Relats Conjunts. La ruta 66

 Fa segles , per ser exactes més d' un any, des del Gronxador  que no en feia cap. Així doncs, no m'ho tingueu en compte estic desentrenada de blog i de relats.

No puc més, estic rendida, completament morta, acabada, caput! De vegades tinc idees brillants amb resultats impensables. Quan ho preparava semblava tot tant fàcil, era genial, senzill, dificultat zero i ara puc morir en l’intent.  Ho havia previst tot, no calia cap preparació especial, tenia l’equip apunt... tot senzill de trobar, res de  grans desplegaments .No, aquesta vegada no, aquesta vegada  tot era un passeig  i mira’m ara. Aquí ,amb el cos baldat sense saber si sobreviure. Aquesta vegada ho prometo, ho juro si aconsegueixo arribar ho deixo per sempre, no val la pena. M’he decdedicar a altres activitats que no requereixin tants esforços i a més ni tant sols em paguen ,ho faig per gust. Per gust, però en què estava pensant?! Ho ben asseguro si no em moro en l’intent deixo la fotografia ( bé, o potser només he de pensar en posar benzina al cotxe).

Una nova proposta de Relats Conjunts

Relats conjunts. El Gronxador

Fa segles des del meu últim Relat Conjunt i  no sé que en sortirà. Sóc mala persona i aprofito el post per demanar ajuda  

El gronxador

L’herba fresca m’acarona el peu descalç mentre em bressolo. Tot i la mica de xafogor que encara fa s’hi està bé. El te gelat , el vaivé del gronxador mentre el meu peu toca un vegada i una altra l’herba... Tot i les ganes , no he llegit. El llibre reposa obert del revés sobre el gronxador al costat del peu  . El sol es va acostant a les muntanyes ràpidament. Queden pocs minuts de claror i cal aprofitar-los. Sento com pares la taula darrera meu, el dringar de coberts i gots. Quelcom ràpid, hem quedat. M’hauria d’aixecar i anar a acabar de fer el sopar però s’hi està tant bé aquí.  El sol cau ràpid i de mica en mica tot canvia de color... blaus, taronges, grocs i la mica de foscor deixa veure la lluna darrera els arbres. Baixo del gronxador amb el te a una mà i el llibre a l’altra.  Em giro per entrar a casa. Al porxo la taula és a punt, fins i tot hi has posat unes espelmes pels mosquits. Pujo descalça els escalons i noto la rugositat de la fusta a cada pas; s’ha acabat l’hora màgica, però només cal esperar a demà.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Relats conjunts: Juicy salif

 Fa molts mesos que no participava a RC i aquesta imatge m'ha cridat l'atenció. Tot i la capacitat sugeridora de la imatge, no acabo d'estar gaire inspirada ultimament però, tot i així... 

Finalment els esforços de tants anys donen els seus fruits.  Des que vaig sortir de l'Escola de disseny  que esperava el meu moment,  i  ja ha arribat. Ja no hauré des sentir-me a dir que com volia ser dissenyadora sinó tenia imaginació.  Que feia una persona com jo, tant cap quadrada, en un món com aquest. Que mai seria capaç de crear res imaginatiu i funcional alhora.  I ara, els hi passaré la mà per la cara. Els hi  recordaré les seves paraules: una per una!

Veure " la meva creació" aquí, totes ben ordenades, amb fileres perfectes. El seu cos hiperfuncional, les seves extremitats estilitzades.  El disseny genial, tant estilitzat, tant modern, i  la seva capacitat d'encongir les potes perquè el suc caigui  en el lloc just; sense embrutir gens, aprofitant fins l'última gota .En aquest magatzem  em sento millor que mai, els milers de steeljuicer que hi ha preparats per la seva comercialització fan que oblidi que el xip que porten no el vaig crear jo. Qui ho havia de dir que aquella descoberta casual al departament on es guarden els expedients X em donaria aquesta idea. Va ser tota una sort  que hagués quedat per dinar amb l'Anna  i mentre l'esperava fes la xafardera. En aquest tres mesos ningú a trobat a faltar el petit xip que hi havia a la caixa catalogada sota el nom de Replicant. Ha estat tant fàcil fer-ne còpies i incorporar-los al disseny de l'exprimidor.

