diumenge, 7 de desembre de 2014

Sortida a la muntanya: el desenllaç


 Últim capítol de la trilogia Sortida a la muntanya.

Capítol 1.
Capítol 2.


El camí segueix baixant ben dret i decidit: herbes i roques molles per totes bandes. Semblava que teníem Ribes a tocar però tal i com passa sovint a muntanya cal fer unes gran voltes per aconseguir un descens segur. Segur? Potser no tant. Amb en Martí sempre portem uns metres de distància que ens permeten portar la Bruna deslligada i anar tranquils que no molesta a ningú. Així doncs és normal que hi hagi moments que ens perdem de vista. Aquesta vegada però triga molt... envio la Bruna a veure què passa i no torna. Ja hem veus girant cua i cap a  munt. El veig ajupit en una postura una mica estranya i apreto corre.Sento un crit.

-NO! tranquil·la , se m'ha descordat la bota.

I seguim el descens cap a Ribes, cada vegada més costerut .  Per segona vegada en Martí em queda molt lluny i la Bruna corre d'un a altre. Aquestes botes que es descorden tant se les haurà de fer mirar. 

-Martí!

Sense resposta

-Martí?!

La Bruna que em ve a buscar. Torno pujada amunt i em trobo aquest panorama.


Aquesta vegada no són les botes. Una pedra extremadament llisa, una relliscada i un gir estrany del genoll fan que em pregunti si tindrem cobertura i com podem podrem tornar. En Martí diu que em vaig quedar blanca de cop quan el vaig veure a terra. Després de l'ensurt inicial en Martí diu que es veu amb cor de continuar, que potser només serà una estrebada, però millor seguir ara en calent que esperar una estona. Coix i com pot continua el descens fins a Ribes, encara una hora  de camí ben bona. 



Arribem a Ribes i ens cal arribar el tren, en Martí segueix amb dolor i el cotxe està a l'estació de Planoles. Ens indiquem malament l'estació i després d'una bona caminada ens adonem que ens han enviat a l'estació del cremallera. Girem cua i cap a buscar la RENFE. Arribem que  el tren fa poc que ha sortit i el proper encara trigarà 3 hores a passar. Decidim tornar fins a Ribes a dinar. i fer temps. El genoll es va refredant i no millora. Després d'un dinar reconfortant agafem el tren i arribem a Planoles. Un cop al cotxe tornem a Ribes a buscar una farmàcia per fer els primers auxilis. La carretera de Toses es massa per mi, fins i tot els ciclistes corren més que jo en baixada. Amb l' anti-inflamatori i  una cremeta tornem a Toses.


El genoll no va bé i la nit no és la més tranquil·la que hem tingut. A les 4 de la matinada no podem dormir i acabem fent un resopo o un esmorzar molt d'hora amb cafè descafeïnat i coca. L'endemà al matí el genoll segueix malament i recollim els trastos i anem cap el metge.  Cada vegada l'hi fa més mal, està inflat i la cosa no pinta bé. El metge ens diu que serà el menisc, que ens cal una ressonància per confirmar-ho i una visita al traumatòleg.

La ressonància triga uns dies a estar a punt i quan el traumatòleg el visita esperem que només es tracti d'un pinçament del menisc i que no estigui trencat.Els dies que han passat esperant els resultats en Martí ha millorat. La inflamació és menor i ja no l'hi fa tant mal... així doncs esperem bones noticies. El trauma fa seure en Martí a la camilla, l'hi comença a regirar la cama en postures impossibles i conclou:

-El problema no és el menisc. El menisc està bé!
-Què!?- contestem els dos al uníson no sabent si el que ens deia eren bones o males noticies.
-Tens una distensió  de lligament creuat intern.

 Apa, lesió de futbolista! En Martí segueix portant-se bé i el genoll de mica en mica es va recuperant... però trigarem un temps llarg a poder tornar a la muntanyeta i fer una nova ressenya.





9 comentaris:

  1. Caram mala pata, mai millor dit. Però res que el temps no curi.

    ResponElimina
  2. Molta paciència i a fer bondat!!!
    Espero que es millori ben aviat...

    ResponElimina
  3. El que més em sorprèn és que tinguessis temps de treure la càmera i fer-li la foto amb en Martí agonitzant a terra! Això és ànima de blogaire...

    Bé, esperem que es millori aviat, si no hi ha trencament, muntanya no sé, però almenys vida normal sí que podrà fer aviat.

    ResponElimina
    Respostes
    1. XeXu, m'estranya que ningú més ho hagi comentat , potser no s'atreveixen. El de l' ànima blogaire és en Martí que quan la cosa ja no era tant dolorosa em va dir: treu la càmera i fes una foto pel blog.
      Es va recuperant mica en mica

      Elimina
  4. Buf! Aix! Em fa mal només de pensar-hi, ja saps que sóc molt sensible amb aquest tema! Però, si només és una distensió, amb tres setmanes, ja pot anar a còrrer per la muntanya i fer la competència al Jornet! Conyes a banda, que es cuidi i faci bondat

    ResponElimina
  5. Caram, quina sortida!
    Espero que en martí ja estigui recuperat del tot.

    ResponElimina

Benvinguts a Un altre invent . Gràcies per les vostres aportacions