Encetant el gener.

Això del post del 17 ,que només s'ha de fer un cop al mes ,semblava una bona opció. Tindria temps d'escriure'l,  planificar-lo i deixar-lo a punt mes a mes. Però són les 9 del vespre del dia 17 i tinc el més calent  a l'aiguera. Faig menys d'una hora que acabo d'arribar de treballar, avui ha estat una jornada maratoniana...

El post d'avui ja tenia tema, exactament dos temes. La tardança del correu en repartir les postals de Nadal ( han trigat més de 15 dies en recorre 500m!!!) i que el nostre ajuntament  fa pagar als veïns de la nostra butxaca la millora dels carrers. Indignada! Aquest era el nom del post. Estic tant cansada però que no tinc ni forces ni ganes de queixar-me. Mentre esperem la pizza ( sí, ja ho sé... el primer propòsit de l'any  a prendre vent!) miro d'escriure no sé massa bé què. Alguna cosa alegre, que em pugi la moral i que em faci oblidar que demà a les 9 he tornar a ser l'oficina després de passar la meva penitència de tres quarts d'hora contemplant les obres de la Plaça de les glòries.

Apa us deixo amb uns selecció de coses bones des de l' últim post del 17. 

Els aiguamolls de l'Empordà sempre són bonics de veure

Les postal de Nadal. Vam arribar tard, però van arribar!

notes mal posades en un pentagrama

El sopar de reis, aquest any temàtica oriental

Uiii!!! Us deixo que arriba la pizza

el post del 17: tradicions

El tercer post del 17 i ja fallo però... millor tard que mai. Un petit canvi de número i  tatxan: el post del 27!

Volia parlar de tradicions i durant el mes de novembre en aquest blog en tenim dues de habituals. Algú ho sap? Sí,no?

Els nostre amics panellets, que no podien faltar. Aquest any per un problema logístic n'hem fet molts poquets ( 69 per ser exactes). Fa dies que tenim el forn espatllat i no trobem el moment de trucar al senyor/a que arregla forns. Així doncs, ens vam limitar a fer-ne quatre per que no fos dit. Ni la quantitat, la presència i la qualitat no estaven als estàndards que volíem  per tant vam optar per deixar-ho aquí. No tant sols vam fer el reportatge fotogràfic habitual, així que us haurem de deixar amb aquesta foto dels pocs que vam portar a casa dels pares. 

Segon clàssic. També està a la corda fluixa: El calendari d'advent. Aquesta setmana passada en Pons pregunta per ell i  amb l'Assumpta ens vam enviar un correu un  Què? Què fem? però fins avui no ens hem decidit i voilà. Aquí teniu el calendari d'advent. Com cada any sereu molt benvinguts a participar i només cal que ens deixeu un comentari amb els dies que voleu que reservem. Ja tenim el primer post!

Blog calendari d'advent

El post del 17. Muntanyeta

No podria escollir un lloc millor per escriure un post de muntanyeta. Asseguda a la tombona al jardí del nostre apartament rural de capçalera a Toses. Els esquellots de les vaques a la carena del davant, el brunzit d'algun abella, el frec de les pagines del llibre d'en Martí i de tant en tant el soroll d'un cotxe que passa per la carretera són la  banda sonora que m'acompanya. Ens agraden molt aquestes escapades de cap de setmana que intentem fer un cop l'any. I a la Bruna , més!

El món es deu dividir en dos classes de gent: els que agrada la muntanya i els que no. Potser m'he passat, bé segur que m'he passat...però sí que és cert que no a tothom agrada el mateix. Per nosaltres la tranquil·litat és un plus. Ens agradar trobar-nos en llocs amb poca gent, tranquils i sense marxa. Per molts això seria un suplici, per nosaltres una meravella. No som excursionistes experimentats i per tant les nostres sortides sempre es mouen entre les passejades i les excursions, però les gaudim plenament. Hem de buscar reptes a la nostra mesura, tant per forma física com per coneixements però sempre trobem llocs interessants per passejar. 

Aquestes ganes de tranquil·litat ens porta des de pujar el Taga ahir a mateix, ben a prop de casa, a el tipus de vacances d'estiu que de tant en tant triem. Aquest estiu vam ser a Noruega, i tot i que vam veure un fiord i vam visitar Oslo i Bergen, la part més xula del viatge complia aquest plus de muntanya i tranquil·litat.  Vam  fer un ruta amb bicicleta la Rallarvegen que ens va encantar.

Com que estic molt relaxada després de la passejada matutina, i ara amb el vermutet al costat i el sol a la cara no sé que més escriure...esperaré a arribar a casa aquesta nit i afegir fotos de Noruega i de la muntanyeta i donaré el post del 17 d'aquest mes per acabat.

El Taga. El Ripollès

Passeig relaxat de diumenge a Toses

Punt més alt de la ruta Rallarvegen

Glacera Hardangerjokulen

Ruta de Finse a Flam

Naeroyfjorden

El post del 17

Fa molt de temps que tenim el blog abandonat  i que no hi ha manera de reactivar-lo. Recordo quan la setmana que només escrivia un post o dos era una mala setmana. Queda lluny! Fa mesos, i molts, que fer un post molt de tant en tant costa, costa molt. La  feina i  el dia a dia són les excuses perfectes per no escriure res. Però només són això , excuses. 

Altres mitjans han substituït al blog quan hi ha necessitat immediatesa, penjar una foto a l'instagram, els 140 caràcters del twitter.  Les ganes de compartir ràpid i de tenir resposta  igual de ràpida.Un like, dos likes i cada minut van creixent. Al cap d'un parell d'horetes la foto està oblidada i ja no pretens que ningú més la vegi. El blogs requereixen més complicitats. Calma per escriure, reflexionar, deixar reposar i també calma per llegir, deixar comentaris i esperar una resposta.  Temps per fer coneguts, llegits i saludats. Qui s'ho havia d'imaginar fa 10 anys que diríem que els blogs no proporcionen immediatesa, que són lents i per a ments tranquil·les?! Les coses canvien i la tecnologia fa que canviïn molt depresa.

instagram

La sensació general és que tothom ha baixat el ritme,  que molts estan ,com nosaltres, al límit entre la vida i el tancament definitiu. Intentarem un cop més sobreviure. Aquest cop,la proposta és un post al mes: el dia 17 per ser exactes. Aquest, espero, que sigui el primer de molts.