M'agrada veure'ls per última vegada, quan demà al matí se'ls emportin a les botigues ja tothom els coneixerà i seré mundialment famosa. Els encàrrecs que hem tingut després de guanyar el concurs  han superat tot el que mai havia somiat .  Demà serà un gran dia.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Relats Conjunts

No sé que em passa però no hi ha maneres de fer els Relats Conjunts . Durant tot el 2010 només vaig participar en dos. I aquest any ja torno començar malament. Ja ho he dit moltes vegades que escric tal com raja i els relats conjunts no en són una excepció. El procediment és el següent : miro la imatge i hi penso alguns dies ,sense escriure res i sobretot sense llegir els vostres. La imatge em provoca una sensació, una impressió i aquesta es converteix en una història. Quan sé què vull explicar només cal asseure's davant l'ordinador i amb pocs minuts apareix un relat.

Últimament miro la imatge però la història no em ve, les imatges no en tenen cap culpa. Sóc jo, ho sé ,però em fa ràbia no poder escriure una mini- relat de tant en tant. Com que no em vull donar per vençuda i sempre penso que la musa arribarà no llegeixo els vostres per no deixar-me influir i finalment va passant el temps i ni escric ni llegeixo. Aquesta vegada em fa l'afecte que tot seguirà igual. Divendres tornant de la feina , en un semàfor em va venir una idea al cap per el relat d'aquest mes, però no sé com transcriure-la. Si fos una pel·lícula seria més fàcil, tinc la imatge al cap, com s'hauria de moure la càmera, quin flashback hi hauria i finalment com acabaria. Mentre em va venir la idea també em va venir el pensament que tots els meus relats conjunts segueixen un patró bastant similar. La gran majoria estan escrits en primera persona i només són la manifestació d'uns sentiments , d'una sensació, d'impressions. Sovint no hi ha història, no explico res, no passa gaire res... sembla que no sé escriure d'altra manera. És culpa meva, en sóc conscient, la meva manera d'escriure fa que aquest tipus de text siguin els que em surten de forma més senzilla , sense haver-me de parar a reflexionar ni fer un esforç perquè tot plegat sigui millor. Sovint em fa ràbia.

Aquesta post també ha sortit tal com raja. Miro una altra vegada la foto del relat i li dic a en Martí que fa molt de temps que no n'escric cap. Faig una cerca dins del blog per veure quan va ser l'última vegada i faig un repàs ràpid per tots els relats que he fet en aquest temps i obre el Word i en surt això!

*-*-*-*-*-*- 

Ja sé que fa molts dies i que he trigat molt a constestar, però em sap greu no fer-ho. Si encara us interessa acabo de penjar les respostes als vostres comentaris dels dos últims posts

Relats conjunts. Moai

Mirada inert, rostre estàtic, expressió tensa, muts davant qualsevol agressió, impertorbables al pas del temps.

Som els guardians. Som els protectors. Som els qui recordem. Som els qui mantenim.
 

La nostra rigidesa amaga els sons més dolços; la nostra mirada morta, les paraules més belles; el nostre rostre impertorbable ,la més gran de les emocions...

Som els qui mantenim La Paraula viva. Som els que revivin els Records. Som els guardians del So. Som els guardians. Som els protectors.

 

Qui gosarà molestar-nos?

Una altra proposta de Relats Conjunts

Relats Conjunts. Nit estelada

Les galtes vermelles , el barret enfonsat fins les orelles , el polar cordat fins a dalt i la mà enguantada a la butxaca. L'altra mà ,lliure del guant, està dins la teva; a la butxaca del teu polar. El temps és fred , el cel net i ras, ple d'estrelles i la lluna  inmensa. Hi ha  res que s'acosti més a la felicitat?

Una altra proposta de Relats Conjunts

Bratislava Christmas market

 Aquest m'ha estat especialment díficil perquè sabia quin sentiment volia posar sobre el paper i no sabia com. Segueixo igual que abans però volia participar a l'últim RC de l'any, així que no m'ho tingueu en compte.

