dimecres, 28 d’octubre de 2015

Número Zero. Umberto Eco



Mirant la revista de Cercle de lectors, de fet la minirevista que queda en català (això pot servir per fer un altre post; el fet que la revista  de cosmètica sigui el doble que la de català és curiós), i veig el llibre. És de l’Umberto Eco, un autor que s’ha fet un nom, i la sinopsis és:

Una reflexió divertida i brillant sobre el paper actual de la premsa i sobre el gran tema d’actualitat: la corrupció política i econòmica que ho esquitxa tot.
En Colonna s’ha passat mitja vida fent de documentalista per a diaris i editorials i no té cap aspiració especial. Segons la seva exdona, en Colonna és un perdedor nat. Un dia, però, li fan una curiosa proposta: li ofereixen la subdirecció d’un nou diari, proper a la gent, que s’ha d’avançar als esdeveniments suposant allò que passarà. L’equip prové de redaccions diverses, de publicacions petites, que veuen l’oportunitat de fer periodisme d’investigació. Però la realitat és una altra i, contra la voluntat dels periodistes, la fantasia serà més important que el rigor. La màfia, el Vaticà, les intrigues polítiques... seran fruit de mil i una conjectures

Ajuntes l’autor i el tema i penses que podem tenir un llibre que ens pot fer passar un bona estona. Doncs va ser una decepció. Potser és que n’esperava força més, però  tot i que hi havia dues trames cap m’ha convençut. Ni la de com és crea un nou diari que tindrà una determinada visió, , tractarà uns temes i altres no  i ho farà d’una determinada manera. Res diferent del que passa realment. I una segona trama on vegada es munta una història sobre que Mussolini no és mort, i de com fuig, com es crea Gladio (xarxa anticomunista amb lligams amb la OTAN i CIA) i totes les conspiracions hagudes i per haver a Italia des`de la Segona Guerra Mundial..
Cap de les dues trames, ni la creació del diari amb la seva visió i interessos  ni la històrica que representa que investiga un dels protagonistes, m’ha enganxat.

dissabte, 24 d’octubre de 2015

Las veritat sobre el cas Harry Quebert. Joël Dicker

 Fa un parell d'anys diria es va posar bastant de moda però no em vaig decidir a comprar-lo però de tant veure'l al final ha caigut i m'ha agradat.



Marcus Goldman, jove escriptor amb un únic betseller, està en una crisi d'inspiració. Té data límit per l'entrega del seu nou llibre i  és incapaç d'escriure res. Veient-se a l'abisme busca ajuda en el seu amic i mentor, també brillant escriptor, Harry Quebert.  Durant el seu retrobament en Harry és acusat de la desaparició i mort d'una noia de 15 anys que  troben enterrada al seu jardí.  En Harry és empressonat i en Marcus comença a estirar el fil de tota la història per mirar d'esbrinar la veritat.


No es tracta de la història d'un assassinat, tot i que intentarem descobrir el culpable. No es tracta de la història d'una amistat, tot que  la relació entre els dos  amics és bàsica, No es tracta de la història de com s'escriu un llibre, tot i que coneixerem com fer.ho. No es tracta de la història d'una comunitat, tot i que acabarem coneixent el poble d'Aurora.

Es tracta de la història d'amor, d'amor  prohibit entre en Harry i la Nora, es tracta la història d'amor d'amic, entre en Marcus i ne Harry, També d'amor filial d'en Harry a en Marcus. També la història de com es construeix una persona, qui és en Marcus? I en Harry? I la Nora?  Sobretot la Nora que fa girar totes les històries. 

Un bon llibre, entretingut, amè i ben escrit que toca grans temes que són universals.

dimarts, 20 d’octubre de 2015

La noia del tren. Paula Hawkins



La Rachel agafa el tren cada dia i i observa les vides d'aquells qui veu des de la finestra: la parella jove i benavinguda, el senyor que passeja el gos... Un entreteniment la mar d'inofensiu, o no?   Entre els seus preferits hi ha   la Jess i en Jason, la parella perfecta. Un dia però, veu quelcom que la deixa parada. I ara, tot ha canviat? La Jess i en Jason no són tant perfectes?  La Rachel ha de fer com si no hagués passat res o potser cal actuar?


