Records

Venia de deixar un comentari a ca la SU sobre com ha canviat la comunicació gràcies als blogs i m'he dedicat a fer arqueologia a casa. Jo sóc de les que guardo records en caixes, i molt de tant en tant, les obro i les miro i rellegeixo coses escrites o recupero records guardats. Avui he fet una cosa similar amb el blog, m'he dedicat, no em pregunteu perquè, a repassar les entrades i comentaris d' aquest anys i m'he sorprès rellegint coses que no recordava haver publicat i altres que no recordava haver escrit.

Com que no acostumo a parlar, com fa altre gent, de sentiments o de situacions personals no havia pensat mai que aquest blog fos un blog dels anomenats 'personals' però revisant els apunts de l'any si que me n'adono, que deixant de banda les ressenyes de llibres,la resta del que explico és molt meu. Potser no és molt íntim però sí que explica molt bé ; potser massa, qui sóc i com sóc. Sempre havia pensat que el blog era un divertimento, una manera entretinguda de passar l'estona com qualsevol altre; llegir, passejar... Però revisant el que he anat escrivint, veig que poso molt de mi mateixa en cada post, de forma inconscient i sense intensió ,només amb el fet d'explicar-vos coses que m'han fet gràcia,que m'interessen, que m'han indignat o que m'han entristit. Quan escric un post no ho faig amb la consciència que algú ho llegirà, tot i que sé que es llegirà però avui per primera vegada he estat plenament conscient que no vull perdre els escrits que hi ha aquí i que m'agradaria d'aquí molts anys rellegir-los i recordar com veia el món quan estava en la trentena .

De cop i volta sento que el blog és una part de mi i que m'agradaria guardar-lo en una caixa i poder recuperar-lo sempre que vulgui.

Mort i Judici. Donna Leon

Un altre cas del Commissario Brunetti. Una aposta segura , com sempre. Aquesta vegada tot comença amb l'assassinat d'un advocat en el tren de Pàdua a Venècia. Un advocat sense implicacions amb la màfia, cosa estranya a italià, sense enemics coneguts, ni negocis dubtosos, mort estil execució entre dues estacions. Com acostuma a passar la troca es va embolicant. Anem seguint l' investigació de la mà del commissario. A mesura que avança la novel·la ens fa un retrat de la Venècia i la Itàlia contemporània, una denuncia del món en què vivim. Tot i que les considero novel·les per passar l'estona , també en reconec la seva vessant "antropològica", el seu estudi d'un país i de la seva manera de viure i entendre la vida. Entre ell i Montalbano em transporten sovint a la Itàlia actual, un al nord i l'altre al sud. Ara només necessito algun detectiu, potser millor una mirada femenina, que treballi a Roma.

Tot el que queda...

Panellets 3.0

Aquest és el tercer any, i si el bloc continua, no serà el darrer que pengem un post sobre panellets. És una tradició que ens agrada i cada any repetim. Tot i que ens fa il·lusió fer i regalar panellets també és cert que fa força mandra posar-s'hi, però un cop fets fa gràcia. La recepta és la mateixa que al 2007, allà us remeto. Som poc puristes i els fem amb moniato, n'hi ha poc perquè no representa ni un 10% del total però ens agrada com queda. Aquest any com cada any en fem per regalar ( més d'un 75% del que fem són per regalar). En total hem fet 75 de pinyons, 52 d'ametlla, 51 de xocolata i 19 de coco. Fem poca varietat, perquè ens limitem als que agraden a tothom, a tothom de casa, volem dir. Aquest any he tingut una mica més de temps i els he pogut embolicar per regal, amb etiquetes amb paper transparent ( cursi , ho sé, però a mi m'agrada!). Hi haurà algú que dirà que això és molt mireia, en Martí ja ha après la frase i també ho diu...

També com cada any us deixo amb el reportatge fotogràfic.

Privilegiat. Mathew Tree

Des que escoltava les seves opinions a la "Polleguera" de L'Hora del Patí de l'Albert Om que sempre havia sentit curiositat per saber com escrivia, mai però m'havia decidit a comprar cap llibre seu. Segurament he escollit un mal llibre per començar, potser hauria d'haver començat amb un llibre més amable com ara CAT, un anglès viatge per Catalunya per veure si existeix o Contra la monarquia. Però no, he començat amb un llibre dur, tant de contingut com de forma. La veritat és que em recorda una mica a El Vigilant en el camp de sègol, potser pel personatge turmentat o potser per la manera de descriure la societat, no ho sé.

Privilegiat narra la història d'un home que és detingut per a policia per comportament sospitós. Durant l'escorcoll troben una bossa plena d'explosius i unes cartes de principis de segle XX. L' interrogatori ens portarà a conèixer la seva història i també la de l'autor de les cartes. Dues vides amb molts paral·lelismes,tot i els anys que els separen i les circumstàncies de cadascú.

Tot i que he trobat el plantejament interessant, se m'ha fet feixuc . Fa un mes que el tenia començat i no avançava. No sé si recomanar-lo o no perquè crec que no és un mal llibre, però jo no hi he entrat i em sap greu.