 Bratislava Christmas market

Qualsevol que l'hagués vista de lluny hauria pensat que era una nena meravellada per les paradetes del mercat. Tot i la temperatura gèlida, caminava a poc a poc , amb passes petites, pausades...La seva mirada ho veia tot i les seva oïda ho sentia tot .Però si paraves una miqueta més d'atenció veies que tot i la seva alçada de nena d'un 7 anys, tenia quelcom diferent. No calia ser un gran observador per veure que cap adult l'acompanyava i que tot i així caminava tranquil·la , sense presses, atenta a tot. A mesura que les seves passes avançaven tot anava canviant. Cada Bones Festes pronunciat amb sinceritat, cada abraçada afectuosa a un conegut, cada persona que sense adonar-se'n taral·larejava una nadala, cada petit gest de complicitat d'una parella l'anaven inundant d'un sentiment de benestar. Tot ella s'anava omplint de mica en mica de quelcom d'inexplicable. Cadascun d'aquests gestos amables era com si encegués una petita flameta a l'interior. Aquestes flames però no romanien massa temps dins seu perquè cada vegada que escoltava una felicitació forçada, cada vegada que sentia un gruny d'un vianant molest, cada vegada que veia una mirada furtiva se n'hi apagava una. També és cert que algunes d'aquestes flametes no s'apagaven sinó que saltaven a l'espatlla d'aquell qui estava trist, o d'aquell qui es sentia sol i li xiuxiuejava quelcom reconfortant a l'oïda. Vaig estar uns llargs minuts observant-la fins que passant davant meu va marxar mercat enllà ...Quan les nostres mirades es van creuar vaig entendre el significat de l'esperit del Nadal.

Una altra proposta de Relats Conjunts

Relats Conjunts: la festa

-Hi hauria d'anar, ja m'he comprat un vestit i tot... però la veritat és que em fa com cosa. No ho sé, ja sé que és com si ens coneguéssim però no ens hem vist mai; i això també és una mica com si fossin estranys no?

-.....

-Ja ho sé, que em feia molta il·lusió i que només serà una estoneta però mira, ara m'ho estic repensant. A més i si no encaixo, i si vaig massa mudada o massa poc o no sóc el que esperaven?

-...

-Si és clar que no passa res, com que no ets tu qui hi has d'anar. Però potser arribo allà i no em faig amb ningú i em quedo sola amb un racó com una pàmfila.

-...

-No,no, hi ha gent que es coneixen, que ja s'han desvirtualitzat altres vegades. I potser hi sobraré . Ai, ajuda'm que t'he trucat perquè m'aconsellis!!!

-...

-vale, vale, no em fotis un sermó, tu ara! Ja m'arreglo i hi vaig.

-...

-T'envio un SMS per dir-te com ha anat.

Una altre proposta de Relats Conjunts

Una altra proposta de Relats Conjunts

Ara feia molts mesos que no m'afegia a un Relats Conjunts i quan vaig veure la imatge vaig pensar que seguiria igual, però ahir al vespre conduint em va venir una idea i aquí ho teniu.

En un moment de lucidesa va pensar que els seus records es fonien i s'esquinçaven. Es sentia tant petita ... Una llàgrima gran i salada va rodolar-li galta avall i va somriure. La Clara ja no podia recordar ni el nom de la  cruel malalatia que rebregava els seus records

Relats Conjunts: Tour Eiffel

Aquesta vegada he fet una mica de trampa i no és ben bé un relat sinó que he recuperat quatre ratlles que vaig escriure quan vaig ser a Paris, però és el primer que em va venir al cap quan vaig veure la imatge i no me n'he pogut estar. Això és el resum, molt resumit, de les aventures i desventures de dues estudiants de pedagogia sense peles i amb una motxilla plena de menjar de casa ( l'economia estava per terra) per poder passar una setmaneta a la ciutat de les llums.

Primera pàgina de "Le petit Prince"

Paris, mecredi 5 avril 1995

Sóc a Paris i m'acabo de comprar el llibre .

