres, quina idea... però és que tal qual l'he llegit, i he mirat el quadre, se m'han remogut moltes coses a dins! És trist, eral, impactant, intens... En serio, jo també et felicito molt!
ResponEliminaM'haas tocat la fibra. Preciós relat. Curt i expressiu al 100%.
ResponEliminaSalutacions
Gràcies a tots i a totes per passar
ResponElimina