La noia del tren parteix d'una premisa interessant i engrescadora, el resultat però ja no és tant.  Tot  i que  la hsitòria és interessant i ens aporta els girs inesperats que cal esperar,  la escriptura no atrapa.  El llibre està escrit en diverses veus però són tant similars  unes de les altres que algun cop he hagut de retornar a l'inici de capítol per saber qui era el narrador. Masses pàgines repetitives  per fer enfasis en la psicologia del personatge principal es fan pesades i tedioses. De cop, un gir interessant a la història et torna fer entrar en la novel·la però no  dura massa i tornes a voler llegir en diagonal per avançar ràpid.

Tot i ser un llibre de fàcil lectura i per passar l'estona, m'ha decebut. No tant per la història en si, sinó perquè crec que hauria estat una bona novel·la si la qualitat de l'escriptura hagués estat milllor

dissabte, 17 d’octubre de 2015

Trobar una agulla en un paller és com trobar una formiga al mig del mar?


Qui ho diria que es pot trobar una formiga al mar. Doncs sí, es pot i a  més fa bonic.  Es tracta d'una escultura que  hi ha a  Blanes que es pot trobar a terra ferma i   a més dins de l'aigua.





Aquest és en Martí  gaudint del seu regal d'aniversari. Aquest any, el regal ha estat una mica diferent. Tenim tendència a fer regals familiar, tots plegats fem una única cosa. Aquest any ha estat un curs de submarinisme. En Martí fa temps que  en tenia ganes, fins i tot  fa un temps vam fer un bateig però no ens acabavem de decidir pel curs. Aquesta vegada però s'hi ha tirat de cap!



És el tercer  i últim cap de setmana d'inmersions i diu que ha vist peixitos, i pops, i calamars, i estrelles i bitxos molts... i que és molt xulo, i que enganxa i que quina sort que ara tindré un filó per quan hagi de fer regals i que  l'hi encanta! Es nota, oi?



diumenge, 4 d’octubre de 2015

Noves postals!


Postals fetes per aquest estiu, es nota? No havia trobat el moment de penjar-les.





Dues noves postals per  aquest inici de tardor. L'any passat ja vaig penjar  unes postals bessones .






dissabte, 12 de setembre de 2015

Som blaus

Som blaus, però també grocs i verds i roses... tots els colors de l'arc de sant Martí i més !Ahir ens va tocar ser blaus, blau cel per ser exactes :Via lliure al món .  





Un any més hem tornat  fer història, un any més s'han proposat una " coreografia" impossible i un any més s'ha aconseguit.  Cada any em sorprenc de com  aquestes idees deliciosament esbojarrades arriben a bon port. Vaig patir per si la cadena seria una cadena  o hi hauria trams buits. L'any passat estava segura que s'havien tornat bojos  volent que fessim les ratlles de la senyera i intentant que la gent anés a on l'hi tocava. I aquest any què més ? El punter! a més de tot el kit indepe ( samarreta, gorra, aigua, estelada) aquest any el punter i pintat!!! Quina feina, calia que fossim previsors i portessin de casa el punter pintadet  o retalladet amb cartolina. Què son bojos aquests indepes? Doncs sí, i  una vegada més prova superada. La meridiana plena de colors, de punters que servien de barret, de  ventalls o  com  simples índex per assenyalar els helicopters quan passavem. Una vegada més , feina feta!