Darreres pàgines de 'Le guide du Routard: Paris'

Això és una ciutat; però no és tant grand com sembla!

Aquesta és una ciutat on gespa i ciment no colisionen, no s'enfronten, sinó que conviuen pacíficament. Aquesta harmonia entre natura i industria s'estén a l'harmonia entre cultures. Hi pots trobar gent de tots colors , llengües i pensaments. Tots conviuen, potser millor; es toleren. Cadascú segueix el seu camí, com les línees de metro que es creuen, segueixen el seu camí i només intercanvien un 'salut' entre les partes de les 'correspondances'.

Hem aconseguit veure el Louvre i el Museu d'Orsay; per fi. Avui s'ha acabat la maleïda vaga que ens va fer canviar de plans. Vistes les coses des d'ara ,encara li haurem d'agrair perquè ens ha permès veure el Museu de l'home i la Villette on m'ho he passat molt bé!

Avui és l'ultima tarda vespre que passem aquí. D'aquí a poques hores ( 14) serem a Girona; i podrem beure un molt bon cafè a qualsevol bar decent. Encara hem d'esperar 3 hores per agafar el tren i estem una mica avorrides!

D'aquí cinc anys tornarem ( al 2000) i visitarem els llocs que ens falten.La ciutat ens espera!

Una altra proposta de Relats Conjunts

Els guerres de terracota.

Si no ho faig ràpid i de seguida, després amb fa mandra, sóc un desastre! Espero que us agradi; si més no, és curta.

És una nit freda , quasi gèlida per l'època. El silenci ; total. La lluna grisa, plena, en el seu zenit sobre les muntanyes il·lumina la gran estructura d'acer i vidre que resta freda i impassible als raigs que la travessen . El terra vermell, ferrós reflexa la claror que traspassa els vidre de la cúpula i fa que la terracota prengui color i calor.

Un petit repic:

-prromp,prromp.

Un segon que s'afegeix al primer:

-promp,promp

El vidre comença a tremolar sota la vibració del so.I de cop, cents de tambors a l'únison:

-promp, promp

Uns renills de cavalls i el so de milers de llances picant el terra dur i inert. Els vidres cauen esmicolats en milers de llàgrimes.

L'exèrcit ha despertat

Una altra proposta de Relats Conjunts

Relats Conjunts: El Pelele

Em sap molt de greu però no me n'he pogut estar... Amb aquest senyor volant i rebotant és el primer que m'ha vingut al cap!

Upps,!!!

Ai!!!

Ohhh!

Deixeuuu-me baixaaaaar!!!

L'última proposta de Relats Conjunts

Els corbs II o com les històries poden ser una altra cosa

Aquesta vegada he volgut fer una prova amb el relat anterior i com que amb l'edat perdo la vergonya he acabat publicant-ho com a relats conjunts II,

Obro la finestra de bat a bat. Avui és el primer dia en moltes setmanes que surt el sol. Cal aprofitar per ventilar les habitacions abans de fer els llits. Els nens ja han esmorzat i han sortit a fora, necessiten córrer. Des de la finestra estant, els veig jugar darrera la plaça de l'església, just al costat de la tanca on comença el bosc i el rierol. S'està tant bé aquí, amb el solet a la cara, les rialles de la canalla, l'aire fred però agradable... Semblava que aquest hivern no s'acabaria mai. Potser només és una treva però s'agraeix tant.. i em mantindrà amb forces fins que la primavera arribi. Cal disfrutar el moment: solet, rialles ,xicles.. Els nens criden. Obro els ulls i el veig córrer. Corren cap a casa i assenyalen els arbres que tenen darrera. Em quedo parada mirant-los, la nena cau,però s'aixeca i segueix corrent, sense deixar de mirar enrere. Els nens estan entrant el patí, d'una revolada el meu cos ha pres la iniciativa i tanca porticons, finestra i balda. Baixo les escales corrents i els trobo allí al mig de la sala,als ulls esbatanats. Vaig a la cuina i per tota la sala comprovo que no entri ni una escletxa de llum. Torno a la sala i me'ls trobo allà, drets immòbils. La nena porta les pantalons esquinçats i un fil de sang li baixa camal avall, però un immens somriure als llavis. M'acosto i els abraço fort. Ella aixeca el cap i en mira:

-Mama, els corbs han tornat. Ara és quan entra el meu pastís d'aniversari ,oi?

