Les edats perdudes. Judit Pujadó

Acabo d'acabar; i és literal, no fa ni cinc minuts, aquest llibre de la Judit Pujadó. Tinc un agost bastant prolífic pel que fa a lectures ( encara hi ha dos post que no s'han penjat en el moment que escric aquest) i aquesta amb dos dies l'he tingut enllestida. M'ha agradat, i no m'ho esperava. El vaig comprar fa dies per les bones crítiques que havia anat llegint però alhora de la veritat em feia mandra posar-m'hi i no ho acabava de veure clar. N'hi ha passat moltes, de novel·les ,al davant a la llista pendents i hagués estat una llàstima que no l'hagués llegit .

El llibre ens explica un vida, una trosset si més no. Ens explica la vida de la Nora però ho fa a batzegades... a petits glopets. També ens explica altres vides, secundàries potser, que es toquen amb la seva. Sovint més interessant que la seva pròpia. Es un llibre que et porta de la mà, que et va explicant la Vida, en majúscules. Parla de sentiments, però no és sentimentals. Parla d'història,però no és històric. Parla de la vida als barris i als pobles, però no és costumista. Parla de la vida, de les emocions, de fer-se gran, de créixer, de conèixer i d'estimar. No és una història d'amor, ni una història de guerra, ni una història de família. Són moltes vides en una sola, és un bon llibre.