diumenge, 31 d’octubre del 2010

panellets 4.0

ingredients i procés dels panellets
Com cada any ens emboliquem a fer panellets. Aquest any n'hem fet més de tres quilos i la majoria els regalem. Tots ben bonics , ben embolicats i amb el nom dels destinataris. Segurament si  només en féssim per nosaltres dos no em faríem però mira s'ha convertit en una tradició. Aquí trobareu els panellets dels altres anys i al recepta, per si algú s'hi anima. Us en deixem uns quants aquí a baix, preneu-ne alguns  i passeu una bona castanyada!
El resultat

dissabte, 30 d’octubre del 2010

Una capseta d’espígol a tres quarts de vuit. Respostes

He trigat tant a contestar els vostres comentaris al post Una capseta d'espígol a tres quarts de vuit. Acostumo a contestar els vostres comentaris als post que escric però aquesta vegada em sembla que m'he excedit i tot. Perquè fa molts dies-molts de vosaltres ja no els veuríeu- i per la llargada de la meva resposta he optat per penjar-ho com a un post independent. Moltes gràcies a tots per donar-me la vostra opinió i fer-me veure coses amb les que no m'havia fixat.

-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

    

Rita, crec que tens tota la raó. No podem esperar que vinguin de fora a cuidar la nostra llengua. Cal que siguem nosaltres qui fem el primer pas, sovint ens costa i potser no hi veiem la necessitat però jo cada vegada tinc la sensació que tot plegat comença a ser urgent i que ens hem de posar a treballar de forma activa per conservar la llengua i la seva riquesa.

Joana, no cal parlar com les padrines que encara no en tenim edat! Només no deixar d'utilitzar frases i expressions que ens són pròpies perquè ens entenguin millor. Òbviament que hi ha diferents registres. De forma col·loquial no cal que parlem com un diccionari però tampoc cal que reduïm el nostre vocabulari a la mínima expressió, ni que de cada 10 paraules, 3 siguin en castellà i dos en anglès, oi? I ja saps que jo sóc la primera a fer-ho però procuro evitar-ho tant com puc.

Potser em preocupo massa XeXu i m'alarmo sense necessitat. No em faria res que als mitjans de comunicació cadascú utilitzés el dialecte que li és propi. El que em preocupa és la pobresa de vocabulari i els errors, cada vegada més habituals, que cometen. Crec que conèixer expressions d'altres dialectes és interessant i enriquidor. El que em sembla trist és aquesta mena de simplificació de la llengua que cada vegada és més habitual.

Sóc conscient que les llengües són canviants i que això és inherent a elles i fins i tot essencial per la seva supervivència. Una llengua que no evolucioni, que no canviï ,no té futur i morirà amb el temps. El que em fa por és el sentit d'aquest canvi. La gran majoria d'expressions noves que adoptem són del castellà i tenint en compte la seva àrea d'influència i que hi ha molta gent que només parla castellà, em fa la sensació que aquest ritme, d'aquí a poc temps català i castellà seran cada vegada més semblants. Sinó procurem mantenir vives les expressions que ens són pròpies, i sempre que hem d'escollir optem per l'expressió o la paraula més propera al castellà anirem perdent més area d'influència. Potser tens raó i sóc alarmista però mira últimament tinc aquesta sensació i no m'agrada. Com li he dit a la Joana, no cal que parlem com un diccionari però tampoc que canviem la nostra manera de parlar per acostar-nos a un català més fàcil per als castellanoparlants.

A diferència de tu , Josep Lluís he tingut la sort de fer bona part de la meva educació en català i tot i que vaig aprendre a llegir amb el "mi mama me mima", al cap de poc temps ja vaig poder estudiar integrament en català. Però fins i tot aquells que ho hem tingut fàcil sovint no plantem prou cara ni defensem la nostra llengua com caldria.

Rits vaig llegir el teu post sobre el llibre de cuina i , tal com ja he dit a en XeXu, sóc conscient que la llengua evoluciona però el que em preocupa és cap a on. Si tots els canvis de vocabulari i d'expressions els fem perquè siguin més similars al castellà al final que passarà? Potser a ningú no li caldrà entendre al català perquè serà tant semblant al castellà que quedarà assimilada . Possiblement plantejat així sigui una exageració però tinc la sensació que anem una mica cap aquí.

