Enfeinats creant una nova biblioteca per casa

Orígen. Dan Brown

Títol:  Orígen
Autor: Dan Brown

Traductor: Esther Roig

Editorial i any:   Planeta, 2017

Enquadernació:tapa dura

Idioma: català

Pàgines: 631

Previsible. Aquesta és la paraula que defineix aquesta novel·la de Dan Brown si n'has llegit qualsevol de les anteriors. Me'n penedeixo d'haver-la comprat i llegit? No. Ja sabia que em trobaria i no m'ha sorprès però tampoc decebut. Quan decideixes llegir qualsevol dels llibres d'aquest autor ja saps que hi trobaràs: el professor Robert Langdon involucrat en una història rocambolesca, una dona guapa, una conspiració on hi apareix l'església i bons que semblen dolents i dolents que semblen bons. I tot molt ràpid. No m'ha decebut, és això exactament el que esperava trobar  a Orígen. Bàsicament m'ha fet gràcia llegir-la perquè  hi ha episodis que passen a Barcelona.

En aquest llibre hi trobem a l' Edmon Kirsch un brillant informàtic que convida a en Langdon a una presentació a Bilbao  d'un gran descobriment que canviarà el món per sempre. En Robert Langdon , antic professor seu i amic, no dubta a anar-hi. Aquí comença la nostra història.

És un llibre apte per aquells que no hagin llegit mai res d'en Dan Brown i vulguin passar una estona entretinguda sense més o per aquells que ja saben on es posen i  estiguin disposats a dedicar a una  estona del seu temps, que tot i entretinguda, no els hi canviarà la vida.

✅✅✅

Cazeneuve i la revenja dels desvalguts. Oriol Molas i Ferran Grau

Títol:  Cazeneuve i la revenja dels desvalguts
Autor:Oriol Molas i Ferran Grau

Editorial i any:   Capital Books, 2018

Enquadernació: tapa tova

Idioma: català

Pàgines: 349

Desconeixia qui era Enric Cazeneuve i que havia estat el primer a obrir una agència de detectius a Barcelona. Aquest fet em va cridar prou l'atenció com per decidir-me a comprar el llibre. No recordo haver-ne llegit cap ressenya, ni bona ni dolenta, així que  va ser una elecció sense cap expectativa concreta que va sortir prou bé.

Enric Cazeneuve, mare catalana i pare francès,  decideix viure a Barcelona després de la mort de sa mare i de rebre com a herència el pis dels seus avis . A Barcelona es retrobarà amb un amic seu d'adolescència, ara periodista de successos de La Vanguardia. No tenir feina i tenir alguns diners de l'herència faran que disposi de suficient temps com  per ajudar  al seu amic a investigar una sèrie d'estranys assassinats que s'han anat produint a la ciutat.  

Aquest és l'inici de la nostra història que s'anirà complicant  amb el retrobament d'un amor d'adolescència   i amb els fets de la Setmana tràgica. La trama de les morts està ben trobada, tot i que potser és un pel previsible.  La història combina la investigació periodística-criminal dels assassinats; les històries sentimentals i personals dels personatges principals i els fets històrics ocorreguts a la Barcelona del 1909. Tots aquests ingredients s'aniran teixint a la novel·la. 

Els personatges te'ls fas teus de seguida, et cauen simpàtics: la minyona revolucionaria, l'amic una mica esbojarrat o el gitanet de Gràcia amb molta barra, el policia corrupta i fatxenda. Potser no són els personatges més profunds del món però tens curiositat per saber com els hi va i com es desenvoluparà la seva història


És un llibre entretingut, de fàcil lectura.No és una obra mestre i confio que si n'hi ha més la trama em sorprengui una mica més  i  els personatges  tinguin una mica més de cos. Tot o això si n' hi ha un segon llibre no descarto repetir.

