diumenge, 4 d’abril de 2010

Vull apostatar

Aquest serà en un post no gens habitual al nostre bloc i ho serà per dues raons. Primera , és un post conjunt -tant en Martí com jo mateixa el signem -i segona, parlarem de coses series. Fa anys que no tenim cap relació amb l'Església ; jo sóc atea i en Martí creient no practicant però després dels esdeveniments dels últims dies tenim ganes de donar-nos de baixa, d'abandonar "aquest club" on la seva cúpula es nega a obeir les lleis terrenals .
Entenem que l'Església no és culpable del que pugui fer algun dels seus membres però sí que ho és de les decisions que es prenen una vegada assabentats del delicte. Trobem molt greu que un col·lectiu , per molta religió que sigui, estigui disposat a encobrir actes tant greus com els abusos a menors. No entenem les veus que s'aixequen en defensa del Papa. Ho sentim molt, però se'ns fa incomprensible que el representant d'una religió que promulga la bondat com estendard sigui capaç de mirar cap una altra banda quan passen coses d'aquestes. No en tenim prou amb que es prenguin accions disciplinàries internes. Els abusadors, sigui quina sigui la seva condició, haurien d'acabar davant dels tribunals i pagar per allò que han fet. Ens neguem a formar part d'una església on no es condemnim , perquè una condemna de paraula sinó es prenen mesures no val res, actes d'una violència tal. Volem que quedi clar que creiem que hi ha molta gent que forma part d'aquesta mateixa església , que sí que es mou pels principis que propugnen. Hi ha molts veritables cristians que pensen, senten i actuen tenint en compte el bé dels altres i que no ens agradaria que es poses a tothom al mateix sac.
Així doncs, encara que sigui una mesura simbòlica: APOSTATEM!

 

13 comentaris:

  1. Costa molt desapuntar-se d'aquesta secta, no et volen deixar marxar mai. La meva àvia, sempre deia que els capellans deien fes el que jo dic, però no el que jo faig. És una vergonya indignant, que el càstig sigui, un m'arrepenteixo i no tornaré a fer més, que no és una baralla de pati d'escola, i perquè no els fan el mateix que a la resta que cometen abusos a menors? No sé, la justicia divina deu de ser la hòstia! De fet, no sé si mai he cregut, però això d'apostatar ja fa temps que ho vaig mirar i costa tant!

    ResponElimina
  2. Si voleu apostatar no cal que ho feu simbòlicament, ho podeu fer de veritat. Es va a la Parròquia on un pertany i hi ha com una mena de registre i, tal com s’anoten els bateigs (sagrament pel qual un “comença” a ser cristià) doncs també s’anoten les apostasies, que seria un acte voluntari pel qual un manifesta que vol deixar de ser cristià. O sigui que dius clarament que no creus en res del que és la fe de l’Església catòlica (en aquest cas) i “t’esborren”.
    Una vegada vaig llegir, no recordo on, que unes persones de València deien que els hi havien posat bastant difícil, però imagino que no té perquè ser a tot arreu així.

    En el “Credo”, que es la “professió de fe”, es diu tot allò en que “creuen els qui creiem”... en cap lloc es diu que es tingui fe en els capellans i menys encara en aquells que avergonyeixen amb els seus actes a l’immens número de creients que no toleren de cap manera que es faci mal als essers més indefensos que són els nens.

    El propi Jesús va dir

    ** Us ho asseguro: si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Així, doncs, el qui es faci petit com aquest infant és el més important en el Regne del cel (Evangeli de Mateu, capítol 18)

    ** Alguns presentaven a Jesús uns infants perquè els imposés les mans, però els deixebles els renyaven. En veure-ho, Jesús es va indignar i els digué:
    - Deixeu que els infants vinguin a mi. No els ho impediu, perquè el Regne de Déu és dels qui són com ells. Us ho asseguro: qui no aculli el Regne de Déu com l'acull un infant, no hi entrarà pas. I els prenia en braços i els beneïa tot imposant-los les mans.
    (Evangeli de Marc, capítol 10)

    Per mi, la meva fe es basa en la paraula de Jesús, no en els fets d’uns depravats, per molt capellans que siguin.

