Assegut a casa, amb el seu bol d'arròs entre les mans , té la mirada perduda. Amb una mà subjecte els bastons però no es mouen. Als ull, un tel no li deixa veure la muntanya que té al davant. La muntanya font de totes les seves desgràcies. El Fuji s'alça majestuós, i la seva ombra cobreix tota la cabana. Si no hagués comés l'error de ser tant superb, de creure's invencible potser ara no es veuria així. Des que va sobreviure al naufragi que no ha sigut el mateix. Tot el poble coneix la seva història, tothom el considera un heroi, un supervivent, l'escullit. L'únic home que va sobreviure a aquell temporal. Però jo sé la veritat.
Viu permanentment enmig d'aquella tempesta. Sent la salabror als llavis,el vent al rostre i l'aigua a la cara. Els crits dels companys no deixen de sentir-se dins del seu cap; crists d'auxili, d'angoixa, últimes agonies, precs i resos .L'aigua que pica contra la barca,i a cada embranzida una nova víctima, un nou home que cau al mar i aquest, enfurismat, amb ràbia ,com si fos presa d'una set insadollable, l'engoleix i no en deixa rastre. Unes hores inacabables, lentes però vertiginoses. El mar s'arremolinava, agafava embranzida i una nova onada picava contra la barca, un cop i un altre. Els artells de les mans blancs de tanta força que calia fer per mantenir-se subjecte. La llengua valva de tant escopir aigua salada i els ulls... els ulls li feien una mal terrible . A cada nova gota salada una cremor insuportable li feia tancar-los ben fort i al final només silenci. Ell, la barca... Dos dies a la deriva, sense res per beure ni menjar; la cara cremada pel sol i aquells ulls que no veien res, no podrien reconèixer terra ferma encara que només estès a dos braçades. La por, l'angoixa i la recança. L'agror de tot el mal comès, de totes les vides segades, el remordiment de no haver fet la ofrena al Mont Fuji.
Doncs escolta, no cal que t'hi paris a pensar massa si escrivint impulsivament et surt això. Potser és que la primera impressió és la que val! Bon relat!
ResponEliminamolt bé, m'ha agradat el teu relat, has aconseguit el que jo no he pogut amb el meu primer intent.
ResponEliminaFins el gust salabrós ma vingut a boca, que del demés n'estem més vacunats./ Arribar.moldre i la farina i el pa. Aquest pá que t'has muntat hauràs de fer una altra enfornada, no crec que en tinguis prou./ M'ha agradat molt!!!!!!!!. Anton
ResponEliminaOstres jo em pensava que havia anat llençant a la gent de la barca...aquest Fuji, una mica dolentot no?
ResponEliminaEl conte està molt be. Se m'ha fet curt i tot!
ResponEliminaJo també he pensat de primer com en Clint i també com l'Urashima Taro, una mica malalta!
ResponEliminaBon relat! Veig que hem coincidit en algunes coses, però no ha estat intencionat perquè sempre llegeixo els relats després de fer el meu! Qüestió de clixés i d'evocacions comunes :)
ResponEliminaBona historia, m'agrada.
ResponEliminaM'ha agradat molt aquest relat teu !
ResponEliminaVeig que també hi tenim coses en comú, i que consti que tampoc havia llegit el teu abans. ;)
Sort que no sabies què pensar... t'ha sortit genial, m'agrada la part on veu als companys cridar, la vida és un tot ple de coses.
ResponEliminaBon relat, el vas llegint i et sents dins la barca. Ben trobat amb el quadre, m'ha agradat molt.
ResponElimina