Ser a Barcelona 11 de setembre mai havia estat per nosaltres una prioritat, ni tant sols una possibilitat. L' 11 de setembre era un dia més de festa: penjaves la senyera ( quan hi pensaves) i desitjaves bona diada amb un entusiasme relatiu.  Des que tinc memòria que sóc independentista però  la celebració de l'11 de setembre  no em feia ni fu ni fa.  Arriba un moment que veus que és l´hora, que ara o mai... que la gent comença a estar farta i que tots junts podem. La manifestació del 10 de juliol va ser un punt d'inflexió, l'últim intent de la Catalunya  " asenyada" de fer-se sentir. Aquí molta gent va dir PROU.  I la quantitat d'independentistes va crèixer: els de cor, els de cap , els de butxaca, els que buscaven la dignitat... tots vam veure que era el moment i la ANC  va recollir el repte.  Per mi la manifestació del 2012 va ser la més emocionant de totes, per inesperada. Nosaltres, que no erem d'anar a manis, va decidir que aquella sí, que calia, que ja n'hi havia prou. I com nosaltres milers de persones. Tots sabiem que seriem molts, però ningú n'esperava tants i va ser un dia espectacular. Aquests darrers 4 anys hem anat a totes, totes diferents, totes especials, però cap com la del 2012.  Totes però tenen una cosa en comú i crec que ens ha de fer sentir molt orgullosos de ser com som: totes festives, totes correctes, totes sense incidents.  Aquesta és una de les coses que em fa sentir més feliç quan arribem a casa i mirem les imatges per la tele , que no  hi ha hagut incidents, que el civisme i el bon rotllo han regnat. Em fa sentir bé, feliç i esperançada perquè un país on tanta gent ,  amb visions de la vida  tant distants, amb opcions vitals i amb maneres d'entendre el món molt diferents en poguen reunir tots junts per un objectiu comú i fer-ho com un fem és garantia que  serem, i que serem bé!

diumenge, 30 d’agost de 2015

Cami de Ronda


Plataner gegant que serveix com a referència  en mig de camps 
Bona vista de la costa des de dalt del Puig de Roques d' Ase

Ahir vam fer una caminada per una zona del Baix Empordà que no coneixiem.  Una ruta circular que sortia de l'entrada de Palamós, travessava camps i s'enfilava  amunt per anar a buscar la Cala El Crit i d'allà anant  fent ruta per les diverses cales  fins arribar a la Platja de la Fosca.  Ens vam ajudar d un llibre de l' Alpina i Cosetania que proposa diverses rutes pel Baix Empordà  que ens  va servir de guia.  

Cala del Crit

La caminada en ple mes d'agost és esgotadora, la calor fa estralls però les vistes són espectaculars: l'aigua netíssima i els paratges naturals valen la pena.  Una altra manera de fer " muntanyeta " aran de mar. La veritat és que hi havia moments en que feiem la nostra fila: 4 adults,  2 nens vestits amb sabates de muntanya, camelbak enmig de la sorra a 30º o més.



Ruta 



 Després de tot el passeig vam haver d'ajudar-nos d'un bon dinar ( per això la ruta circular, no apareix com a tal al mapa) per poder arribar fins al  punt de sortida amb certes garanties. 









dissabte, 29 d’agost de 2015

Sang o amor. Donna Leo

Tal i com em passa amb en Camilleri, la Donna Leon també és una de les autores que s'han anat repetint els últims temps. Són autors en actiu, amb un personatge  principal que em cau simpàtic i amb unes novel·les amb unes trames senzilletes però prou ben escrites  com per què cada llibre m'atrapi. No seran mai Nobels de literatura però sí que són perfectes per passar una estona entretinguda i molt agradable.

En aquest cas,  en nostre amic Brunetti es troba que  amb una vella coneguda la cantant d' opera Flavia Petrelli que té un acosador que l'hi envia roses grogues a cada ciutat on actua... fins ara la cosa no havia passat d'aquí però quan arriba a Venecia  tot plegat va a més.

dimarts, 25 d’agost de 2015

Homes sense dones. Haruki Murakami



El llibre és un recull de set relats, set històries diferents d’homes diferents i la seva relació amb les dones, del vidu a l’estudiant al separat... set  maneres d’enfocar la vida, les relacions de parella i la cerca de la pròpia identitat.
No cal dir que fer set relats donen l’oportunitat a l’autor de mostrar diferents registres i endinsar-te en móns diferents. Cada història és totalment nova en forma i fons, quan n’acabes una has de parar, pair-la i després podràs començar la seguent.
Un llibre fantàstic, s’ha de llegir, òbviament per qualsevol lector de Murakami.

dilluns, 24 d’agost de 2015

Els gossos poden tenir síndrome post-vacacional ?


