dimecres, 14 d’octubre del 2009

Tenia un post al cap

Tenia un post al cap. Un post genial, amb soroll ambiental, amb un vídeo. Un post d'aquells de caure de cul a terra: espatarrant... una passada, però s'ha quedat amb no res.


El post començava com una història. Les nou del vespre, negre nit. Sortia a passejar la Bruna a la platja, pel camí que arriba fins les barques. El camí il·luminat només per els llums llunyans de l'altra banda. El soroll del mar, el vent que bufa suau i fa que necessitis un jersei. Res, una imatge de la platja a la nit, tranquil·la i serena però un pèl massa solitària per passejar-hi sola. Volia explicar-vos com la Bruna marxava corrent camí enllà fins a les barques i que en la negror de la nit només se li reconeixia l'ombra i com sense adonar-me'n no la veia enlloc. M'hagués agradat reflexar el petit moment d'angoixa en accelerar al pas i córrer a buscar-la . El sospir d'alleujament en veure-la allà ensumant sota una barca bolcada. Volia descriure-us el soroll que em cridà l'atenció. Una mena de soroll sord i acompassat. Aquí hauríeu començat a sentir el soroll ambiental; una mena de clap-clap, potser millor un tic-tac. Alguna cosa així ,que recordes el soroll d'un despertador d'aquells d'abans que es senten moltíssim a la nit quan proves d'agafar el son. Ara venia la part difícil de text; provar de transportar-vos a aquells moments de dubte, d'estranyesa. Aquell soroll no era habitual en un paratge tranquil de platja, amb les barques dels pescadors. Tampoc era habitual que la Bruna furgués amb tanta insistència sota una barca. Calia que el vostre cervell fes un salt al buit i deixat portar per alguna frase enginyosa passéssiu de pensar en un rellotge a pensar en un temporitzador, en un compte enrere. En aquest precís instant, com aquell qui no vol, us vinguessin al cap els milers de sèries i pel·lícules que heu vist, i que de cop em veiéssiu en perill. El text havia de ser ràpid, que no us deixés pensar tranquils, que us portés d'aquí a allà, d'una sensació a l'altra amb urgència, de manera que no esperéssiu el final. I quan ja semblava tot fet, el vídeo, amb el desenllaç inesperat

Però res, al final no m'he decidit a fer el post.

9 comentaris:

  1. Hehehe, que lladre, que lladre...

    I ens deixaràs així, no?

    ResponElimina
  2. Jejejeje saps que és una de les coses més originals que he llegit? :-))

    Seguiràs? :-))

    ResponElimina
  3. doncs es una llastima, peruqè t'hagués quedat un post xulissim, je je ;)

    ResponElimina
  4. A mi m'hagués agradat molt aquest apunt!!!

    ResponElimina
  5. Mireia,

    Aquest NO-post m'ha encantat!!!

    He escollit bé un dels meus destacats...

    Tonet, Mireia, i felicitats pelm teu NO-post (insisteixo)...

    SU

    ResponElimina
  6. Doncs el que has acabat fent és tot un senyor post!

    ResponElimina
  7. XeXu: i tant, i no és amb mala intenció, no?

    Jordi:home, doncs segur que tu l'haguessis pout fer, i no com jo que no sé com posar-m'hi.

    Assumpta: merci.

    Alba:és que la inspiració sempre em ve conduint i després quan arribo a casa, ja està pluff!

    Kweilan: moltes gràcies

    SU: eiii, sóc destacat. Moltes gràcies SU

    Ma-Poc:gràcies

    Joana: ja li ha passat el moment...ara ja està quasi tot dit. No té gràcia

    ResponElimina

Benvinguts a Un altre invent . Gràcies per les vostres aportacions