✅✅✅

Ready Player One. Ernest Cline

Títol:  Ready Player One
Autor:Ernest Cline

Traductor: Lluís Delgado i Rosa Borràs

Editorial i any:   Edicions 62, 2018

Enquadernació: butxaca

Idioma: català

Pàgines: 508

Estic friqui, friqui; perquè negar-ho. M'ho he passat la mar de bé llegint aquest llibre. Fins fa 4 dies no en sabia la seva existència ni la del seu autor, tot i la pel·li  apunt d'estrenar-se de l'Spielberg. Van ser uns parell de casualitats les que me'l van fer caure a les mans. Bé, caure...caure....no, que el vaig anar a comprar expressament però digue-m'ho així. 

El llibre és una distòpia que es desenvolupa a l'any 2045. En una terra desolada, plena  de guerres, fam i amb una crisi energètica sense precedents. L' Oasis és un món virtual on la majoria de població passa bona part del seu temps. Quan l'excèntric Halliday, creador multimilionari de l' Oasis, mort sense hereus comença un joc de pistes  per aconseguir la seva fortuna. El propi Halliday  deixa a les seves últimes voluntats  que la primera persona que tingui un avatar a l' Oasis i que sigui capaç de trobar l' Ou de pasqua que hi ha amagat, serà el seu únic hereu. Com a úniques pistes deixa un vers i un Almanac amb tot de cites i pensaments que ha anat escrivint al llarg dels anys. Wade Watts és un adolescent asocial i sense recursos que passa la major part del seu temps connectat a l' Oasis i que com molts altres es convertirà en  un gunter (  un buscador de l'ou). Quan és el primer,  5 anys després de la mort de Halliday ,en desxifrar la primera pista tot canviarà.

RPO és un llibre entretingut,que passa molt bé, potser una mica per adolescents. Està farcit de referències a pel·lícules, música, sèries, còmics  i sobretot videojocs de finals dels setanta i els vuitanta. No en coneixia la meitat, especialment del videojocs, però tot i així m'he divertit molt llegint-lo i moltes referències m'han fet gràcia. Aquestes referències les trobem sobretot a la primera part del llibre i en algun moment se m'han fet una mica feixugues, però res que no es pugui superar. A mesura que el llibre va avançant és va convertint en un llibre d'aventures com els d'abans. Una mica a  a l'estil Dan Brown per joves. Canviem les referències a obres d'art clàssiques i teories de la conspiració per programadors de videojocs o  pel·lícules dels 80 però la idea és similar. Això no és dolent en sí mateix, garanteix un bon entreteniment i tenir-te enganxat a les pàgines del llibre fins que l'acabes.

Potser no serà un llibre de  gran  literatura però crec que és prou reeixit com perquè m'ho hagi passat bé, que no sempre es pot dir.  

✅✅✅✅

Restes mortals. Donna Leon

Títol:  Restes Mortals

Autor: Donna Leon

Traductor: Núria Parés

Editorial i any:   Edicions 62, 2018

Enquadernació: butxaca

Idioma: català

Pàgines: 358

Un altre dels molts llibres que he llegit de la Dona Leon amb el Comissari Brunetti com a protagonista. Aquest però, és una mica diferent. Normalment ja de bon inici ens endinsem dins alguna trama detectivesca, aquest cop bona part de la novel·la es dedica a situar-nos, a posar-nos en antecedents. M'ha agradat, tot i que té uns tempos diferents dels que estava acostumada a trobar-hi. 

A Restes Mortals, trobem un Brunetti cansat, fart de la seva feina i de veure com és , a vegades, de poc amable la condició humana. Després d'un interrogatori que acaba amb atac de cor fingit per en Brunetti per salvar un company d'un atac d'ira contra un detingut , Brunetti decideix allunyar-se de tot i de tothom durant uns dies. La Paola, la seva dona,  l'hi ofereix la casa d'estiueig d'un tiet per passar-hi uns dies. Allà coincidirà amb Davide Casati, un home gran  aficionat  al rem que el portarà a redescobrir la laguna i també el problema de la desaparició de les abelles. Amb aquest inici tant estrany , Donna Leon , ens introdueix en un problema real del nostre ecosistema i aprofitant el retir d'en Brunetti també ens parlarà de  la aguna i del seu estat. Aquest inici relativament plàcid i molt descriptiu  acabarà abruptament amb la troballa d'un cos ofegat, en Brunetti reprendrà la seva feina de policia i  el ritme i to de la novel·la tornarà  a l'estil ja conegut.