Un altre invent amb la proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Els Corbs han tornat

Obro la finestra de bat a bat. Avui és el primer dia en moltes setmanes que surt el sol. Cal aprofitar per ventilar les habitacions abans de fer els llits. Els nens ja han esmorzat i han sortit a fora, necessiten córrer. Des de la finestra estant, els veig jugar darrera la plaça de l'església, just al costat de la tanca on comença el bosc i el rierol. S'està tant bé aquí, amb el solet a la cara, les rialles de la canalla, l'aire fred però agradable... Semblava que aquest hivern no s'acabaria mai. Potser només és una treva però s'agraeix tant.. i em mantindrà amb forces fins que la primavera arribi. Cal disfrutar el moment: solet, rialles ,xicles.. Els nens criden. Obro els ulls i el veig córrer. Corren cap a casa i assenyalen els arbres que tenen darrera, què passa? Em quedo paralitzada, la nena cau,però s'aixeca i segueix corrent, sense deixar de mirar enrere. Miro, però no faig res, estic aquí i crido CORRE, CORRE ! però les paraules se'm queden glaçades a la gola. Els nens estan entrant el patí, d'una revolada el meu cos ha pres la iniciativa i tanca porticons, finestra i balda. Baixo les escales corrents i els trobo allí al mig de la sala,als ulls esbatanats. Tanco la porta del carrer amb totes les baldes i baldons. Corro per tota la casa, comprovo totes les portes, totes les finestres, que no entri ni una escletxa de llum. Torno a la sala i me'ls trobo allà, drets immòbils. La nena porta les pantalons esquinçats i un fil de sang li baixa camal avall, té els ulls vermells i no deixa de sanglotar. M'acosto i els abraço fort. Ella aixeca el cap i en mira:

-Mama, els corbs han tornat. Qui morirà aquesta vegada?

L'última proposta de relats conjunts

La gran ona de kanagawa

Aquesta és l 'última proposta de relats conjunts. Aquesta vegada l'he vista, he escrit i no he esperat a tenir una idea genial que no arriba mai. Així doncs, vist, escrit i penjat. Sense reflexions, sense rètocs, sense pensar... avui estic impulsiva.

Assegut a casa, amb el seu bol d'arròs entre les mans , té la mirada perduda. Amb una mà subjecte els bastons però no es mouen. Als ull, un tel no li deixa veure la muntanya que té al davant. La muntanya font de totes les seves desgràcies. El Fuji s'alça majestuós, i la seva ombra cobreix tota la cabana. Si no hagués comés l'error de ser tant superb, de creure's invencible potser ara no es veuria així. Des que va sobreviure al naufragi que no ha sigut el mateix. Tot el poble coneix la seva història, tothom el considera un heroi, un supervivent, l'escullit. L'únic home que va sobreviure a aquell temporal. Però jo sé la veritat.

Viu permanentment enmig d'aquella tempesta. Sent la salabror als llavis,el vent al rostre i l'aigua a la cara. Els crits dels companys no deixen de sentir-se dins del seu cap; crists d'auxili, d'angoixa, últimes agonies, precs i resos .L'aigua que pica contra la barca,i a cada embranzida una nova víctima, un nou home que cau al mar i aquest, enfurismat, amb ràbia ,com si fos presa d'una set insadollable, l'engoleix i no en deixa rastre. Unes hores inacabables, lentes però vertiginoses. El mar s'arremolinava, agafava embranzida i una nova onada picava contra la barca, un cop i un altre. Els artells de les mans blancs de tanta força que calia fer per mantenir-se subjecte. La llengua valva de tant escopir aigua salada i els ulls... els ulls li feien una mal terrible . A cada nova gota salada una cremor insuportable li feia tancar-los ben fort i al final només silenci. Ell, la barca... Dos dies a la deriva, sense res per beure ni menjar; la cara cremada pel sol i aquells ulls que no veien res, no podrien reconèixer terra ferma encara que només estès a dos braçades. La por, l'angoixa i la recança. L'agror de tot el mal comès, de totes les vides segades, el remordiment de no haver fet la ofrena al Mont Fuji.