    Fa pocs dies vaig sentir aquest símil i el vaig trobar molt encertat: “Si un arbre cau dintre d’un bosc, perquè s’ha podrit, farà molt de soroll... però en canvi, els altres centenars, milers d’arbres que creixen sans i forts, no fan cap soroll”...

    ResponElimina
  3. En la meva vida he conegut bastants capellans, mai he tingut el menor dubte de cap d’ells. Tots els que he conegut han estat bones persones, gent honesta i treballadora (molt treballadora) col•laborant directament amb institucions com Càritas, o portant la Casa de Misericòrdia de Reus (on hi pot anar la gent que no té res) visitant a malalts a residències i hospitals, persones que saben escoltar... uns més seriosos, altres més simpàtics, uns més grans, altres més joves... mai, mai, he trobat un personatge d’aquests que ara sembla que ho han tacat i embrutat tot.

    Ah!! I no ho vull negar. Si hi ha denúncies segur que són certes. No, no... No pretenc excusar a ningú. Tan sols vull dir que entre milers i milers de sacerdots bones persones i fidels a l’Evangeli, ara, les malifetes d’uns quants posen etiqueta a tots els altres? No, per mi no. En absolut.

    D’altre banda, ja que has fet aquest post. Aprofito per dir que els mitjans de comunicació s’ho estan passant pipa agafant la merda (qui hi és i no ho nego) i engegant el ventilador. Això els encanta. Que l’Església catòlica sembli una mena de club de pederastes, els hi fa molta gràcia. TV3 no fa més que dir que el Papa segueix amb la seva “tàctica del silenci” quan, precisament, fa ben poc que ha parlat de tot això... què ha de fer el Papa, parlar d’aquest tema a totes i cada una de les seves intervencions? (Algú s’ha llegit íntegre el que va dir?)

    Quan es descobreix que a un gimnàs, algun monitor ha espiat als nanos a les dutxes, o que s’ha aprofitat d’ells, jo no penso que tots els monitors de gimnàstica siguin uns pervertits. Quan a televisió s’han passat imatges d’alguna cangur maltractant nens petits als que es suposava que havia de cuidar, tampoc he pensat que totes les persones que cuiden criatures siguin dolentes. Però de gent bona i de gent dolenta n’hi ha a tot arreu... i a l’Església també (desgraciadament).

    Ara bé, la fe és una altre cosa. A mi tot això em dol molt i, evidentment, sobre tot per les víctimes, per persones innocents que van confiar qui semblava que havien de confiar i que els van fer mal... i això és molt greu... sí, em fa mal, em dol... però no em fa perdre la fe.

    Jo a la Parròquia estic amb nens i nenes... els he tingut de sis a onze anys. En tots els anys que hi porto, en diferents grups (no només els meus, vull dir) he vist passar més de 1.000 nens i nenes. No vull ni imaginar que ningú els hi fes mal... I ningú els hi farà.

    En fi, no volia parlar d’aquest tema. De fet ni per un moment m’ha passat pel cap fer-ne un post al meu blog perquè segur que hi hauria qui interpretaria que estic defensant els pederastes pel fet de pertànyer a l’Església... però mira, per no voler-ne parlar, he escrit un rotllo que no em cap en un sol comentari i l'he hagut de partir ;-)

    Amb això no pretenc en absolut fer-vos canviar d’opinió. De fet, tu mateixa dius que ets atea, o sigui que ja no ets creient... no, tan sols és una resposta (llarga) a un post. Però res més. Per tant, espero que no t’hagi molestat perquè en absolut era la meva intenció.