Tens raó quan dius que cada vegada utilitzem menys paraules, economitzem amb una cosa tant important com l'expressió. Tot i que hi ha moltes paraules que tenen significats propers, no són exactament el mateix. És el que passava quan deia que ja no diferencio entre capsa i caixa. Ja sé que si dic una paraula o altra tothom m'entén però estic perdent part del seu significat.

El tema de l'hora en català em sulfura però constato que no sóc l'única que hi té problemes, oi Carme?Fa un temps que m'he proposat no fer el canvi, qui vulgui que n'aprengui. El meu cap se'n riu de mi i em diu unes hores estranyes! Jo vull que el català canviï, evolucioni i creixi però em fa l'efecte que només l'estem assimilant al castellà i que només canvia adoptant expressions castellanes, que ja està bé que alguna ens arribi, només faltaria. Però tantes...

Marta a mi m'agrada que facis servir paraules que són pròpies del teu territori. Està molt bé que cadascú de nosaltres parli com es parla al lloc on viu. Això enriqueix i fa créixer els nostres coneixements. M'agrada molt sentir parlar amb expressions i accents de totes bandes. Per conservar i tornar a utilitzar aquelles paraules que amb el temps havia perdut és pel que vaig engegar la secció paraules encantades del blog.

Màgia ,l'esperança no la perdem pas, crec que som molts que volem el mateix; però de vegades no veig clar que ho aconseguim

dimecres, 27 d’octubre del 2010

L’assassinat de Roger Ackroyd. Agatha Christie.

Aquest post el vaig publicar el diumenge 24, però després vaig preferir alterar-ne l'ordre amb l'anterior, tot i que ja hi havia un comentari.
----------------------------------------------------


Sembla que estic tornant uns anys enrere rellegint llibres de' Agatha Christie, però mireu em venen de gust. Aquest era una edició de Molino escrita en català, pèssima! Plena de males traduccions i de paraules incorrecte però en aquell moment, 1985, aconseguit llegir llibre en català era tot un èxit, encara que la traducció fos dolenta. Llegint aquest llibre veig que hi ha coses que no han canviat, o potser sí. Van canviar i ara estem tornant enrere. Torno a trobar errades greus en llibres acabats de traduir i aquest era un fet que em pensava que ja teníem superat. A mitja setmana vaig penjar aquest post en un atac d'indignació però un dia hauria de fer un post amb més calma sobre el tema, perquè la televisió no és l'únic espai on el català està perdent la partida. Ho deixo aquí i miraré de parlar-me més endavant.


Tornem al llibre. Un emmetzinament ,un xantatge, un suïcidi i un assassinat són el punt de partida. El metge de poble, el doctor Sheppard ( res a veure amb el Shepard de Lost) es troba que el seu amic Roger Ackroyd ha mort apunyalat al seu despatx poc després que estès apunt d'explicar-li qui era el xantatgista que va provocar el suïcida de la Sra. Ferrars després que aquesta emmetzinés al seu marit. La bona sort, fa que Hercule Poirot decidís retirar-se al costat de la cas del Doctor i que estigui disposat a acceptar aquest embolicat cas.

Com sempre, intrigués, enganys i mentides. Poirot i la seva estranya manera de fer acaben amb un final inesperat.

diumenge, 24 d’octubre del 2010

Una capseta d’espígol a tres quarts de vuit

Fa temps que tinc aquesta sensació de pèrdua, que estem perdent la batalla i que no ens adonem de com d'important n'és. Recordo situacions que em van fer prendre consciència que el català no era una llengua com qualsevol. No perquè fos ni millor ,ni pitjor sinó perquè era tractada amb menyspreu per gent que viu en la seva àrea d'influència. Recordo perfectament el dia que vaig decidir que jo no canviava més de llengua quan el que s'adrecés a mi visqués a qui; que jo parlo català i no tinc perquè avergonyir-me. Perquè aquestes van les paraules que un adult va dir a una nena que venia números pel viatge de 8è. Que era una mal educada i que m'hauria de fer vergonya preguntar-li en català si volia un número. Mai més! Ha passat algunes vegades, però poques. Jo parlo en català i a quin no li agradi que s'hi posi fulles.