Relats Conjunts: Àngels

Aquesta vegada he sigut més ràpida i m'he enrotllat més que en la proposta anterior que em tres segons encara et sobrava temps. Apa aquí teniu l'última proposta de Relats Conjunts.

Aquesta vegada n'hem fet una de molt grossa! El Cel , contradient el que normalment es pensa, no és pas un lloc tant avorrit. Sovint des de la Terra en teniu una visió esbiaixada. Els més puritans el veuen com un lloc on hi regna el Bé Suprem i la resta de mortals sovint féu broma de lo avorrit que deu ser i de la "marxa" que en canvi hi ha a l'infern. I si voleu que us digui la veritat, no és una cosa ni l'altre. És un lloc com molts, amb els seus pros i els seus contres. Home, no és un lloc de festa i disbauxa per tampoc la bassa d'oli que des d'allà baix us penseu. Per aquí dalt, també hi ha els seus de més i de menys entre els Sants grossos, i mai més ben dit. Que si Sant Pere, el de les claus, preferiria fer una altra feina, com ara treballar en un cor. Que si entre els dos Joans hi ha confusions; no que això era per l'evangelista i jo sóc el Baptista. Aquestes petites coses que hi ha a totes les comunitats per ben avingudes que siguin. I nosaltres, els querubins de tota la vida, hem de trobar alguna cosa per entretenir-nos. Nosaltres són immortals i com a tals, el temps per nosaltres és com si no existís. I és per culpa d'això que ens hem posat en aquest embolic. Us ho explico ràpid .

Sant Pere estava al porta , com sempre. És molt complidor, ell. Estava pendent de qui entrava i sortia: tu passes, tu no;,tu hauries de passar un temps al purgatori a veure què tal. Bé ,el que fa sempre. Una mica com un porter discoteca però amb vestit llarg i barba blanca, en comptes del vestit fosc i el pinganillo a l'orella. Doncs res, un paio, un d'una ONG que tant si con no, que ell volia entrar, que li tocava que havia salvat a nos quin animalot de l'extinció;coms i això li importés molt a Sant Pere. Si està a la llista , cap a dins i sinó...Doncs res, que mentre intentava solucionar el marron que tenia; aquí ,l'àmic i jo vàrem agafar les claus del Cel i vam tancar la porta. Això la veritat, és que ho havíem fet altres vegades i no n'hi ha hagut per tant; Sant Pere agafa una emprenyada de campionat, ens agafa les claus i ens envia a volar per altres bandes. Aquesta vegada però, ens hem començat a passar les claus i han caigut abisme enllà i ara no sabem a quina part de la Terra han anat a parar. Doncs, la cosa està així. Tenim el Cel tancat, una cua de mil dimonis a la porta i nosaltres estem esperant a Déu Totpoderós que decideixi con ens castiga i ara com ara portem una eternitat esperant però la cosa pinta xunga!

Relats Conjunt: Cavall

Vigorexia, jo?- diu l'animalot.

Fa dies que hi dono voltes i la primera idea que em ve el cap quan veig aquest cavall és inflar les galtes i fer posat de culturista. Una ,que té poca imaginació. Ara per fi, ja puc anar a veure els vostres relats, que fa dies que en tinc ganes. Res doncs, una altra proposta de relats conjunts

Relats Conjunts: Dona desconeguda

L'última proposta de Relats Conjunts. Aquesta vegada he sigut breu, a veure que us sembla.

Que s'han pensat! Però que s'han cregut?! Dir-me que no a mi, la millor soprano de tots els temps. Jo que he cantat a l'Opera de Paris,a la Fenice , jo que he rebut les millors crítiques i els millors elogis. Dir-me que no a mi, a Mi! Que sóc de caràcter difícil? Jo, de caràcter difícil.! Que dotze dotzenes de roses vermelles i una ampolla de Don Perignon els dies d'assaigs és excessiu? Però qui es pensen que sóc?!!

