Cap de setmana a la muntanyeta

Apalabrados. M’he enganxat!

No em costa gaire enganxar-me a les noves aplicacions; ho sé. Si més no, aquesta no fa mal a ningú i m’obliga a pensar una mica. Apalabrados és el Scrabble de tota la vida passat a Internet. La única restricció és  que només poden jugar dues persones, la resta és pràcticament el mateix però té l’avantatge que no cal que busquis al diccionari si les respostes que poses són correctes i pots provar tantes combinacions com vulguis abans de posar la teva paraula. Es pot jugar  en català  i en d’ altres llengües. N’havia llegit alguna cosa al diari, ho vaig provar i la veritat és que és entretingut. Tampoc t’obliga a gaire. Una partida ,si tots dos van per feina, pot durar mitja hora, però també pot durar quatre dies; tu contestes i quan l’altra persona ho veu, contesta, però potser  és l’endemà. 

Així que ho reconec, jugo, i moltes vegades dos o tres partides a la vegada. Potser no em contesta ningú en tota una hora, o bé contesten tots a la vegada. Com que no tinc cap pressió de temps per tirar tampoc passa res. No us penseu, no sóc dels més enganxats que hi ha. Jugo a la tarda quan sóc a casa tranquil·lament o el cap de setmana. Segur que heu vist gent que mentre és al tren, supermercat o qualsevol altre lloc l’hi sona l’a un avis al mòbil i mira que pot tirar. Si hi heu jugat segur que heu reconegut el soroll; sinó us puc assegurar que ho heu vist però no ho heu reconegut. Encara no he arribat a aquest punt, només ho faig des de casa, però s’ha de reconèixer que hi ha molta gent enganxadíssima.

Amb qui jugues? Amb qui vulguis: coneguts o desconeguts. De fet si trobes alguna persona d’un nivell similar al teu , acostumes a fer més d’una partida ja que és molt més divertit guanyar o perdre per poc que guanyar sense emoció. Últimament jugo molt amb una altra persona, no se qui és, però que les últimes cinc partides s’han decidit a favor d’un o altra a la última tirada estrictament parlant, abans guanya un i amb la última tirada l’altra el passa i acaba. La única cosa que no m’agrada: quan em tiren paraules inexistents i la màquina les deixa passar, però es un mal menor que, si algun dia fa falta per guanyar a la última tirada, no dubteu que ho faré servir!

El nom del vent. Patrick Rothfuss

 

No sé dir-vos exactament perquè   però m’està agradant. El vaig comprar per regalar-lo a en Martí per el calendari d’advent. Havia llegit bones crítiques als vostres blogs i em va semblar un llibre que l’hi podria agradar, a més si  es donava el cas sabia que podria comptar amb un parell de llibres més de regal a la màniga.  No  tenia cap intenció de llegir-lo. Però mira, després que ell l’acabés vaig de llegir el vaig agafar jo i em té ben enganxada. Aquest matí he l’he acabat i ja tinc a punt la segona part: El temor d’un home savi. Sort n’he tingut dels senyors de Liberduplex que ens van regalar la segona part, sinó ara hauria d’esperar que en Martí l’acabes i el  llibret no es queda curt en pàgines, no!

 Patrick Rothfuss crea una història com les de quant érem petits. D’aquelles amb aventures, personatges amb èpica, amors, venjances, amistat, enemics  i mestres savis. Vaja, un clàssic potser una mica més gamberro perquè el nostre protagonista a vegades té una mica de sorna i explica les coses amb certa gràcia. M’he divertit llegint-la i a mesura que passaven les ganes tenia ganes de seguir avançant .... d’acompanyar al nostre heroi – que us pensàveu ja he dit que era com les d’abans- a veure món. 

Ara em toca començar el segon llibre i espera que el nostre amic el bon autor es decideixi enllestir la tercera part.

aParaula'm

Fa una estona que intento fer aquest post i no hi ha manera, no sé que explicar d’aquesta paraula en concret. M’he posat a fer una recerca per diferents diccionaris i tot i que les definicions són molt més exactes del que  mai podria fer jo, no acaben de copsar la intensitat de la paraula. Perquè les paraules ens expliquen molt  però sobretot ens  permeten una dues coses bàsiques: comunicar-nos i recordar. Molts de nosaltres recorden en paraules, no només en imatges, sons o olors. Els humans són fets de paraules, escrites o pronunciades, però paraules al capdavall. Suposo que per això fa un temps vaig voler recollir-les, aplegar-les i guardar-les; però es fa difícil.

Amb la paraula escollida per celebrar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans,  em passa una mica i això.  Invent és una paraula significativa al blog, tot i que va ser escollida per casualitat; no té la millor de les sonoritats, no és especialment bonica però és la paraula que ens defineix, tant per nom però també per tarannà... sovint faig invents ( a la cuina, en el blog, amb les fotos...)  i per això la guardarem, l’apadrinarem  i la mantindrem .