    ResponElimina
  4. Jo sóc creient, que vol dir que crec que la mort no és el final de res. N'estic convençut, de fet. Però això no té res a veure amb comulgar amb les idees d'una Església que, en termes generals, cada dia sento més llunyana. I al tanto, perque com diu l'Assumpta, jo també he conegut uns quants capellans que són excel·lents persones (de fet, dels altres no n'he conegut cap), així que mai no diré una paraula contra ningú de l'església... però sí contra una institució que, per la meva manera de veure-ho, cada cop s'allunya més de la majoria de la gent. No crec que Jesucrist ho hagués volgut així.

    ResponElimina
  5. Tinc amics que han decidit emprendre mesures al respecte i fer-se apostates. Sincerament, la religió no té cap mena d'influència en la meva vida, tan poca, que penso que no val ni la pena fer aquest pas. Tot el que s'hagi de condemnar, que es condemni, i que no s'amaguin coses. El mateix que passaria amb qualsevol persona que actués així. Per la resta, jo no em sento gens d'aquest club, vull dir que ni tan sols puc emprenyar-me per sentir-m'ho una cosa meva. Castic exemplar, no són ni més ni menys que ningú altre.

    ResponElimina
  6. Jo vaig intentar-ho fa uns anys, apostatar...i realment no m'ho van posar fàcil. Tan poc que al final vaig decidir que el meu temps el dedicaria a d'altres coses i no a intentar-ho... :)
    D'altra banda, tot aquest escàndol, em sap greu bàsicament per les víctimes i per la gent que té fe de debó, que treballa pels altres, i que s'ha de senitr - encerta manera - avergonyit/da de veure com la gent que haurien de representar l'exemple a seguir, es dediquin a fer i amagar coses com aquestes. Ara bé, tb estic un pèl d'acord amb el que diu l'Assumpta...hi ha alguns periodistes que, a falta d'altres temes...fan el que poden per allargar el que tenen...

    ResponElimina
  7. Jo no he intentat mai. Respecte a aquestes acusacions vaig llegint el que es publica i crec que no s'hauria de tapar perquè no tothom és igual i tapant-ho es pot arribar a la conclusió contrària.

    ResponElimina
  8. Més o menys crec que tots tenim la mateixa opinió. La major part de persones dins de l'esglesia son maquissimes persones, que fan el que s'espera d'elles o més. El problema ve de l'Esglesia com a institució, ja que tots sabem que a tot col.lectiu de gent hi haurà pomes podrides, però el que no es pot fer es amagar-les i fer veure que no ha passat res. Si una persona es culpable, el primer que hauria d'actuar seria l'esglesia, i seguidament la justicia, no pot ser que una persona cometi un delicte i se'l jutgi, i una altra en cometi 100 de greus i no es passi tota la vida a presó, si amagues i ajudes el delicte, ets complice, i això es el que està aconseguint l'esglesia amb la seva no actuació i entrega decidida.
    I amb això aconsegueixen que una minoria destrossi tota la feina de una majoria que com he dit, son maquissimes persones.

