dissabte, 27 de gener de 2018

Homes sense dones. Haruki Murakami






Títol: Homes sense dones (Onna no inai Otokotachi)
Autor:Haruki Murakami
Traductor: Albert Nolla  Cabellos i Jordi Mas López
Editorial i any:  Empúries, 2015
Enquadernació: rústica
Idioma: català
Pàgines: 269










Finalment després de molts anys de la compra de El salze cec i la dona adormida m'he decidit amb un Murakami. Vaig comprar el llibre de contes  amb la intenció d'introduir-me d'una manera poc abrupte al seu món , però mai vaig trobar el moment. Van passar els anys i en Martí es va fer un bon lector d'aquest autor però per més llibres que hi haguessin a casa , per més bones crítiques que el llegís mai no trobava que fós el moment indicat. Dissabte passat no sabia que llegir i en Martí em va recomanar per enèsima vegada que ho intentés i aquest cop sí que era el moment. I feina feta: primer Murakami al sac.

Vaig optar, com era la primera intenció i seguint la recomanació d'en Martí per un llibre de contes, tot i que no el que havia previst fa tant de temps. Homes sense dones és un recull de contes curts on  en tots els casos les dones hi tenen un paper important: relacions de parelles, desamors, amistats, relacions laborals. Sigui quina sigui aquesta relació les dones en som el denominador comú.

Només llegir el primer conte Drive my car  em va envair una sensació de dejà vu. No sé si és una sensació només meva, però Murakami m'ha recordat a Calders i a  Auster.  Els seus relats són senzills, nets. La narrativa sembla que sigui pràcticament una descripció de fets i sentiments, com si fossin una situació objectiva. Vas avançant la lectura tranquil i sense trasbalsos fins que et pares un segon i t'adones  de la profunditat en què dibuixa els éssers humans: els seus anhels, les seves pors, les seves emocions i les seves contradiccions. A la que fas una mica més d'atenció també et sorprèn que has estat llegint sobre situacions surrealistes, emocions fora de mida  com si fossin d'allò més normal. Aquesta capacitat de fer passar per habitual l'extraordinari sempre  em deixa estorada. 

Resumint,  crec que ha estat un bon moment per llegir el llibre, l'he gaudit i segurament repetiré. No cal que el recomani perquè Murakami ja està més que recomanat.

✅✅✅✅

diumenge, 21 de gener de 2018

La piràmide de fang. Andrea Camilleri




Títol: La piràmide de fang ( La Piramide di fango)
Autor: Andrea Camilleri
Traductor: Pau Vidal
Editorial i any:  Edicions 62, 2017
Enquadernació: rústica
Idioma: català
Pàgines: 251











Per énesima vegada en aquest blog hi apareix la ressenya d'un llibre d'en Camilleri. No recordo ni on ni quan vaig descobrir el comissari Montalbano però el que sí que sé, és que  és un dels recurrents a la meva llista. No acostuma a ser a la de pendents perquè mai no passa gaire temps entre la compra i la lectura. Sempre passa davant de  molts altres. Perquè? No us ho sabria dir però m'entreté, em diverteix i m'agrada. En Camilleri escriu bé, lleuger però ben escrit. Les trames són entretingudes, amb molt d'humor i a vegades amb un toc surrealista. Tot  i que no ens movem mai del mateix territori, dels mateixos personatges i de la mateixa realitat no se'm fa gens avorrides. Camilleri  descriu a la perfecció l'entorn social  de la inexistent Vigata i fa que els personatges siguin creïbles. Alhora que ens explica una història de ficció, ens fa un retrat de la Sicília real on la màfia, la corrupció i la política tenen unes relacions , diguem-ne, peculiars.  Suposo que una altra raó per la que els Montalbano vam apareixen a casa és que Edicions 62 els va  editant quasi tots en català, i amb una bona traducció de Pau Vidal. En Camilleri és molt prolífic als seus 92 anys i sovint és complicat seguir-li al ritme. La piràmide de fang és del 2014 i ja  n'ha escrit 3 més.

En aquesta ocasió en Montalbano s'enfronta a un assassinat d'un treballador d'una constructora. El troben mort dins d'una canonada, només vestit amb la roba interior i amb un tret a l'esquena.  El mort resideix molt a prop de les obres, en un lloc apartat on hi ha poques cases. Ha fet el recorregut que el separa de casa seva amb bicicleta. Les primeres indagacions d'en Montalbano les fa a  una casa propera on unadona gran que ven queviures i menjars il·legament l'hi explica algunes xefarderies sobre la dona del moart. Sembla  que no  era l'esposa perfecte i que tot es redueix a una qüestió de banyes però, tot és el que sembla? O a Vigata sempre cal pensar una mica més enllà?