 Aquestes definicions les podeu trobar al DIEC, Diccionari català-valència-balear,ambdos de l'Institut d'Estudis Catalans. A Encilopedia.cat i la wikipedia

aPARAULA'm

Només amb el logo la majoria ja sabeu de què va... però les coses aquí la xarxa sempre evolucionen i una proposta per commemorar el centenari de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans, s’ha acabat convertint en quelcom més. La Carme, en Mac , l’Assumpta i  Roda al món i  torna al bloc han aprofitat per preguntar quina paraula s’escau més al seu blog. Jo feia dies que dubtava si adherir-me o no  la convocatòria ( trobareu tota la informació al blog d’en Victor Pàmies)  i  veure “el joc” en què s’ha acabat convertint la tria de la paraula m’hi ha fet decidir. Primer volia triar una de les meves oblidades Paraules encantades però em faria més il·lusió que ens ajudéssiu a triar.

Vull llegir, el desenllaç

Fa uns mesos us comentava la meva decepció en trobar-me un parell de llibres seguits amb problemes d’impressió i em queixava, sóc queixica de mena,  que  volia llegir i no em deixaven.   Aquest post de queixa va tenir resposta per part del impressors en forma de correu. Tot aquestes peripècies,  i un munt de correus més, van acabar amb una visita a Liberdúplex. La veritat és que ens venia de gust conèixer com arriben les idees dels autors que ens agraden a les nostres mans en format paper i  en trobar-nos la possibilitat de veure-ho de primera mà – o vista- no ens em vam poder estar. Així doncs fa un parell de setmanes- ho sé ,vaig tard amb el post- vam anar fins a les instal·lacions que Liberdúplex té a Sant Joan d’Hortons .La “maria” ens va portar molt diligentment fins a lloc. Qui ho havia de dir que al final d’una carretereta hi trobaríem el lloc on es materialitzen un munt de històries.  Una vegada a lloc ens van rebre molt amablement en Xavier i en Victor i ens vam ensenyar totes les instal·lacions.   Ens van explicar tot el procés des que els arriba el PDF del llibre fins que surt per la porta a punt per ser llegit.  La veritat és que va ser una visita molt interessant.

planxa d'impressió

abans de les noves tecnologies

La vam iniciar en el departament de pre-impressió. Vam poder veure com  s’han d’organitzar les pàgines dels llibres per tal que una vegada plegats els fulls quedin les pàgines amb l’ordre correcte.  Us posem una imatge de com es feia abans que l’ era digital entres de ple en la vida dels impressors. Dueuria ser un autèntic trencaclosques anar distribuint les diferents pàgines dels llibres. Us imagine un d’aquests totxos de 100 pàgines!  Del departament de pre-impressió ja ens vam traslladar a la planta de producció pròpiament dita on vam poder veure  quin és el procés per crear per crear una planxa d’impressió: una immensa  “ càmera de fer fotos” que crea una  imatge en  negatiu que és la que es farà servir per imprimir. Les variables en el producte final  són moltes: quantitat de colors, qualitat del paper, tipus d’enquadernació.  A la planta de producció vam tenir la sort que ens van explicar cada tipus de procés de forma entenedora i vam poder veure com es treballava amb diferents tipus d’impressió: a fulls, en rotativa... A la meitat del procés vam arribar a “ la màquina maleïda”, la que no en deixava acabar els llibres. La maquineta en qüestió es dedica a apilar els diferents plecs de cada llibre ( procurant no deixar-se’n cap).  Igual que  en tota la planta té diferents mecanismes per controlar la qualitat, entre ells una càmera que fotografia un  punt concret d’un full concret per assegurar-se que l’ordre és el correcte. Una vegada finalitzat el procés també hi ha  unes marques al marges que fan que la detecció d’un ordre erroni o la manca d’un plec sigui fàcilment detectable .Ens vam quedar parats de com era possible que jo hagués trobat tres llibres amb aquest mateix error! Al final vam decidir que havia estat una qüestió de sort, sí de sort. Si no m’hagués trobat amb això mai haguéssim tingut la oportunitat d’anar a visitar-los. El procés que personalment em va cridar més l’atenció va ser l’enquadernació i el tallat dels llibres. Em va sorprendre que els llibres es facin de dos en dos: cap i cuats i que fins al final de tot no es tallin per separar-los en dos.   Cada llibre té un bessó , em va agradar la idea.

 Vam sortir contents amb la visita, carregats de llibres i encantats d’haver tingut l’oportunitat de conèixer les instal·lacions . Sobretot però ,estem contents perquè encara queden professionals que volen fer bé i millorar en la seva feina.