    ResponElimina
  9. Joana Quin perill , la teva àvia! Crec que el problema greu és aquest: la impunitat dels que han comès el delicte i l’encobriment de les altes instàncies. Ja n’hem parlat altres vegades d’això d’apostatar però tampoc ho hem preguntat mai. Potser aquesta vegada ens hi decidim.
    Assumpta Molestat!!!! ;) Ja saps que totes les opinions són benvingudes. Sabíem que potser seria un tema polèmic però els comentaris que s’han fet han estat correctes; que era una de les pors que teníem. A més Assumpta, les nostres opinions no difereixen massa. Quan vam escriure aquest post vam procurar ser molt respectuosos . Volíem fer palesa la nostra indignació però sense empastifar a tothom qui té relació amb l’Església. Tampoc volíem que pels actes d’una minoria semblés que tothom ho fa tot malament. Però el que més ens molesta és tot el tema del tractament del delicte. Crec que sí la cúpula de l’Església actués en aquests casos d’una forma contundent i posés en mans de la justícia a tothom qui és culpable d’un delicte, s’estalviaria les crítiques- si més no les justificades.
    Pel que dius tu, de perdre la fe no crec que L’Església tingui massa res a veure amb la fe; suposo que és quelcom que és te o no es te. Jo suposo que no n’he tingut mai però vaig trigar en adonar-me’n. Em van batejar i vaig fer la comunió perquè tocava; però per decisió meva vaig fer la comunió solemne i em vaig confirmar. Tot aquest temps però, sempre havia trobat el concepte de déu una cosa estranya i que no m’acabava d’encaixar. Suposo que em pensava que era creient perquè els principis que des de l’Església es propugnaven ja em semblaven bé, però seguia trobant l’església injusta i no veia clar si creia en déu. He trigat temps a adonar-me que sóc atea, durant molt temps m’acostava més a l’agnosticisme. Ara em moc per uns principis fonamentals i molts senzills i que suposo que comparteixo amb bona part de la humanitat: viure sense fer mal a ningú i si es pot ajudar als altres. Suposo que per això apostatar em sembla la solució més sensata.
    Ferran Tal i com ja li he dit a l’Assumpta jo no crec en res després de la mort i la idea de déu se’m fa difícil. Però sincerament no crec que el tema que ens ocupa tingui res a veure amb creients o no; més aviat té a veure amb delictes. El que volia dir en el post és que m’indigna que hi hagi delictes que quedin impunes i que tant és culpable aquell que el comet com aquell que l’encobreix. Amb això vull dir que l’Església, com a institució, està molt i molt lluny dels principis que propugna i que és culpable d’un delicte d’encobriment.

    ResponElimina
  10. Jordi Casanoves merci pel link
    XeXu Estem d’acord: és així de simple delicte=condemna. El càstig hauria de ser com el de qualsevol altre, fins aquí d’acord però crec que encara és molt més greu que això. Durant molts anys l’Església ha estat una figura de poder i autoritat i aprofitar-se d’aquestes circumstàncies encara ho fa més greu. A més, vist des del punt de vista intern- dels propis creient- em sembla que encara haurien de ser més severs amb els càstigs perquè trenquen doblement la llei: la terrenal i la religiosa. Per tant, encara em costa més entendre l’encobriment. Suposo que són totes aquestes raons les que fan que vulgui “esborrar-me” i no tenir res a veure; si a més i afegint que no sóc creient l’apostasia està servida
    La Quins tràmits vas fer, per apostatar? Estic totalment d’acord amb tu: és el que intentava explicar a la resposta a en XeXu, que el fet que es presentin com a exemples a seguir encara ho fa més greu.
    Kweilan Suposo que la millor política per tothom, inclosa l’Església, seria la transparència i el compliment de la llei.

    ResponElimina
  11. Jo no sóc creient. No estic batejat i, per tant, no puc apostatar.

    La meva àvia, que és creient, sempre m'ha dit que "crec en Déu però no en la seva Església".

    No sé ben bé si la cosa hauria de ser així, perquè tots aquests temes els miro des de bastant lluny. Ara bé, l'Església com a associació -permeteu-me el terme- ha de tenir ben clar que la gent que l'embruta no es mereix ser-hi. Aquesta gent només li regala una mala imatge que crec que no va en consonància amb la forma de fer de la majoria de practicants.

    I, com ha dit l'Assumpta, crec que la premsa s'ho està passant pipa amb el tema, perquè és un tema morbós i ben sucós.

    A la gent que ha fet aquest mal, si es demostra -com sembla que serà- que l'ha fet, no només els han de fer fora de l'Església, sinó que els han d'apartar de la civilització. Al Vaticà li tocarà netejar la seva imatge i ser "radical" amb qui ha fet aquesta malesa. I si no ho fan, i ben ràpid, només aconseguiran perdre credibilitat com a institució, i això és el pitjor que els pot passar.

    *Sànset*

    ResponElimina
  12. Sànset:<a Coincideixo plenament amb tu. Encara que noés fós des d'una perspectiva egoista , hauria d'actuar

    ResponElimina

Benvinguts a Un altre invent . Gràcies per les vostres aportacions