Els corbs II o com les històries poden ser una altra cosa

Aquesta vegada he volgut fer una prova amb el relat anterior i com que amb l'edat perdo la vergonya he acabat publicant-ho com a relats conjunts II,

Obro la finestra de bat a bat. Avui és el primer dia en moltes setmanes que surt el sol. Cal aprofitar per ventilar les habitacions abans de fer els llits. Els nens ja han esmorzat i han sortit a fora, necessiten córrer. Des de la finestra estant, els veig jugar darrera la plaça de l'església, just al costat de la tanca on comença el bosc i el rierol. S'està tant bé aquí, amb el solet a la cara, les rialles de la canalla, l'aire fred però agradable... Semblava que aquest hivern no s'acabaria mai. Potser només és una treva però s'agraeix tant.. i em mantindrà amb forces fins que la primavera arribi. Cal disfrutar el moment: solet, rialles ,xicles.. Els nens criden. Obro els ulls i el veig córrer. Corren cap a casa i assenyalen els arbres que tenen darrera. Em quedo parada mirant-los, la nena cau,però s'aixeca i segueix corrent, sense deixar de mirar enrere. Els nens estan entrant el patí, d'una revolada el meu cos ha pres la iniciativa i tanca porticons, finestra i balda. Baixo les escales corrents i els trobo allí al mig de la sala,als ulls esbatanats. Vaig a la cuina i per tota la sala comprovo que no entri ni una escletxa de llum. Torno a la sala i me'ls trobo allà, drets immòbils. La nena porta les pantalons esquinçats i un fil de sang li baixa camal avall, però un immens somriure als llavis. M'acosto i els abraço fort. Ella aixeca el cap i en mira:

-Mama, els corbs han tornat. Ara és quan entra el meu pastís d'aniversari ,oi?

Un altre invent amb la proposta de Relats conjunts

Relats conjunts: Els Corbs han tornat

Obro la finestra de bat a bat. Avui és el primer dia en moltes setmanes que surt el sol. Cal aprofitar per ventilar les habitacions abans de fer els llits. Els nens ja han esmorzat i han sortit a fora, necessiten córrer. Des de la finestra estant, els veig jugar darrera la plaça de l'església, just al costat de la tanca on comença el bosc i el rierol. S'està tant bé aquí, amb el solet a la cara, les rialles de la canalla, l'aire fred però agradable... Semblava que aquest hivern no s'acabaria mai. Potser només és una treva però s'agraeix tant.. i em mantindrà amb forces fins que la primavera arribi. Cal disfrutar el moment: solet, rialles ,xicles.. Els nens criden. Obro els ulls i el veig córrer. Corren cap a casa i assenyalen els arbres que tenen darrera, què passa? Em quedo paralitzada, la nena cau,però s'aixeca i segueix corrent, sense deixar de mirar enrere. Miro, però no faig res, estic aquí i crido CORRE, CORRE ! però les paraules se'm queden glaçades a la gola. Els nens estan entrant el patí, d'una revolada el meu cos ha pres la iniciativa i tanca porticons, finestra i balda. Baixo les escales corrents i els trobo allí al mig de la sala,als ulls esbatanats. Tanco la porta del carrer amb totes les baldes i baldons. Corro per tota la casa, comprovo totes les portes, totes les finestres, que no entri ni una escletxa de llum. Torno a la sala i me'ls trobo allà, drets immòbils. La nena porta les pantalons esquinçats i un fil de sang li baixa camal avall, té els ulls vermells i no deixa de sanglotar. M'acosto i els abraço fort. Ella aixeca el cap i en mira:

-Mama, els corbs han tornat. Qui morirà aquesta vegada?

L'última proposta de relats conjunts

Els homes que no estimaven les dones. Stieg Larsson

He acabat caient. El títol no em deia res, el tema tampoc em cridava massa l'atenció però cada vegada que trobava una ressenya en algun blog el deixaven bé i finalment vaig caure. Em vaig comprar els dos libres de la trilogia que ja s'han publicat i avui he acabat de llegir el primer.

Un periodista d'economia accepta un encàrrec una mica peculiar després que la seva vida professional se'n vagi a norris per una condemna per difamació. Un magnat suec li demana que escrigui la història de la seva família i que investigui la desaparició d'una neboda seva fa més de 40 anys. Aquest és el punt de partida de la història. Jo no diria que és la novel·la negre de la dècada, però m'ha agradat. Enganxa, el ritme és ràpid sense ser vertiginós, els personatges van una mica més enllà dels estereotips clàssics, la història va evolucionant i complicant-se a mesura que passen les pàgines.

Crec que és un gran llibre per passar l'estona amb una qualitat molt més que acceptable.