No en tinc cap d'espígol
Sempre he sentit el català com part de mi, de la meva manera de ser, d'entendre el món, de veure'l i de viure'l. Potser per això em sap tant greu quan veig com el maltractem. Ja no parlo dels atacs que ens venen de fora, sinó de com els mateixos catalanoparlants, ens justifiquem, mirem de fer una català més fàcil perquè tothom ens entengui i anem perdent riquesa de vocabulari a mesura que passa el temps. Cadascú de nosaltres posen el nostre granet de sorra; però les institucions no tinc tant clar que facin el mateix. L'altre dia vaig fer un post molt indignada amb la política lingüística de TV3. No sé fins a quin punt és una cosa pensada i decidida però sigui com sigui, tinc la sensació , i no sóc l'única ,que cada vegada parlen pitjor. Els llibres estan mal traduïts, algunes biblioteques compren més llibres en castellà que en català. Aquests canvis en el món de la comunicació ens afecten a tots. Miro de parlar un català mitjanament correcte però cada vegada se'm fa més difícil. A mesura que vas sentint expressions, paraules que són incorrectes de manera habitual ja t0hi acostumes i arriba un punt que no saps quina és la correcte. De la mateixa manera que fa uns anys vaig aconseguir canviar el "bocadillo" per l'entrepà, cada vegada em "lio" més que m'embolico, ja no distingeixo entre capsa i caixa . Aquesta em sembla a mi que és una situació bastant habitual i que no només em passa a mi.

Crec fermament en que les llengües són canviants, i que han d'evolucionar però no tinc clar que la manera sigui aquesta. Utilitzant sempre les expressions més properes a altres llengües perdem un munt de paraules que eren més exactes i sovint més boniques. Perquè hem hagut de deixar de dir a l'espígol, espígol per anomenar-lo lavanda? Perquè em regalen una caixa de bombons en comptes de la capsa de tota la vida? Perquè no puc quedar a tres quarts de vuit i ho he de fer a les nou menys quart? No creieu que això només fa que cada vegada la nostra llengua , ja prou maltractada, es vagi fent petita, petita i vagi quedant pobra, pobra fins que un dia ens adonarem que l'hem volgut fer tant fàcil, l'hem adaptada tant perquè tothom l'entengui que ja no pot dir tot el que volen dir i llavors ja no hi podrem fer res.    

dimecres, 20 d’octubre del 2010

Col·lecciono

La meva col·lecció de clips
Col·leccioneu, apiloneu, patiu la sindrome de diògenes o sou dels que llenceu

dilluns, 18 d’octubre del 2010

INDIGNADA! Sí ,en majúscules i exclamació.

Estic indignada, emprenyada i dolguda. TV3, la nostra, o això diuen, acaba d'oferir-nos un interessant reportatge sobre la FACHADA del Molino. Que cal apropar el llenguatge televisió a la gent de carrer ho entenc, però es que jo no sóc gent "normal" , és que de passar-me les noticies mossegant-me la llengua per no fer baixar tots els sants dels cel amb el meus renecs. Si TV3 havia estat una eina normalitzadora bàsica, què estan fent ara? No ho entenc, i em dol. Em sap greu com maltracten la nostra llengua. Com utilitzen expressions que sovint dubto sinó són traduccions del castellà. Puc entendre que en un debat, tertúlia o qualsevol altre programa on no hi ha un guió preparat t'utilitzin segons quines paraules; però a les notícies. Què hi ha més guionitzat que les notícies!

Estic convençuda que els meus textos estan plens d'errades però no és per falta d'interès, sinó de coneixement ;però jo no tinc correctors, només el sr. Word i tots sabem com funciona. Quina excusa tenen ells?

Matí d'octubre

Ara que la Bruna ja està recuperada i que podem tornar a passejar per la platja a primeríssima hora del matí, fa fred. Em sembla que la tardor ja arribat i jo amb el canvi d'armari per fer encara. Suposo que no sóc l'única, no?

dimecres, 13 d’octubre del 2010

Sota la pell. Llorenç Capdevila

 Advertiment: Per error vaig canviar el nom de l'autor del llibre en el títol i en comptes d'escriure Capdevila, vaig escriure Vilallonga. Ho sento, aquesta errada meva ha generat confusions. Res té a veure aquest autor amb el que va escriure Bearn.

--------------------------------------------------------


Una novel·la i un autor dels que no havia sentit parlar mai. Cercle de lectors oferia un 2X1 juntament amb la d'en Pol Marsà i m'hi vaig animar.