Un llibre diferent però igual d'entretingut que la resta de la saga , potser  amb un punt més seriós i  reivindicatiu  de l'habitual.   Per algú que es vulgui introduir en el món de Brunetti  no seria el millor llibre, no perquè no estigui bé, sinó perquè no es representatiu de la resta. Recomanable

✅✅✅✅

Postaletes

Aquest cap de setmana he estat enfeinada, de tant en tant us comparteixo les meves postaletes. Les fotos no són les més reeixides però ja us en fareu una idea.

Les aventures de Sherlock Holmes. Sir Arthur Conan Doyle

Títol: Les aventures de Sherlock Holmes

Autor:Sir Arthur Conan Doyle

Traductor:Xavier Zambrano

Epíleg: Josep Lluís Martón Berbois

Editorial i any:  Viena, 2017

Enquadernació: rústica

Idioma: català

Pàgines: 380

Des que vaig veure que Viena editava en català les aventures de Holmes que tenia ganes de llegir-lo i aquí el tenim. La combinació era  immillorable: Viena amb les seves boniques i cuidades edicions i Holmes, un dels  meus detectius favorits. Aquest llibre queia segur. Així ha estat i no m’ha decebut.

Holmes és un dels pocs personatges literaris que primer he conegut a la televisió que no pas llegint-lo. No sé si ho recordeu però a TV3 durant els vuitantes feien una sèrie els caps de setmana a l'hora de la migdiada. Devia tenir uns 10 o 12 anys i no em perdia cap capítol.  No va ser fins passats uns anys que en vaig llegir algun dels llibres  ( El gos de Baskerville, El signe dels quatre…). Tampoc ajudava el fet que no era fàcil trobar-los en català.

Amb en Holmes sempre m’ha passat una cosa estranya, i crec que no sóc la única que l'hi passa. M'hauria de caure fatal. És un personatge poc amistós, taciturn, drogoaddicte, missògin, fred, cregut… i tot i això, em cau bé. No sé si perquè és intel·ligent i no és mala persona  o perquè Watson fa el contrapunt just per equilibrar-lo. La qüestió és que és estrany que em perdi cap de les series que han fet i que hi surt el personatge.

Tornem a l‘edició que ens ocupa. Viena, amb el seu bon gust habitual, ha reeditat en català actual algunes de les històries que van aparèixer  The Strand a finals del SXIX. I sembla ser que ho farà amb totes les que falten.  Encara que passin els anys  els misteris que se'ns presenten no perden l’interès , d’una banda perquè els humans ens seguim movent per les mateixes emocions i de l’altra perquè la intriga no està només en descobrir què ha passat sinó com ho ha descobert Holmes. Així doncs, aquest doble misteri ens manté atents i entretinguts. Crec que la traducció és encertada portant a Holmes a un català actual sense que es faci estrany i ni perdi l’ubicació temporal en cap moment. Al final del llibre també hi ha un epíleg on s'ens explica com i quan es van traduir Holmes al català i una mena de gabinet de curiositats.

Crec que és una lectura que podria recomanar a  quasi tothom. No és novel·la negre, ni de detectius, ni de misteri, ni psicològica… no té gènere : és Holmes.

✅✅✅✅

M'està costant deu i ajuda deixar comentaris als post en els blogs.

Els últims anys no estic molt activa en aquest món; ni publicant ni deixant comentaris als blogs amics. Tot i això, no he perdut el contacte del tot i que aquests últims mesos estic intentant no només llegir els posts- que ho anava fent poc o molt- sinó deixar algun comentari. No sé què passa però faig el comentari i en quan el vull penjar fa com si ho fés però el comentari no apareix. No em dona cap explicació. En alguns casos ho he intentat en diverses ocasions i de cop i volta sona la flauta i em deixa. 