 Tenim la Bruna amb síndrome post-vacacional : trista , apàtica, de mal rotllo. No vol xuxes, només s'anima quan  agafem la corretja  per sortir al carrer. És que després d'una setmana a la muntanya no vol tornar a la quotidianitat. Dissabte quan vam arribar no volia entrar a casa :).



video


La veritat és que nosaltres tampoc voliem tornar


dissabte, 22 d’agost de 2015

L'Hotel encantat. Wilkie Collins

 Cada autor té el seu moment.... tot va a èpoques. Coneixes un autor t'agrada i comences a llegir tot el que en trobes, després mica en mica el vas oblidant i ja no hi tornes a pensar mai més. Amb Wilkie Collins em va passar això. Fa molts anys vaig llegir-ne un parell de llibres: La dama de blanc i La pedra lunar. Em van agradar molt i després d'això : res. També ajuda que  els llibres siguin de final del SXIX i que a les llibreries no va apareixent com a novetat. 


Wilkie Collins no és un autor molt conegut però és un imprescindible per tot amant de la novel·la de misteri. El vaig descobrir per casualitat  fa molts anys i  els dos llibres que hi havia d'aquest autor a la biblioteca.  No recordo quan ni un vaig trobar un exemplar de L'hotel encantat i el vaig comprar. Feia molts dies que estava a la pila de pendents i finalment em vaig decidir. Com era d'esperar el llibre em va encantar i en un plis-plas ja va ser llegit. Els personatges de Collins acostumen a ser sempre  gent benestant de Anglaterra victoriana. La trama com és el cas, inclou una part de sobrenatural com era de costum a l'època i també una bona dosi de misteri. En aquest cas potser té més pes el fantàstic . 

Un desengany amorós, un matrimoni  malvist, la desaparició d'un guia a Venècia i una mort prematura  són ingredients que ens aporten misteri. La trama va de Londres a Venècia on els aires del canals faran que  la fantasia es magnifiqui.

En resum, un llibre que tot i els 150 anys que fa que va ser escrit es pot llegir sense por a avorrir-te.



dimarts, 18 d’agost de 2015

Tor. Tretze cases i tres morts - Carles Porta



El 1997 TV3 encarrega al periodista Carles Porta un reportatge que es va emetre al programa “30 minuts” :“Tor, la muntanya maleïda”, fet arran de la mort de Josep Montané, Sansa, cacic que va ser declarat amo únic de la muntanya de Tor l’any 1995, i  que cinc mesos més tard va ser assassinat. Fins llavors, la muntanya era propietat de la “Sociedad de condueños”, constituïda el 1896 pels veïns de les 13 cases que hi havia a Tor, i on els estatuts exigien, per ser amo, que es visqués tot l’any a Tor.
Per situar-nos, Tor toca a Andorra , entre les estacions d’esquí de Pal i Arinsal. Això fa que hi hagi interessos econòmics molt importants, tant per les perspectives de l’estació d’esquí, que permetria connectar les dues anteriorment citades, com per ser una porta d’entrada del contraban des d’Andorra. Això porta a continues demandes per obtenir la propietat de la muntanya.
Tal i com acaba el reportatge amb la declaració d’un dels advocats del protagonistes;” de vegades penso que la més desbordada imaginació d’un guionista de televisió  fent un argument dramàtic i recargolat no superaria el que, desgraciadament, a la vida real estan vivint a Tor”
El llibre narra en primera persona l’elaboració del reportatge, explicant les seves reflexions i entrevistes, descrivint els personatges de manera clara, et pots fer una imatge precisa de tots ells. De fet, mirar ara el reportatge a través de TV3 a la carta es d’allò més gratificant, ja que a part de veure el resultat d’aquest treball, veiem les pintes de la gent l’any 95, i creieu-me que Deu n’hi do.
El llibre es interessant, barreja la investigació  amb l’elaboració del reportatge. No per ser una historia real té menys força que qualsevol  d’inventada, ja que allò de que “la realitat supera la ficció” mai ha estat tant real.

dissabte, 15 d’agost de 2015

Una escletxa de llum. Andrea Camilleri

 Per énessima vegada us presento un llibre de l' Andrea Camilleri amb en Montalbano com a protagonista. Ja no sé si explicar-vos o no la trama i si dir-vos com  faig cada vegada que és un bon llibre, distret, fàcil de llegir i sense complicacions; tot i que  ben escrit i  amb un estudi de la realitat i del món de la italia contemporanea... em repetiria però és així.  Els que no n'hagueu llegit mai res i us agradi la novel·la negra us el recomano. No té res a veure amb els escriptors nòrdics, no hi ha sang i fetge  però hi ha molt de menjar... una  de les moltes debilitats de Montalbano. 