Pau Perellós, escriptor frustrat acabat de divorciar, viu una vida de desordre i caos enmig d'una gran depressió. Amics i metge li recomanen que surti i que conegui gent nova. El dia que es decideix a intentar-ho acabava conduint sol a altes hores de la nit i buscant els serveis d'una prostituta que té una gran semblança amb la seva ex-dona. Passen els dies i Pau és incapaç d'oblidar la Natasha, la prostituta, i decideix sortir a buscar-la. No la troba i els pocs dies descobreix que la policia la va trobar estrangulada i que ningú coneix qui és. Pau la reconeix per un tatuatge ben especial que lluïa al braç. És aquest el punt de partida de la novel·la. Pau s'embranca en una recerca folla per conèixer qui va assassinar a Natasha .

Llorenç Capdevila ens explica aquesta història de recerca d'en Pau, però també la seva evolució emocional així com la història de Natasha. A mesura que Pau va furgant més en els baixos fons de prostitució i la droga;la vida de Natasha se'ns va fent més coneguda. L'autor desenvolupa una novel·la senzilla, sense complicacions ni girs inesperats. Curta i fàcil de llegir proporciona unes hores de lectura pe passar l'estona.

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Paraules encantades V:enrevessat

Fa un mes em vaig comprometre a fer una paraula encantada cada dia 11. Un error, segurament! M'he embolicat a fer una cosa que ara no sé com estructurar. Un dia fa temps, vaig decidir posar un adjectiu a un seguit de paraules que m'agradaven. Aquí en teniu la prova del delicte.

Sovint utilitzo paraules que m'agraden. Ho faig sense voler; acostumen a ser paraules amb ressò a infantesa, tendres com bons records.... Quan les acabes de dir ,et queda un regust dolç a la boca i et ve de gust repetir-les en veu alta. No passa sovint, però quan succeeix la paraula m'acompanya alguns dies, potser fins i tot setmanes. De tant en tant ,em ve al cap i penso en com n'és de bonica i com pot ser que l'utilitzi tant poc. Amb els dies però, es va difuminant i va sorgint menys sovint. Es va fonent , es fa petita, petita fins a desaparèixer.
Potser quan em torni a passar, quan de cop m'apareixi una paraula d'aquestes; una paraula encantada, l'escriure al blog, per no oblidar-la .Algunes d'elles segurament no són correctes i moltes no recordo haver-les vistes escrites mai, però m'és igual. No vull que es perdin i caiguin el l'oblit, que es facin invisibles i desapareixien perquè potser, algunes d'elles no les retrobaré mai.


Ja en vaig escriure algunes però vaig deixar-les de banda i el dia 11 de setembre vaig decidir recuperar-les. No espereu paraules estranyes, ni genials. Només paraules que m'agraden i utilitzava o utilitzo però menys del que voldria. La paraula d'avui la vaig veure fa uns dies a Terra de llibres i vaig pensar que seria una bona paraula en què començar. Perquè tot plegat, aquest invent que faig és una mica enrevessat.

 
enrevessat -ada

adj. [LC] Que presenta complicacions, dificultats, embulls, que en fan difícil la comprensió, la solució.

 

Aquesta és una paraula que utilitzava bastant en el llenguatge oral però que pràcticament no havia escrit mai. Sovint , quan escric, em decanto més per embolicat, complicat... fins i tot pel barbarisme liat. Però perquè? No ho sé, enrevessat és una maca, està dins del meu vocabulari conegut i utilitzat.. Potser perquè és dificil d'escriure? Potser. Potser perquè sovint quan utilitzo paraules d'aquestes la gent em mira estrany i diuen que parlo "raro", sobretot a la feina !?



Totes les definicions, sinó s'indica al contrari són copiades del Diccionari de l'Institut d'estudis Catalans

 

diumenge, 10 d’octubre del 2010

Ahir o abans i tot

Mirar post antics és una mica com agafar l'àlbum de fotos i anar a munt i avall recordant moments i deixant anar somriures.


