dimarts, 30 de novembre del 2010

Digue’m qui sóc

1047 pàgines d'acció trepidant que porten al nostre protagonista de Moscou al Caire , de Londres a Roma seguint les passes d'una besàvia que va abandonar al seu fill i de la que mai es va saber res més. Guillermo, un periodista caigut en desgràcia, accepta l'encàrrec de la seva tia Marta perquè descobreixi que se'n va fer de la seva besàvia Amelia després d'abandonar el seu marit i el seu fill. La història d'Amelia comença a Madrid a principis de SXX i ens portarà a recórrer Europa i una mica més enllà.

M'ho he passat bé llegint, tot i que és una història previsible i bastant fantàstica ( una sola persona no pot viure tantes coses juntes, confio!). Recomanable si vols passar una estona- llarga- entretingut i alhora fer una mica de recorregut històric per l'Europa del SXX. Si heu llegit altres llibres de la Júlia Navarro, aquest el trobareu en la seva línea.






*-*-*-*-*-*-*-*-*-*-

Ja ha començat  el Calendari d'Advent

dilluns, 22 de novembre del 2010

La importància del dit petit.

Sovint només donem importància a les coses i a les persones quan ja no les tenim. Jo sempre havia pensat - no gaire, tot cal dir-ho- que el dit petit de la mà esquerra no tenia cap ús especial. Si algú em preguntés, cosa estranya, que si el dit petit servia per alguna cosa, possiblement només hagués respost que acompanyava a la resta. Sí, és un més de la colla però és aquell que no molesta però tampoc fa massa res. Ni tan sols té nom: tenim l'índex, l'anular, el cor... però el petit només té això; que és petit. El fet que el dit gros *tampoc tingués nom ja m'hauria de haver fet sospitar que aquest fet no era suficient per desestimar la seva importància, però mireu una és així , poc seriosa en les seves observacions. Ara me n'adono que el dit petit és bàsic per la vida moderna, com m'ho de fer per escriure la A I Q i les majúscules!

 
Recomanació: si voleu descobrir en la vostra pròpia carn –mai més ben dit- l' importància del dit petit vigileu com utilitzeu els ganivets del pa: són perillosos! 



*D'acord , deixant de banda el tall al dit, amb el tràfec devia perdre alguna neurona i no recordava que el dit gros té nom. Si ho canvio he d'esborrar mig post, així que... Avui quan vagi a que em mirin els punts aniré a objectes perduts a veure si han trobat la meva pobre neurona.

dissabte, 20 de novembre del 2010

Records

Quan en Ferran i l'Assumpta es va empescar aquesta idea de posar fotos antigues o no tant ( depenent de l'edat de cadascú) al blog , a mi el primer que em va venir el cap van ser les velles pel·lícules de Super 8 ( una ja té una edat i de vídeo res de res) que corren per casa dels meus pares. Les imatges d'un nap buf que no aixecava dos pams de terra amb els seus texans acampanats i el Daddy Cool de Bonny M com a banda sonora. Em fan molta gràcia aquelles cintes sense pràcticament so i amb una qualitat d'imatge que espanta. Les fotos també són un altre gran record i de tant en tant agafo els àlbums i perdo una estona mirant-les. Quan ja vaig ser més gram ,amb 12 o 13 anys, em dedicava a " tunejar" els àlbums i a afegir-hi trossos de paper fets a mà amb el nom de llocs, anys, comentaris... i això em va durar fins que va aparèixer l'era digital i els àlbums de paper vam passar a ser de Hoffman. També va augmentar exponencialment el nombre de fotos i és impossible ( si més no per mi) portar-ne un control.

La primera no arribava a l'any ja tenia certa fixació amb la lectura. A la segona foto era un any que va nevar. Estic amb ma  mare a la casa de pagès dels meus avis. La tercera és a la meva habitació amb el meu germà , devia tenir uns 6 o 7 anys. I a la darrera ja en devia tenir cap a 10.
Les imatges, igual que el text escrit, et permeten evocar altres èpoques. Et porten records, aquells que tens i els que t'han explicat. Són importants per saber d'on vens i sovint et fan somriure. M'agrada recuperar-les i no només les meves, sinó també les dels altres. Quan els meus pares van fer 25 anys de casats em feia gràcia fer-los un regal especial, però el meu pressupost era el que era i vaig optar per fer-los un llibre ( tot a mà) amb les imatges de la seva vida , des que van néixer fins a aquell moment. Vaig preguntar als avis ,anècdotes, històries i altres fets que fossin rellevants i amb això en vaig fer una mena de diari. Vaig repetir el mateix tant pels 50 anys de casament del meus avis materns ,com per els 35 dels meus sogres. Crec que les imatges, sobretot les de fa uns anys, et retornen sensacions i emocions que vas viure en cert moments i que no sóc l'única que pot passar una tarda amb un albums de fotos a la falda fent comentaris sobre pentinats, roba, records i vivències.

dijous, 11 de novembre del 2010

Paraules encantades VI: adéu-siau

Adéu-siau

 
interj. [LC] Expressió de comiat, especialment a una persona que hom tracta de vós o a dues o més persones que hom tracta de tu o de vós. Me'n vaig: adéu-siau tots.


 

Hi ha moltes maneres de dir adéu ,algunes de menys dràstiques com un fins aviat. Crec que la més comú és l'adéu i possiblement l' adéu-siau. La veritat és que es tracta d'una expressió que he perdut completament. Potser és perquè no parlo mai de vostè o de vós; però tampoc l'utilitzo quan m'acomiado de més d'una persona. No m'hi he fixat massa però estic segura que molta gent encara l'utilitza de forma habitual i en canvi en el meu vocabulari d'ús quotidià ha quedat ben arraconat. Podríeu deixar constància de quants de vosaltres l'utilitzeu i quan. Demano molt, ho sé... però gràcies per endavant per satisfer la meva curiositat malaltissa.



Totes les definicions, sinó s'indica al contrari són copiades del Diccionari de l'Institut d'estudis Catalans