Sol i floretes

Quines ganes de bon temps que tinc....

Caso abierto. Brian Freeman

Anem per feina. El mateix que he anat dient dels últims posts de llibres, és absolutament aplicable aquí. Llibre policial (com Aurora Boreal o L'home inquiet), d'una saga (com Wallander o Robert Langdon) i que passa bé, però sincerament crec que és més fluixet que els seus predecessors.

I per tant la conclusió és la mateixa, no passa res si el llegiu, però tampoc passa res si no es llegeix.

Somriure

Ahir contestant els comentaris del blog em vaig trobar somrient, i no és un fet estrany. Sovint quan llegeixo els vostres posts o comentaris somric, no ho puc evitar. Se'm queda aquell mig somriure tonto a la cara, del que és feliç perquè sí. De vegades la cosa va a més, i ric sola davant l'ordinador. És ben estrany el món dels blogs. Sort que no acostumo a connectar-me a la feina o en llocs públics perquè sinó més d'una vegada m'haurien pres per boja. Això també em passa anant en cotxe, m'hi passo moltes hores i sovint oblido que no és un lloc privat; vaig cantant o ric amb la radio i si coincideix en algun semàfor la gent et mira "raro".

Sovint se'm fa estrany aquesta sensació de proximitat entre blogaires, com si ens coneguéssim. Sé que és habitual però de vegades, com em va passar ahir, em sorprenc. Potser és que sóc de fàcil sorpresa. Ja sé que el post no ve massa a res, però ahir em vaig quedar amb aquesta sensació i no me n'he sabut estar de compartir-la. Mira, que hi farem, sovint utilitzo el blog per les meves neures. 

Aquí, com a tot arreu, també ha nevat

84, Charing Cross Road

Últimament he anat força atabalada i el poc temps lliure que em quedava l'he dedicat a les grangetes del facebook que no només han robat temps al blog sinó també a la lectura. Ahir al matí, tot just vaig acabar El símbol perdut que no ressenyaré perquè ja ho va fer en Martí fa un temps i no m'allunyo massa de la seva opinió. Avui retorno al blog amb un llibre que sí que m'ha agradat. Ahir a la tarda vam ser a L'Espolsada ( la real , no la virtual) celebrant el 3er aniversari de la llibreria i vam aprofitar per recollir un llibre que teníem encarregat ( i quatre més que van venir al darrera). Va ser la primera vegada que ens desvirtualitzvem i vam tenir la sort de, només conèixer a la Fe, sinó que també hi vam trobar la SU del Llegeixes o què?! . Em va fer gràcia conèixer-les .

El llibre que ocupa la ressenya d'avui és el que tenia encarregat i que feia temps que tenia ganes de llegir. Aquest matí després de servir el menjar virtual, collir les collites virtuals i passar per la fruiteria, fleca i carnisseria de veritat ,m'he preparat un bon te de canyella ( m'ha semblat adient al llibre) i m'he escarxofat al sofà. Quan m'he aixecat al cap de dos hores ha estat per donar el llibre per finalitzat. És un llibre de poques pàgines i ja em pensava que aniria molt ràpid però no tant com per no utilitzar el punt que havia posat entre la coberta i la primera plana.

84, Charing Cross Road és un recull de correspondència entre la Helen , escriptora novaiorquesa amant dels llibres de segona mà , i un empleat d'una llibreria de vell londinenca. Durant vint anys la correspondència crea un vincle especial entre dos amants del paper escrit. És una història petita, com les que he descobert que m'agraden, on tot i no passar masses coses acabes estimant els personatges. 100 pàgines rapidíssimes de llegir que parlen de molts llibres que no conec ,però sí que en reconec les sensacions: l'olor del paper, una enquadernació agradable, uns fulls esgrogueïts.... Puc imaginar-me la llibreria i puc sentir-ne les olors i els sorolls. Una excel·lent manera de passar un bona estona.

Us deixo amb un parell de fragments que m'han agradat especialment.

"M'encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes als marges, m'agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m'hi fixi"

"Tinc amics peculiars, pel que fa als llibres. Llegeixen tots els best sellers, se'ls empassen tan de pressa com poden -em sembla que se'n salten trossos. I MAI no llegeixen res una segona vegada, amb la qual cosa al cap d'un any no recorden ni una sola paraula del que han llegit. Però se'n fan moltes creus quan veuen que tiro un llibre a la paperera o que el dono. De la manera que ells s'ho miren, et compres un llibre, te'l llegeixes, el poses al prestatge, no els tornes a obrir mai més de la vida però NO EL LLENCIS !"