Fa dies que tenia ganes de fer un
post sobre fotografia i sobre la dificultat de captar allò que estem veient amb
la càmera. Em fa molta ràbia quan veig un paisatge espectacular i la fotografia que en queda no és ni una mil·lèsima
part del que he vist. Això té dues raons bàsiques: la primera i més evident és
que no sóc fotògrafa. M’agrada, m’ho passo bé i algunes de les fotos que faig
queden resultones però no tinc domini
sobre la càmera. Em costa controlar la llum i sobretot, sobretot la
profunditat. Des del meu punt de vista, la profunditat és el que fa d’una foto;
una bona foto o una foto interessant... és la que explica la història o transmet l’atmosfera , sense obviar la
composició. Aquest problema de la profunditat me l’han resolt un senyors
americans ( sempre són senyors americans!) amb aquesta càmera nova: la Lytro. Es tracta d’una càmera que
captura tota la llum, i no una petita part com les actuals, i fa que no calgui
enfocar i que ho puguis fer després amb l’ordinador.
Fixeu-vos en aquestes dues
imatges. Pots tenir una foto genial de la nena el seu primer aniversari o una
foto plana i avorrida :sense vida. Fer una foto com aquesta amb un nen petit i
aconseguir una bona imatge és feina de professionals, cal tenir la càmera a
punt i enfocada per captar el moment i això és difícil. Amb aquesta càmera nova fas la foto amb un pim-pam
i després ja buscaràs el millor punt d’enfocament. Us poso un parell d’exemples
de primers plans però si aneu a la seva pàgina podeu jugar a la galeria d’imatges.
Jo m’hi entretingut una bona estona ...
M’he emocionat amb el joc de la
càmera i no us he explicat la segona raó: que també és obvia. Un sol sentit no
pot transmetre la mateixa informació que tots alhora. Posem per exemple la foto d’una sortida de sol que vaig fer fa dos posts. No estic descontenta, i menys tenint en compte que la vaig fer amb el
mòbil. Va quedar una foto mona que em venia de gust compartir però res a veure
en ser allà. La llum era espectacular, les tonalitats canviaven cada mil·lèsima
de segon però a més notava la brisa,
sentia la salabror a la pell i les onades fèiem música. La temperatura era
fresca però agradable i s’olorava la humitat. Un gran fotògraf pot arribar a
fer-te sentir el gust de mar però això es terreny prohibit per la majoria dels
mortals.
Així doncs i resumint: que fer
una bona foto és dificilíssim!
Doncs recordo la foto i era espectacular, per tant el que devies viure devia de ser indescriptible. Potser amb la càmera aquesta, oi? xò tot i així, millor viure-ho!
ResponEliminaQui sap si aquesta càmera pot ser la meva salvació... sóc fatal fent fotos!
ResponEliminaSempre és millor la realitat que qualsevol foto, encara que si no pots viure aquesta realitat, veure les imatges ajuda. I no totes són iguals, és clar. Hi ha qui en sap, i n'hi ha que no, però sobretot hi ha càmeres més bones que d'altres. Si aquesta que ens comentes pot fer meravelles, haurem de veure si n'aconseguim una els que no en sabem, encara que deu costar un ull de la cara.
ResponEliminaPer cert, m'agafo un tros de coca, que ja deu estar a la temperatura adient, i a aquestes hores fa gana!
Què xula!! :-))
ResponEliminaHe entrat a l'enllaç i també he estat jugant a apropar, allunyar, enfocar... hehehehe
Recordo fa anys... bastants... potser vuit o nou, a Brussel·les. Jo tenia una càmera normaleta (ni tan sols digital llavors). Era l'interior de la catedral. Al meu costat una japonesa tenia una càmera digital que agafava tota la llum de l'escena... jo vaig veure que li quedarien unes fotos precioses. Les meves, tot i que hi vaig posar els cinc sentits i tota la il·lusió del món van quedar fosques...
Tinc aquesta espineta clavada al cor...
Estem d'acord que fer una bona foto, és dificilíssim. però no em convens aquesta càmera. Recorda Mireia, que tens un botonet a la teva càmera per mirar la profunditat de camp. No fas prou fotos.Fes-ne més. Els grans paisatges són molt difícils de captar. Jo no estic mai contenta de com em queden les fotos, ja ho saps. I no se si transmeto el que vull.
ResponElimina