( Obro parèntsis, no venia a tomb però a vegades se m'escapen coses. Perquè només fotografiem els moments alegres de la vida? Suposo que són els que volem recordar. Sembla mentida com utilitzem de manera diferent les eines d'expressió que tenim. La majoria de nosaltres utilitzem l'escriptura per tot, compartir i guardar els bons moments, descaboriar-nos quan hi ha quelcom que ens atabala. Compartir la nostra joia, per també la nostra tristor , les enrabiades... Sovint utilitzem l'escriptura com a eina terapèutica. No cal que siguem escriptors per utilitzar la lletra. Amb la fotografia no passa el mateix. Només l'utilitzem per immortalitzar bellesa, joia o sovint per exemplificar quelcom que expliquem. Gairebé ningú dels que no sent fotògrafs portem la càmera sempre a sobre, utilitzem les imatges per exterioritzar el nostre malestar. Suposo que perquè es tracta d'un mitjà que no dominem, però també perquè ni tant sols ens ho hem plantejat. Tanco parèntesis).  

Aquesta retrospectiva de post és una mica deguda al post d'ahir de l'Assumpta i que fa dies que em pregunto qui ve a visitar-nos des de Sant Antonio Texas des de Vila Galícia. Voltant per d'informació del Analitics, de tant en tant em dona, he anat a parar al post més llegits i d'aquí allà i d'allà a més enllà... fins que he acabat rellegint post i comentaris ,amb el somriure tonto a la cara. Últimament no estic molt activa a la blogosfera i algun d'aquest dies que em fa mandra, m'he preguntat fins quan durarà el blog. Avui, després de rellegir coses velles crec que encara en te per una mica, m'agraden els records que hi he trobat.

dissabte, 9 d’octubre del 2010

Barcelona compte enrere. Pol Marsà

És un llibre que no hagués comprat mai sinó hagués estat per la ressenya a Terra de llibres. Sé que és un estereotip, però els autors mediàtics em fan mandra. Segurament em perdo més d'un bon llibre però mira, coses que passen. En aquest cas, la ressenya em va cridar a l'atenció i aquí el teniu.

Hotel Ars. Terrassa. Primera hora del matí. Dos suïcides es troben. Mateix lloc, mateix dia. Dues històries.


Aquest seria el resum ràpid de com s'inicia la història de l'Arnau i en Roger. Pol Marsà d'una forma àgil i ràpida ens introdueix els dos personatges i ens va portant de bracet perquè coneguem quins circumstàncies els han conduit fins a una situació tant extrema. És una novel·la amb un inici contundent. Passa bé, és llegeix ràpid i és entretinguda. Potser un pèl massa previsible pel meu gust però es deixa llegir. El final també m'ha agradat molt: exactament les últimes 13 línees ( ei! Que ningú la comenci pel final, eh?)

dimarts, 5 d’octubre del 2010

Cita con la muerte. Agatha Christie

Feia anys i panys que no llegia res de l'Agatha Christie. Quan era petita, amb dotze o tretze anys, me'n vaig llegir la tota la col·lecció de Molino ( aquells blancs de butxaca). Us en poso la imatge. En un juliol me'ls vaig llegir pràcticament tots. Eren d'una companya de feina de la meva mare i me'ls anava canviant a mesura que els llegia. Sempre m'han agradat els llibres on hi ha algun misteri per descobrir i els de l'Agatha Christie eren l'evolució natural després de llegir els de l'Enid Blyton o els dels Hollister. Feia temps que no pensava en aquests llibres ...

No sé si cal que expliqui com acostumen a ser els llibres de l'Agatha Christie. Hi ha algú que no n'hagi llegit mai cap? Potser sí, però com a mínim segur que alguna de les moltes pel·lícules o sèries que se n'han fet haureu vist. Aquest és un cas de Hercule Poirot ( a mi sempre em ve el cap d'imatge de Peter Ustinov, no hi puc fer més). Una mare despòtica i dominadora mort en una visita a la ciutat de Petra. El que semblava una mort natural va agafant un caire diferent. Tots els seus fills, víctimes del seu caràcter, l'acompanyaven en el viatge. Serà un assassinat? I si ho és, qui serà l'assassí? Com sempre, el nostre modest Poirot acabarà descobrint el culpable.

els clàssics
Escrivint aquest post m'ha passat una cosa curiosa que em passa poques vegades. He tingut un record olfactiu. En mi són més habituals els records en imatges i sensacions, fins i tot els records auditius però poques vegades sento una olor que no hi és. És una sensació estranya, de les que fa una mica de por. Ha estat buscant les imatges dels llibres de Molino, quan Sant Google m'ha ensenyat les imatges... de cop he tornat a sentir l'olor de paper vell, grogós... que feien aquells llibres . Us ha passat alguna vegada, o sóc rara?