-Roland, porta'm a l'Hotel! I sense sotracs, que se'm desfà el pentinat!

Relats conjunts: Metropolis

Porto un quart d'hora intentant penjar el post. Ja sé que és una anada d'olla, que l'he fet xerrant pel Messeguer amb la Joana i mentre escoltava a ma mare a la radio( té un programa de llibres a una emissora local) però ja que m'havia decidit ,com a mínim deixar penjar-lo no? Senyor Blogger si us plau ,ara sí.

Aquest vegada, sembla que ha anat. Doncs apa, aquí teniu un altre relat conjunt.



Zummm, zummm, zummm

- I el sofà? Què és aquest soroll? I per què estic aquí lligada!? Les llums!!!! I Ahhh que està passant....!!!
Mireia, tranquil•litza’t, respira fons, així a poc a poc. Un... dos...tres... deixa anar l’aire. Una altra vegada: un...dos...QUE PUNYETES ni dos ,ni tres ni vint-i-tres ,no em puc tranquil•litzar! Com he anat a parar aquí? .Estava asseguda al sofà fent zapping . Ara ho recordo,però segueixo sense entendre res. De mica en mica. A veure, he arribat a casa... la Bruna m’ha vingut a rebre amb salts i lladrucs.Fins aquí ,com sempre. Estava cansada; el dia a la feina ha sigut dur i m’he assegut al sofà. En Martí en ara no havia arribat , he engegat la tele. No feien res d’interessant,que estrany! He començat a passar canals, quin avorriment...
-clap:premsa rosa,
-clap.:futbol
-clap-:televenta
- clap: una peli en blanc i negre
Aquí m’he quedat, la peli em sonava, ciència-ficció en blanc i negre...AHHHHH! Sóc a la peli!!!! Com he anat a parar aquí?Bé, relaxa’t i pensa com sortir . A veure, estic lligada? No.Però aquesta llum que va amunt i avall no em convenç molt ,i si la toco i em fulmina. Es clar que estic dins del cos d’una mena d’androide, tampoc no em pot passar gran cosa, o si? No pot anar pitjor:només estic dins d’una peli i no sé com sortir. Doncs apa,posem fil a l’agulla i en marxa. Si em moro- o em cortocircuito- ja ho notaré
Frrrrrrrrrrrrr-frrrrrrrrrrrrrrrrrr
NOOOOO !!!!!!! I això moll.... perquè tinc la cara xopa, ecss Bruna perquè em llepes... Aiiii truquen a l’ intèrfon!

Escapant de la crítica

El segon dels Relats Conjunts que faig, no sigueu molt rigorosos que he anat molt de bòlit i ho he escrit en menys de mitja hora, sense revisions, retocs ni res...Per tant és molt probable que quan ho rellegeixi sigui jo qui vulgui escapar.

La Bèstia em persegueix, no em deixa la petja.,per més que corro és més ràpida que jo, s’acosta cada vegada més. Sóc molt jove per morir, tot just acabo d’emprendre el meu camí, de prendre consciència que soc un ésser únic, especial... Però la Bèstia em persegueix, he de trobar una sortida, un lloc on escapar!! N’havia sentit parlar, se’n parlava abans que jo existís, però sempre m’havia semblat una quimera, només per espantar a aquells que no eren prou agosarats. Però ara la tinc a tocar, amb la seva llengua bífida que pot escopir el verí més terrible o les paraules més dolces, les seves urpes que deixen escrit en sang el seus designis i el pitjor de tot; la capacitat d’hipnotitzar , d’aconseguir que tothom cregui , pensi i repeteixi allò que ella vol. Així és la Bèstia de la que fujo, jo , tant vulnerable.
Segueixo fugint, ja no puc més, pensava que podria evitar-la i n’he estat incapaç i ara no puc deixar de córrer buscant un lloc on fugir.... Per fi, la llum, una escletxa, un espai on saltar a una altra dimensió i perdre’m en l’oblit i poder per fi escapar de la Bèstia: LA CRÍTICA