Avui el dia comença així...

descobrint estrelletes per valorar els post. Us agrada?

crisis

Avui estic trista, possiblement em penediré d'haver escrit aquest post. Ja sabeu que el blog no acostumo a parlar de coses massa personals, però avui necessito escriure-ho. Allà on treballo és una empresa petita i no tenim departament de recursos humans. Així doncs ,cada vegada que necessitem contractar algú per un equip de treball és el cap de l'equip qui ho fa. Pel tipus de feina que fem , hi ha molta mobilitat i cada any a principis d'any hi ha períodes de contractació. La setmana passada va plegar una persona del meu equip i necessitava amb urgència suplir-lo. Així doncs, vaig fer el que acostumo fer en aquests casos i vaig posar un anunci a la Borsa de treball de la universitat. No és la primera vegada que ho faig i normalment trigues un quants dies a tenir prou gent per poder fer entrevistes. Nosaltres no oferim ni un gran sou i una gran feina, és un contracte acceptable però no per cridar a grans masses. El divendres vaig posar l'anunci i el dilluns a primera hora ja tenia prou candidats com per poder engegar el procés de selecció. El dimarts ja s'havien duplicat el nombre de candidats i entre ahir i avui n'han arribat un quants més. Suposo que la crisis es nota i que la gent necessita treballar.

El dimarts vam fer una criva de currículums i ahir a la tarda les entrevistes. Normalment no contractem a ningú amb una sola entrevista ,però com que aquesta vegada ens urgia i ens hem saltat els procediments habituals. Així doncs, amb una entrevista de mitja horeta hem hagut de decidir a qui donàvem la feina. No és la primera vegada que he de decidir una cosa així, però sí que és la primera que em sap molt de greu haver de prendre aquesta decisió. He tingut la sensació que la majoria de gent que venia necessitava la feina. Ens hem acabat de decidir fa una estoneta i acabo d'enviar un correu a cadascuna de les persones a qui no contractem. He acabat optant per un correu personalitzat. Només dues línies, dient-los que no havien estats els escollits i desitjant-los sort en la seva recerca de feina. M'ha costat tot i haver-ho fet moltes vegades abans i mai m'havia estat tant difícil com ara. Potser perquè fins ara tenia la sensació que trobarien feina , que possiblement no els costaria gaire; però avui no! .Espero que només sigui un sensació, que tot plegat no estigui tant malament i que trobin feina aviat .

Ja sé que tal i com estan les coses segurament només es quedaran en bons desitjos i que d'aquí quatre dies potser sóc jo la que busco feina.

29 pendents

Marededeusenyor!!!! Ahir vaig fer el recompte de llibres que tinc a les prestatgeries de casa, que hauria d'haver llegit i que no ho he fet. Serà una bona manera d'afrontar la crisi, no comprar llibres amb tot un any i encara me'n sobraran amb el ritme que llegeixo! Però siguem realistes, no me'n sabré estar i n'acabaré comprant... Més per ampliar la llista de pendents. I aquest només són els que he comprat , però a la ment la llista és més llarga, amb recomanacions d'aquí i d'allà. He escrit tota la llista a la columna d ela dreta, per no oblidar-me'n. Si algú té alguna opinió d'alguns dels llibres que hi ha, si us plau feu-m'ho saber que així podré decidir en quin ordre els llegeixo.

No té res a veure amb el post, però em feia gràcia posar-la. I per què és el boc sinó per fer el que ens ve de gust

Amics

El post d'avui té normes :una és que es tracta d'un post de felicitació i l'altre és que l'he d'escriure i penjar abans de les 3 de la tarda. Potser que m'expliqui.

Ahir a la nit vam tenir sopar. Unes quantes vegades l'any ens trobem amb el companys de facultat d'en Martí, són amics de tota la vida i com a tals tenen les seves normes tàcites ( que alguns no hem signat i hem de complir!!!). Una d'elles és que pels aniversaris s'ha de fer una dedicatòria a la postal . Una vegada el cafè ja és a taula, arriba el moment tràgic, algú treu la fatídica postal i es demana qui te un boli. Aquest és el moment que la postal comença a passar de mà en mà i les frases típiques sonen:

-Comença tu, que jo estic pensant...

-uff no estic gens inspirat/ inspirada

-Tu escriu, que jo signaré el que posis ( les parelles són així, ho compartim tot!)

Ahir la cosa va anar una mica com sempre, la postal va aparèixer i les frases es van succeir però no teníem cap idea i vam optar per posar l'adreça del blog i dir que avui hi trobaria la felicitació. Així doncs:

Felicitats Loli!!!

Seguim sense saber què posar a la postal, i estem pitjor que ahir .Portem una soneta a sobre! Si voleu veure el post del vostre casament el teniu aquí i a veure si deixeu un comentari i veniu a veure'ns més sovint .

I vosaltres, com aneu de normes amb els amics, aquelles coses que repetim sempre, que ens fan mandra però que si no fessin trobaríem a faltar?