Venia de deixar un comentari a ca la SU sobre com ha canviat la comunicació gràcies als blogs i m'he dedicat a fer arqueologia a casa. Jo sóc de les que guardo records en caixes, i molt de tant en tant, les obro i les miro i rellegeixo coses escrites o recupero records guardats. Avui he fet una cosa similar amb el blog, m'he dedicat, no em pregunteu perquè, a repassar les entrades i comentaris d' aquest anys i m'he sorprès rellegint coses que no recordava haver publicat i altres que no recordava haver escrit.
Com que no acostumo a parlar, com fa altre gent, de sentiments o de situacions personals no havia pensat mai que aquest blog fos un blog dels anomenats 'personals' però revisant els apunts de l'any si que me n'adono, que deixant de banda les ressenyes de llibres,la resta del que explico és molt meu. Potser no és molt íntim però sí que explica molt bé ; potser massa, qui sóc i com sóc. Sempre havia pensat que el blog era un divertimento, una manera entretinguda de passar l'estona com qualsevol altre; llegir, passejar... Però revisant el que he anat escrivint, veig que poso molt de mi mateixa en cada post, de forma inconscient i sense intensió ,només amb el fet d'explicar-vos coses que m'han fet gràcia,que m'interessen, que m'han indignat o que m'han entristit. Quan escric un post no ho faig amb la consciència que algú ho llegirà, tot i que sé que es llegirà però avui per primera vegada he estat plenament conscient que no vull perdre els escrits que hi ha aquí i que m'agradaria d'aquí molts anys rellegir-los i recordar com veia el món quan estava en la trentena .
De cop i volta sento que el blog és una part de mi i que m'agradaria guardar-lo en una caixa i poder recuperar-lo sempre que vulgui.




