dissabte, 16 de setembre del 2017

Un cau d'escurçons. Andrea Camilleri


Em retrobo amb Camilleri amb l' enèsim cas d'en Montalbano. Tot i que tots els llibres segueixen un mateix patró, no puc deixar de llegir-los. A cada nou llibre, una nova lectura i sempre acabo contenta.

El comissari Montalbano es troba amb un nou cas d'assassinat sobre la taula. Un benestant vidu jubilat és assassinat de matinada  a la seva casa de la platja.  El cas és que de sospitosos n'hi ha molts. El mort  era una mala persona fent negocis,   tenia un reguitzell d'amants abandonades i un parell de fills a l'espera de l'herència. Molts sospitosos  però pocs mòbils. En Montalbano es troba amb una bona feinada per endavant.

No oblidem però la vida privada d'en Montalbano, no seria un típic llibre sense el seu mal humor, els seus menjars a ca l' Enzo, les passejades per la platja, les enrabiades amb la Lívia i els seus mètodes poc ortodoxos. Afegim-hi un sense sostre ben educat  i ja tenim una novel·la la mar d'entretinguda.

Com sempre en Camilleri no decep: un llibre entretingut i ben escrit.


dissabte, 9 de setembre del 2017

Resenyes pendents d'aquest any

No és que hagi llegit molt i molt, però potser si em poso una mica de pressió acabo fent les ressenyes que tinc pendents d'aquest any









dimecres, 6 de setembre del 2017

El llibre del Baltimore. Jöel Dicker


Joël Dicker  ens fa retrobar amb en Marcus Goldman, jove escriptor famós que ja era el protagonista en La veritat sobre el cas Harry Quebert.   En Marcus ens explica el seu passat  familiar i alhora  el seu present. Es tracta d'un novel·la que va fent salts en el temps i  que ens permet aprofundir amb la biografia del personatge. En els fets, però sobretot en els sentiments i en les sensacions.  Un fet rellevant a la vida dels Goldman:  el Drama, és l'eix central de tota la novel·la. En Marcus  ens va desglossant la relació de les dues branques de Goldman: la de Montclair i la de Baltimore, tant diferents entre elles.

Dicker utilitza un llenguatge planer , fàcil ,de còmode lectura i que el fa una bona lectura d'estiu o de tren. És un llibre àgil que fa que tinguis ganes de saber que passarà.  El tractament dels sentiments, de les emocions , de la transició nen-adolescent-adult lligat amb la història familiar fa que sigui atractiu.


dimarts, 8 d’agost del 2017

10 anyets!

Com cada any, ha arribat el dia d'aniversari del blog i ens troba sense post i fora de casa. 10 anys ja en són una colla i fa una mica de vergonyeta ni tant sols publicar un post, per petit que sigui.  Aquest pobre blog fa temps que viu el limbo, ni viu  ni es deixa morir. Tot i els últims anys tant poc prolífics, encara segueix aguantant i això ja és tot un èxit en aquest món. Tot i que tenim alguns coetanis il·lustres com en XeXu i la Carme, també n'hi ha molts que no han aguntat per tant..no ens podem queixar i potser encara som a temps de revifar-lo ( això és optimisme desmesurat).


Portem 10 anys, 600 post i 4295 comentaris que han tocat una mica de tot: lectures, excursions, cuinetes, fotos, relats conjunts i alguns, poquets, d'opinió.  Sempre ha estat un blog personal: va nèixer per curiositat i s'ha mantingut gràcies als comentaris dels fidels i a què ens permet tenir un lloc on penjar cosetes que anem fent...sempre de forma desorganitzada, gens mètodica i tal com raja. No crec que això canvii.


Gràcies a tots els que en aquests 10 anys heu passat,llegit i comentat perquè sense el primer comentari i tots els que l'hi han anat seguint aquest blog no hagués superat l'estiu del 2007.







dilluns, 31 de juliol del 2017

Plantes i plantetes

No tinc massa bona mà ( ara no sé si aquest diacrític es manté o no)  amb les plantes.  Tenen una tendència natural a morir en les meves mans.  Però no totes igual, n'he reviscut algunes de forma espectacular i d'altres han mort sense tenir ni la més mínima oportunitat. Fins aquí normal. Un cas especialment excepcional és la meva afició a plantar alvocats. Si busques tutorials veus coses molt estranyes: escuradents volant, tècniques difícils... Jo tinc la meva particular i és la següent:


segons internet
  1. Compro un alvocat que sigui ufanós, ni dur ni massa tou a la nostra verduleria de capçalera. 
  2. Fem servir l'alvocat per fer guacamole, o tàrtar de salmó o simplement en una amanida.
  3. Vaig a llençar el ós ( un altre diacrític, ufff)  i m'ho repenso.
  4. Surto al balcó, busco una jardinera amb les plantes una mica potxes ( no em costa gaire) i enfonso el pinyol a la sorra.
  5. Regar quan hi penses.
  6. Sorprendre't quan surt un brot i regar amb assiduïtat, ara sí.
  7. Oblidar-te de regar-lo o deixar-lo a fora a l'hivern.... i que estiguin a punt de morir.
  8. Entrar-lo a casa i que revisquin...







Aquesta és la meva tècnica de plantar alvocats. Bé, només han sigut dos i el segon a aparegut per sorpresa avui i fa més d'un pam ( no l'havia vist). Aquest ha sigut el detonant per fer aquest post. Apa us deixo quatre fotos ( no en tinc més del alvocat i el seu procés).
primer brot de l'alvocat
creixent, creixent

trasplantar sempre és un risc
i no ho havia vist ;)


uiii que ha sortit aquí al costat?