Com en cada ocasió que llegeixo un Montalbano  us el recomano. També és cert que si algú vol començar  a llegir-los crec que seria millor fer-ho cronològicament.  Tot i que cada cas és diferent i té un principi  i un final al mateix llibre, sí que és cert que els personatges van evolucionant: tant en edat, situació com caràcter.

✅✅✅✅

diumenge, 14 de gener de 2018

Els Ambaixadors. Albert Villaró



Títol: Els Ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial i any:  Ediciones Destino, 2015
Enquadernació: butxaca
Idioma: català
Pàgines: 681










Els Ambaixadors és una distòpia sobre la Catalunya de mitjans de segle XX.  Som al 1949. Catalunya és una República independent des de l'any 34 i s'està refent la Segona Guerra Mundial.  A Espanya hi governa el dictador Sanjurjo i les  seves relacions amb  Catalunya no són bones. Oficialment no s'ha signat la pau però tampoc s'està en guerra oberta. L'espionatge, els atemptats i els sabotatges són el pa de cada dia.  El govern català coneix una noticia que farà perillar la República. En aquestes circumstàncies es veu obligat  a reactivar un agent que mantenia ocult: Mossèn Farràs.

Villaró  ens  transporta a una Catalunya hipotètica plena de personatges coneguts amb biografies mig reals mig imaginaries  que  ens alguns moments de la lectura et fan dubtar. El llibres és una novel·la de ficció, una història d'espies a la catalana. El nostre Mossèn Farràs haurà d'anar a Madrid, en terra enemiga, per salvar a la República. 

És un llibre entretingut, per passar una bona estona. La història potser una mica inversemblant, però ja ho tenen les distòpies això. M'agrada especialment el tractament dels personatges reals. Els que em són més coneguts tens la curiositat de veure com els dibuixa i els transforma.

Tot i haver llegit altres llibres de l'autor que m'havien agradat quan  va guanyar el Josep Pla al 2014 no em va cridar gens l'atenció. Per casualitat aquestes festes el vaig trobar en edició butxaca i m'hi vaig decidir; no sé si va ser pel llibre, l'autor, el format o el moment històric. La qüestió és que algunes frases  posades en  boca de personatge dels mitjans de SXX no estan tant lluny de les que podem sentir ara, per tant tot i el caràcter de ficció del llibre sovint s'acosta més del que voldríem a la realitat, potser no d'obra però si de pensament.

Resumint, una lectura recomanable i entretinguda . En algun moment es fa una mica feixuga amb tants personatges però tampoc de forma excessiva

 ✅✅✅


dimarts, 2 de gener de 2018

Lectures 2017

 Fins i tot el post de les lectures va tard i no tinc clar que hi siguin totes, però millor que res... La llista no segueix cap ordre simplement els  tenia sobre la impressora  i són aquests perquè estan pendents d'endreçar... A veure si aquest any sóc capaç de recuperar l'activitat al blog ( encara que només sigui la lectora)


  • Les veus del Pamano. Jaume Cabré ( venia del 2016)
  • Un cau d'escurçons. Andrea Camilleri
  • La biblioteca dels llibres rebutjats. David Foenkinos
  • Mort mar endins. Andrea Camilleri
  • La dona que somiava mariatxis. Assumpta Mercader
  • La sergent Anna Grimm. Montse Sanjuan
  • Sortir a robar cavalls. Per Petterson
  • Herba Negra. Salvador Macip i Ricard Ruiz Garzón
  • El misteri de la senyoreta Hargreaves. Frank Baker
  • La noia d'abans. J. P. Delaney
  • El llibre dels Baltimore. Joël Dicker
  • Els ambaixadors. Albert Villaró ( en procés)

Ara que els veig tots junts, sóc conscient de que és una any de molt poca collita. Els últims anys, tot i no tenir la lecturina alta, un llibre al mes hi era; aquest  any ni això.  Conclusions de l'activitat lectora del 2017:
  • llegeixo poc
  • només llegeixo en català
  • en Camilleri és imprescindible

Potser haurem de tornar al propòsits lectors d'altres anys. A veure, un propòsit ha de ser assolible però que costi una mica. Avui estic audaç, així que m'arriscaré a posar-los per escrits:
  1. Llegir un mínim de 15 llibres.
  2. D'aquest 15,  3 que no siguin en català
  3. Tornar a fer el diari de lectures

Apa som-hi! Bones lectures i millor 2018!