dijous, 5 de febrer de 2009

crisis

Avui estic trista, possiblement em penediré d'haver escrit aquest post. Ja sabeu que el blog no acostumo a parlar de coses massa personals, però avui necessito escriure-ho. Allà on treballo és una empresa petita i no tenim departament de recursos humans. Així doncs ,cada vegada que necessitem contractar algú per un equip de treball és el cap de l'equip qui ho fa. Pel tipus de feina que fem , hi ha molta mobilitat i cada any a principis d'any hi ha períodes de contractació. La setmana passada va plegar una persona del meu equip i necessitava amb urgència suplir-lo. Així doncs, vaig fer el que acostumo fer en aquests casos i vaig posar un anunci a la Borsa de treball de la universitat. No és la primera vegada que ho faig i normalment trigues un quants dies a tenir prou gent per poder fer entrevistes. Nosaltres no oferim ni un gran sou i una gran feina, és un contracte acceptable però no per cridar a grans masses. El divendres vaig posar l'anunci i el dilluns a primera hora ja tenia prou candidats com per poder engegar el procés de selecció. El dimarts ja s'havien duplicat el nombre de candidats i entre ahir i avui n'han arribat un quants més. Suposo que la crisis es nota i que la gent necessita treballar.


El dimarts vam fer una criva de currículums i ahir a la tarda les entrevistes. Normalment no contractem a ningú amb una sola entrevista ,però com que aquesta vegada ens urgia i ens hem saltat els procediments habituals. Així doncs, amb una entrevista de mitja horeta hem hagut de decidir a qui donàvem la feina. No és la primera vegada que he de decidir una cosa així, però sí que és la primera que em sap molt de greu haver de prendre aquesta decisió. He tingut la sensació que la majoria de gent que venia necessitava la feina. Ens hem acabat de decidir fa una estoneta i acabo d'enviar un correu a cadascuna de les persones a qui no contractem. He acabat optant per un correu personalitzat. Només dues línies, dient-los que no havien estats els escollits i desitjant-los sort en la seva recerca de feina. M'ha costat tot i haver-ho fet moltes vegades abans i mai m'havia estat tant difícil com ara. Potser perquè fins ara tenia la sensació que trobarien feina , que possiblement no els costaria gaire; però avui no! .Espero que només sigui un sensació, que tot plegat no estigui tant malament i que trobin feina aviat .


Ja sé que tal i com estan les coses segurament només es quedaran en bons desitjos i que d'aquí quatre dies potser sóc jo la que busco feina.


7 comentaris:

  1. És comprensible que et trobis malament ja que no pots contractar a tothom que ho necessita.Ànims!

    ResponElimina
  2. Almenys tens el detall d'enviar els mails, des de fa més de sis mesos que busco feina i mai cap empresa m'ha comunicat res... si l'han rebut, si he estat descartat,... res de res.

    ResponElimina
  3. Per començar, dir que t'agraeixo en nom de tots els que hem buscat feina algun cop que contactessis amb els no escollits per dir-los que no. Fa molta ràbia quan et diuen que ho faran i no ho fan.

    Per altra banda, tens raó, la gent està baixant les seves pretensions perquè ara una feina no es pot refusar. Això fa un temps era impensable, ningú no volia canviar per pitjor. Ara hi ha tanta gent amb problemes que la necessitat fa que s'oblidin moltes coses, i es baixin molts fums.

    ResponElimina
  4. Kweilan: la veritat és que sap greu

    Jordi: la veritat és que quan els rebem tampoc diem res, només quan la gent ve com a mínim donar una resposta.

    Xexu: costa molt dir que no a algú, i més quan la persona podria fer la feina perfectament. Si tal i com estan les coses qualsevol feina és bona

    ResponElimina
  5. Em pots explicar com és l'empresa on treballes? jajaja. Jo seré tòtila, però sempre m'ha fet molta cosa trucar per dir que no havien estat seleccionats i ja n'hi t'explico quan li vam dir en Willy Fog que no se li renovava.

    ResponElimina
  6. Joana, potser no recordes com ho vaig passar aquest any amb els acomiadaments ( que vaig fer jo soleta!) de la I. i en R.?L'insomni jo ja erem amics, va ser horrible!

    ResponElimina
  7. El detall d'enviar els mails a cada un és molt maco.
    Tant de bo tothom fes com tu...
    Xiqueta, tu sola no pots fer res per acabar amb la crisi però al menys pots pensar que has tractat a les persones com a tals i no com a papers, números o el que sigui :-)

    ResponElimina

Benvinguts a Un altre invent . Gràcies per les vostres aportacions