dissabte, 28 de juny de 2008

La profecia 2013. Francesc Miralles

Tot i que en Martí ja va fer la seva ressenya del llibre, jo també faré la meva aportació. No divergeixo massa d'ell: un llibre llegible però res de l'altre dijous.

Tal i com també va passar amb El quart Reich, el final arriba ràpid ,abrupte deixant-te la sensació d'un acabament precipitat. El protagonista és el mateix, Leo Vidal, i en aquesta ocasió tampoc és amo dels seus actes. La trama es desenvolupa sense que hi pugui prendre gaires decisions. Els fets es van succeint de forma ràpida, tothom pren decisions menys ell i es deixa portar per un seguit de situacions que no acaba de comprendre.

En resum, llibre per passar l'estona; entretingut, ràpid i de fàcil lectura. Un bon llibre per llegir ala platja prenent el solet.


dijous, 26 de juny de 2008

Relats conjunts: Metropolis

Porto un quart d'hora intentant penjar el post. Ja sé que és una anada d'olla, que l'he fet xerrant pel Messeguer amb la Joana i mentre escoltava a ma mare a la radio( té un programa de llibres a una emissora local) però ja que m'havia decidit ,com a mínim deixar penjar-lo no? Senyor Blogger si us plau ,ara sí.

Aquest vegada, sembla que ha anat. Doncs apa, aquí teniu un altre relat conjunt.




Zummm, zummm, zummm
- I el sofà? Què és aquest soroll? I per què estic aquí lligada!? Les llums!!!! I Ahhh que està passant....!!!
Mireia, tranquil•litza’t, respira fons, així a poc a poc. Un... dos...tres... deixa anar l’aire. Una altra vegada: un...dos...QUE PUNYETES ni dos ,ni tres ni vint-i-tres ,no em puc tranquil•litzar! Com he anat a parar aquí? .Estava asseguda al sofà fent zapping . Ara ho recordo,però segueixo sense entendre res. De mica en mica. A veure, he arribat a casa... la Bruna m’ha vingut a rebre amb salts i lladrucs.Fins aquí ,com sempre. Estava cansada; el dia a la feina ha sigut dur i m’he assegut al sofà. En Martí en ara no havia arribat , he engegat la tele. No feien res d’interessant,que estrany! He començat a passar canals, quin avorriment...
-clap:premsa rosa,
-clap.:futbol
-clap-:televenta
- clap: una peli en blanc i negre
Aquí m’he quedat, la peli em sonava, ciència-ficció en blanc i negre...AHHHHH! Sóc a la peli!!!! Com he anat a parar aquí?Bé, relaxa’t i pensa com sortir . A veure, estic lligada? No.Però aquesta llum que va amunt i avall no em convenç molt ,i si la toco i em fulmina. Es clar que estic dins del cos d’una mena d’androide, tampoc no em pot passar gran cosa, o si? No pot anar pitjor:només estic dins d’una peli i no sé com sortir. Doncs apa,posem fil a l’agulla i en marxa. Si em moro- o em cortocircuito- ja ho notaré
Frrrrrrrrrrrrr-frrrrrrrrrrrrrrrrrr
NOOOOO !!!!!!! I això moll.... perquè tinc la cara xopa, ecss Bruna perquè em llepes... Aiiii truquen a l’ intèrfon!

dissabte, 21 de juny de 2008

Sense títol. Andrea Camilleri.

Em sap greu dir-ho però no m’ha agradat. S’ha m’ha fet llarg, feixuc i sense ritme. M’encanta Camilleri quan escriu les històries de Montalbano però amb aquest llibre no ha aconseguit enganxar-me.

Sud italià, principis del SXX. Enfrontaments continus entre comunistes i feixistes. Una colla de feixistes decideixen apallissar un comunista, amb la mala sort que un d'ells acaba mort pel tret d’un dels seus companys. L’acusació recau sobre la víctima. La novel·la fa una recorregut des del moment dels fets fins al final del judici. Utilitza recursos com retalls de diaris, declaracions policials, guions cinematogràfics... per anar explicant la història. Suposo que són aquest recursos literaris el que m’ha cansat.

No dic ni que sigui un mal llibre, ni que estigui mal escrit; però a mi no m’ha agradat. M’hauré de conformar amb els llibres del comissari Montalbano.

Imatge:Andrea Camilleri visto da Giuseppe Veneziano in un disegno originale (da Stilos, 02.10.2001)

diumenge, 15 de juny de 2008

La canción de los misioneros. John Le Carré

Aquest és un dels autors que més llegeixo, possiblement hagi anat llegint tots els seus darrers llibres, encara que alguns siguin amb una mica de retard, com aquest (aproximadament un any de retard). Sempre que surten els compro i se que els acabo llegint, per dir-ho d'alguna manera, em vaig racionant els llibres de cada autor. Feia poc que havia llegit "Amics absoluts" i per això aquest ha esperat una mica més.
I és que per aquells que hagin llegit llibres darrerament d'aquest autor, són llibres més lents, elaborats, són llibres d'intriga però també de denuncia. El que més ressò ha tingut darrerament ha estat El jardiner constant, bàsicament pel fet que se n'ha fet una pel.lícula amb en Ralph Fiennes com a protagonista, on denuncia les practiques de les farmacèutiques a l'Àfrica (com sempre, la pel.lícula està molt per sota del llibre). Ara ho fa amb l'espoliació dels recursos d'aquest mateix continent per part dels grans lobbies politico-empresarials del món occidental i la seva obvia falta d'escrúpols per aconseguir-los
Recomanable

dimecres, 11 de juny de 2008

A mi m'agrada llegir, i a tu?