El dubte és si faig alguna cosa malament. Ha canviat alguna cosa mentre he estat en baixa activitat? Perquè no hi ha manera, i provar-ho diverses vegades sense èxit fa que sovint de te n'oblidis

. Si a més es tractava d'un comentari una mica llarg, ja n'hi tu explico.

En aquesta última setmana m'ha passat unes quantes vegades i no sé si hi ha manera de corregir-ho. Si algú si ha trobat i sap com arreglar-ho...

Homes sense dones. Haruki Murakami

Títol: Homes sense dones (Onna no inai Otokotachi)
Autor:Haruki Murakami
Traductor: Albert Nolla  Cabellos i Jordi Mas López
Editorial i any:  Empúries, 2015
Enquadernació: rústica
Idioma: català
Pàgines: 269

Finalment després de molts anys de la compra de El salze cec i la dona adormida m'he decidit amb un Murakami. Vaig comprar el llibre de contes  amb la intenció d'introduir-me d'una manera poc abrupte al seu món , però mai vaig trobar el moment. Van passar els anys i en Martí es va fer un bon lector d'aquest autor però per més llibres que hi haguessin a casa , per més bones crítiques que el llegís mai no trobava que fós el moment indicat. Dissabte passat no sabia que llegir i en Martí em va recomanar per enèsima vegada que ho intentés i aquest cop sí que era el moment. I feina feta: primer Murakami al sac.

Vaig optar, com era la primera intenció i seguint la recomanació d'en Martí per un llibre de contes, tot i que no el que havia previst fa tant de temps. Homes sense dones és un recull de contes curts on  en tots els casos les dones hi tenen un paper important: relacions de parelles, desamors, amistats, relacions laborals. Sigui quina sigui aquesta relació les dones en som el denominador comú.

Només llegir el primer conte Drive my car  em va envair una sensació de dejà vu. No sé si és una sensació només meva, però Murakami m'ha recordat a Calders i a  Auster.  Els seus relats són senzills, nets. La narrativa sembla que sigui pràcticament una descripció de fets i sentiments, com si fossin una situació objectiva. Vas avançant la lectura tranquil i sense trasbalsos fins que et pares un segon i t'adones  de la profunditat en què dibuixa els éssers humans: els seus anhels, les seves pors, les seves emocions i les seves contradiccions. A la que fas una mica més d'atenció també et sorprèn que has estat llegint sobre situacions surrealistes, emocions fora de mida  com si fossin d'allò més normal. Aquesta capacitat de fer passar per habitual l'extraordinari sempre  em deixa estorada. 

Resumint,  crec que ha estat un bon moment per llegir el llibre, l'he gaudit i segurament repetiré. No cal que el recomani perquè Murakami ja està més que recomanat.

✅✅✅✅

La piràmide de fang. Andrea Camilleri

Títol: La piràmide de fang ( La Piramide di fango)
Autor: Andrea Camilleri
Traductor: Pau Vidal
Editorial i any:  Edicions 62, 2017
Enquadernació: rústica
Idioma: català
Pàgines: 251

Per énesima vegada en aquest blog hi apareix la ressenya d'un llibre d'en Camilleri. No recordo ni on ni quan vaig descobrir el comissari Montalbano però el que sí que sé, és que  és un dels recurrents a la meva llista. No acostuma a ser a la de pendents perquè mai no passa gaire temps entre la compra i la lectura. Sempre passa davant de  molts altres. Perquè? No us ho sabria dir però m'entreté, em diverteix i m'agrada. En Camilleri escriu bé, lleuger però ben escrit. Les trames són entretingudes, amb molt d'humor i a vegades amb un toc surrealista. Tot  i que no ens movem mai del mateix territori, dels mateixos personatges i de la mateixa realitat no se'm fa gens avorrides. Camilleri  descriu a la perfecció l'entorn social  de la inexistent Vigata i fa que els personatges siguin creïbles. Alhora que ens explica una història de ficció, ens fa un retrat de la Sicília real on la màfia, la corrupció i la política tenen unes relacions , diguem-ne, peculiars.  Suposo que una altra raó per la que els Montalbano vam apareixen a casa és que Edicions 62 els va  editant quasi tots en català, i amb una bona traducció de Pau Vidal. En Camilleri és molt prolífic als seus 92 anys i sovint és complicat seguir-li al ritme. La piràmide de fang és del 2014 i ja  n'ha escrit 3 més.