Vaaa, faig cinc cètntims de l'argument perquè no sigui dit. Com passa sovint en Salvo té més d'una cosa per resoldre entre mans: el cas oficial és un robatori de la recaptació del dia a la dona del propietari d'un supermercat i  el seu problema personal és una galerista que ha conegut fa poc... 

dimecres, 12 d’agost de 2015

El lector del tren de les 6.27h. Jean-Paul Didierlaurent

Guylain Vignolles és un home sense res d'especial però té la pitjor feina del món: alimentar  La CosaLa Cosa és la la Zestor 500: la destructora de llibres. La feina de Guylan consisteix en  fer dels llibres  que no s'han venut pasta de paper. Aquella horrible màquina no para d'exigir i de demanar més sacrificis . Per fer més soportable la feina en Guylain salva cada dia algunes pàgines soltes que l'endemà llegeix al tren a tots aquells que el vulguin escoltar. La seva vida canvia el dia que descobreix per casualitat que algú s'ha deixat un pendrive. Quan l'obre hi troba un diari  .

Un llibre diferent, només apte per amants dels llibres. Una història surealista  i diferent , amb personatges peculiars però no tant diferents de la realitat més quotidiana. Escrit d'una manera agradable, amb tocs d'humor negre però també amb un punt d'ingenuïtat. Un llibre que no és apte per tothom però que fa passar una bona estona amb una història diferent.

dilluns, 27 de juliol de 2015

La vall de Boi

Aquest estiu passarem una setmaneta a la Vall de Boí. És la segona vegada que hi anem   i per començar a tenir sensació de vacances ja  anem pensant què podem fer. Com que pel món blogaire hi ha molta gent que volta molt... potser algu de vosaltres- si és que encara queda algú que ve de tant en tant,-ens pot oferir recomanacions de coses que es puguin fer amb gos, de  llocs on menjar, visites per fer...  Ja ens direu





dissabte, 20 de juny de 2015

Jo, robot. Isaac Asimov (II)




Es la primera vegada que passa, si més no que en sigui conscient. Repetir un llibre!!

Aquest llibre ja l’havia llegit fa 7 anys, però revisant els llibres  que tenim a casa em tornava a cridar, era el que em venia de gust. Allò que vaig escriure fa temps ho subscric, i encara que quan llegeixes saps que ja ho has llegit val la pena tornar-hi. Una bona experiència.

***
Jo, robot. Isaac Asimov 

Altre cop tirant de clàssics, però no em pensava que tant!. Quan vaig agafar el llibre i vaig veure que estava escrit del 1950 vaig anar a la Viquipedia a comprovar-ho, i no només m'ho a confirmar sinó que em va explicar que era un recull de contes escrits entre el 1940 i 1950.

M'agrada la ciència ficció, i aquesta generació –Ray Bradbury, Frank Herbert, Orwell- són fantàstics, i el post més que del llibre en concret el faré genèric d'aquests llibres.
Possiblement molta gent ara els llegeixi i els pugui considerar infantils, no són les grans superproduccions de ciència ficció que hi ha ara al cinema, com la versió cinematogràfica que va fer en Will Smith d'aquest llibre, i que és una versió molt però que molt lliure, a partir d'una idea bàsica del llibre, una pinzellada d'aquí i una altra d'allà munta una historia totalment diferent.

Però la seva força es a la senzillesa d'aquests llibres, però que han colpit al nostre imaginari. Llibres com aquest, "Cròniques Marcianes", "Fahrenheit 451" o "1984" han creat un món imaginari que tots coneixem però que no sabem d'on venen, perquè parles amb la gent d'aquests llibres i no els sonen de res però la idea que contenen si que ha transcendit molt més enllà. I això és molt difícil de fer!.