A l’Espolsada parlen del gust de la lectura i com fomentar-lo. I per a mi, la primera pregunta és: cal? Ja sé que vaig una mica contra sistema i que tothom diu que és molt important inculcar als nens les ganes de llegir.

Jo però ,visc en una contradicció. De vegades penso que sí, que és necessari, que ÒBVIAMENT que cal. Però llavors me n’adono que simplement són les ganes d’ algú a qui agrada llegir, que pretén fer propaganda de les seves aficions. Com el maquetista ( és nota que vaig veure CSI, dilluns) que lloa les coses bones de fer maquetes o el boig de la pesca que t’explica que interessant és anar a la platja a hores intempestives i esperar que un peix escarransit piqui.

Potser no cal que ens hi obsessionem tant. Potser només cal que ens assegurem que tots els nens tinguin la capacitat de llegir ( una bon nivell de comprensió lectora, uns bons hàbits..) i la possibilitat d’accés a la lectura quan els hi vingui de gust. Simplement els hi hem de donar les eines necessàries perquè si volen, llegeixin per gust però tampoc cal fer-ne un gra massa. És clar que el fet de llegir ens aporta coses noves, ens permet entrar en nous móns, viure altres vides i conèixer o descobrir persones i personatges interessants. Però altres aficions fan el mateix i no ens obsessionen en què TOTHOM hi hagi d’estar interessat.

Doncs, apa aquí acabo el meu al·legat contra sistema essent conscient que A MI M’AGRADA LLEGIR I QUE LA GENT LLEGEIXI!

dilluns, 9 de juny de 2008

Escriure un blog

Sembla tant senzill escriure un blog. El blogger ja té les plantilles fetes i un munt de widgets tots preparats només cal escriure i publicar: així de senzill. Però la veritat és que la cosa és una mica més complicada del que sembla. Després del primer moment de sorpresa, de veure que --apa ja tinc un bloc! venen totes les incògnites de com funciona. Amb el temps, un munt de proves i sovint l’ajuda d’altres bloggers ,deixes el bloc més o menys com voldries. Després però arriba la part difícil: i què hi dic jo. En el meu cas va començar essent un blog de prova ( encara hi segueix en el títol) on el contingut era el menys important ,però arriba un moment que has de decidir sí vols tirar-lo endavant o no; i en cas afirmatiu decidir que hi escriuràs. Jo vaig començar comentant les meves lectures, però amb el temps hi vas afegint coses que no són lectures, escrius sobre coses que t’han cridat l’atenció, imatges que trobes, fas algun que altre relat conjunt... res vas afegint cosetes.


I ara estic aquí, amb el blog mig empantanegat, totalment desendreçat i sense ordre ni concert. Tinc un munt d’idees per fer post però no acabo de consolidar-les. Jo sóc de les que escriu a rajaploma ( ja ho sé sona una mica Potter) però normalment escric directament, sense pensar-hi massa i tal com raja. Últimament he perdut aquesta habilitat, sovint penso que podria fer un post d’això o d’allò altra i quan començo a escriure faig 3 línies i abandono... La demostració pràctica de tot plegat és que fa quasi un mes que no faig cap post. Per això avui m’he decidit a escriure; ja sé que el post aporta poca cosa, però potser així m’animo i retrobo ( si mai l’he tinguda) l’ inspiració.

diumenge, 1 de juny de 2008

Les meves pors: El dentista

Heus aquí que finalment em confesso.

Fa 3 setmanes estava passant el diumenge tranquil·lament, com ara, pensant que faria, si mirar una de les moltíssimes series que tenim gravades per passar els dies gossos que no tens ganes de fer res, llegir una mica o divertir-me de qualsevol altra manera, quan de cop descobreixo que una petita part de mi es desprèn. No és la primera vegada que em passa, és un empaste que ja m'han posat un parell de vegades. Després he sabut que es culpa de la feina, dels nervis apreto massa la boca i rebento qualsevol cosa que hi hagi.
La primera reacció és la por al mal de queixal, potser el pitjor que recordo a la meva vida, ja que t'agafa mitja cara i no pots fer res, et prens pastilles, t'enfonses al coixí, ho fas tot, però no desapareix.
I per això, i només per això, vas a veure al personatge que més lluny voldries tenir de la teva vida, si més no en l'àmbit professional: el dentista, aquella persona que et farà seure a una cadira que té al costat una tauleta semblant als instruments de tortura de les pel·lícules, que començarà a remenar per dins la teva boca amb aparells que notes com et punxen, llimen, i ja no en parlem els que rasquen per fer més gran el forat; i a més, per completar la tortura no para de dir-te que obris més i més la boca mentre només demanes que acabi.
Acaba, i llavors et diu que només ha fet una exploració, que falta fer una endo sencera, que et preparis perquè serà tota una hora sencera i tu t'enfonses, però ja no hi ha marxa enrere, et deixa la dent només coberta amb un cotonet i t'avisa que fins ara no t'havia fet mal, però que a partir d'ara sí que te'n pot fer i et confirma el que pensaves, que ha foradat més perquè així ja no t'escapes-
I a més et diu que et tens quatre més de dolentes, que necessitaràs dos endos, dos empastes, una funda, un aparell perquè no apretis les dents de nit i qui sap quantes coses més; suposo que com a tot arreu hi ha crisi i quan troben un client proven d'aprofitar-lo al màxim.
Ho sé, és irracional, però ho reconec: em fa por el dentista.