En aquesta ocasió en Montalbano s'enfronta a un assassinat d'un treballador d'una constructora. El troben mort dins d'una canonada, només vestit amb la roba interior i amb un tret a l'esquena.  El mort resideix molt a prop de les obres, en un lloc apartat on hi ha poques cases. Ha fet el recorregut que el separa de casa seva amb bicicleta. Les primeres indagacions d'en Montalbano les fa a  una casa propera on unadona gran que ven queviures i menjars il·legament l'hi explica algunes xefarderies sobre la dona del moart. Sembla  que no  era l'esposa perfecte i que tot es redueix a una qüestió de banyes però, tot és el que sembla? O a Vigata sempre cal pensar una mica més enllà?

Com en cada ocasió que llegeixo un Montalbano  us el recomano. També és cert que si algú vol començar  a llegir-los crec que seria millor fer-ho cronològicament.  Tot i que cada cas és diferent i té un principi  i un final al mateix llibre, sí que és cert que els personatges van evolucionant: tant en edat, situació com caràcter.

✅✅✅✅

Els Ambaixadors. Albert Villaró

Títol: Els Ambaixadors
Autor: Albert Villaró
Editorial i any:  Ediciones Destino, 2015
Enquadernació: butxaca
Idioma: català
Pàgines: 681

Els Ambaixadors és una distòpia sobre la Catalunya de mitjans de segle XX.  Som al 1949. Catalunya és una República independent des de l'any 34 i s'està refent la Segona Guerra Mundial.  A Espanya hi governa el dictador Sanjurjo i les  seves relacions amb  Catalunya no són bones. Oficialment no s'ha signat la pau però tampoc s'està en guerra oberta. L'espionatge, els atemptats i els sabotatges són el pa de cada dia.  El govern català coneix una noticia que farà perillar la República. En aquestes circumstàncies es veu obligat  a reactivar un agent que mantenia ocult: Mossèn Farràs.

Villaró  ens  transporta a una Catalunya hipotètica plena de personatges coneguts amb biografies mig reals mig imaginaries  que  ens alguns moments de la lectura et fan dubtar. El llibres és una novel·la de ficció, una història d'espies a la catalana. El nostre Mossèn Farràs haurà d'anar a Madrid, en terra enemiga, per salvar a la República. 

És un llibre entretingut, per passar una bona estona. La història potser una mica inversemblant, però ja ho tenen les distòpies això. M'agrada especialment el tractament dels personatges reals. Els que em són més coneguts tens la curiositat de veure com els dibuixa i els transforma.

Tot i haver llegit altres llibres de l'autor que m'havien agradat quan  va guanyar el Josep Pla al 2014 no em va cridar gens l'atenció. Per casualitat aquestes festes el vaig trobar en edició butxaca i m'hi vaig decidir; no sé si va ser pel llibre, l'autor, el format o el moment històric. La qüestió és que algunes frases  posades en  boca de personatge dels mitjans de SXX no estan tant lluny de les que podem sentir ara, per tant tot i el caràcter de ficció del llibre sovint s'acosta més del que voldríem a la realitat, potser no d'obra però si de pensament.

Resumint, una lectura recomanable i entretinguda . En algun moment es fa una mica feixuga amb tants personatges però tampoc de forma excessiva

 ✅✅✅

Aquest any, necessitem coses dolces: panellets

Tot i que tenim el blog en semi-aturada des del darrer mes farem el post dels panellets.

Tota la feina feta

Hem pensat que  una tradició de la terra també és una manera de reivindicar-nos i que el post  ( encara que amb retard) no podia faltar. Una mica de dolç ens vindrà bé.

preparant les caixes

Aquest any a l'últim moment vam decidir fer dos gustos més i com que era el dia 1 vam haver d'improvisar amb el que hi havia a casa. Així doncs, als nostres tradicionals panellets de pinyons, ametlla i xocolata vam afegir-n'hi dos de nous: llimona i  melmelada de fruites del bosc.

Cada any quan ens posem a comprar els ingredients i després ens posem a fer-los; ens n'adonem que no tenim la recepta clara i anem provant sobre la marxa. Repassem les entrades anteriors del blog i sempre queden coses sense explicar. Així doncs; aprofitarem aquest post  per deixar constància del què hem fet aquest any i ens servirà com a recordatori per propers anys  o per si algú altre vol intentar la nostra recepta. Serem molt detallats aquesta vegada.

El resultat final van ser  232 panellets: 72 de pinyons, 64 ametlles, 32 de xocolata, 29 de fruites del bosc i 35 de llimona.

i les caixetes

Els nostres ingredients:

Per la massa:

• 1'5 Kg d'ametlla molta
• 1,2 Kg de sucre
• 375 grams de moniato bullit
• 5 rovells d'ou

Per la decoració:

• 500 g de pinyons
• 300 g d'ametlla a trocets
• 3 cullerades de xocolata en pols
• llàgrimes de xocolata
• 1 llimona
• melmelada de fruits del bosc

Bullim el moniato i a la que aquest ja està prou fet, comencem i d'allà fins al final. Cal fer la massa amb tots els ingredients citats i aconseguir que quedi ben barrejada. És una feina que cal fer amb els dits. Una mica embrutidor, però el resultat s´ho val. Hi ha gent que la deixa reposar un dia, nosaltres no ho fem. . Mentrestant pre-escalfem el forn a 225º. Els panellets triguen entre 8 i 12 minuts a coure's depenent de la mida i forma.

especial nens!

Pinyons: Agafar la quantitat de massa que vulguis i fer-ne una bola rodoneta. Posar-te els xampinyons a les mans i  fer-ho rodar tot junt. Finalment enganxar pinyons allà on ha quedat algun forat. En Martí que és l'expert amb els pinyons es mulla les mans amb aigua perquè l'hi va millor.  Quan els traiem i hagin perdut una mica de temperatura cal pintar-los amb una barreja de rovell d'ou i aigua perquè quedin brillants.

Ametlla.Agafar la quantitat de massa que vulguis i fer-ne un cilindre. Posar l'ametlla en un plat i fer-la rodar sobre ella mateixa. Finalment  fer el mateix sobre els costats plans. Pintar-los perquè quedin brillants quan hagin perdut un punt de temperatura.

Xocolata. Agafar tota la massa de panellets que vulguis que siguin de xocolata. Barrejar-hi la xocolata en pols. Fer els panellets amb forma de bola rodona.  Quan els traiem del forn, posar al centre de cada panellet una llàgrima de xocolata.

Llimona. Ratllar tota la pell d'una llimona tant fina com puguem i barrejar-la amb tota la massa destinada als de llimona. Fer els panellets amb forma de bola rodona. . Quan els traiem del forn cal esperar que quasi estiguin freds. Llavors empolsinar-los amb sucre glas.

Fruites del bosc. Barrejar una cullerada gran de melmelada amb tota la massa. Fer boles rodones i  fer-hi un foradet al mig. Millor  si ho feu directament sobre la plata d'enfornar. Posar melmelada dins del forat.

Si queda algun dubte sobre la tècnica aquí quedarà resolt.

Em sembla que amb això és tot, esperar que es refredin i presentar  que quedin bonics. 

Tot enllestit

A punt per repartir